Ara que ho expliquen

La notícia de la represa de les obres del Nou Mestalla va ser acollida entre gaubança per part del pòpulo, un impacte amb suficient punx com per a exercir de vaselina social que evite que tot es mire i es qüestione. No obstant això conforme avancen les hores la confusió de les informacions va en augment. Depenent del medi, o de l'informador, són tan dispars com contradictòries, provocant en l'inicialment esperançat aficionat una sensació de desconfiança que fa retrocedir a passos engegantits l'alegria original, arraconada, a poc a poc, per un mar de dubtes que ens regala la sensació de que res és del color de rosa que pareixia.

Quin paper han exercit els gestors a sou de la nostra caixa amiga?

Només un punt dels centenars que va exposar Javier Gómez en la ja famosa junta d'accionistes en l'estiu de 2008 s'ha complit. En aquella exposició, que ens parlava d'escenaris pessimistes però que tanmateix ens permetria inaugurar l'estadi al Febrer de 2010, es va assegurar que com a temps límit les parcel·les s'havien de vendre abans del 31 de Desembre de 2011. Tres anys de marge que han transcorregut sense ofertes que arribaren a els 240 milions que es van establir com preu d'eixida i que han finalitzat en una dació en pagament - encoberta - del deute contret. Fórmula que durant estos anys ha trobat no poques veus que l'han defensat com a solució al problema, obtenint com resposta la burla d'uns, la incomprensió d'uns altres - aci un d'ells - i la negació reiterada d'uns gestors que sempre van renegar d'ella en totes i cadascuna de les juntes d'accionistes celebrades fins al moment, al·legant, un greu perjudici cap a l'entitat de cara a futures negociacions amb empreses creditícies.

Ara, gràcies a les noves regles i controls que ha imposat la Unió Europea a les caixes i bancs espanyols ha brollat del no-res una solució que s'antoxa que haguera seguit enquistada de no ser per la desconfiança dels comissaris europeus cap a les entitats de crèdit. El que ens duu a fer diverses preguntes. Per a arribar a açò, feia falta desemborsar tals quantitats en executius?, Per a acabar en este punt, era necessari el preu en imatge que hem hagut de pagar.? Calia nadar tant per acabar morint sense menejar-se de la vora.? El tutelatge de les institucions és clar i notori, fins i tot en els últims temps els polítics no han dubtat a manifestar públicament que estaven treballant – ells i no altres – en una solució, el que fa suposar – per si encara hi ha algú que no ho tenia clar – que el paper dels dos gestors es redueix al del mer inquilí, al que neteja la casa, la pinta, i arregla els menuts desperfectes provocats per la convivència perllongada. De ser l'operació perjudicial per als interessos de la SAD, hagueren tingut poder per a dir no?. Enorme incertidumbe.

Què hem venut?

Este terreny és el més confús de tota esta cerimònia del caos informatiu. Hi ha qui no ha dubtat en “donar-li” la propietat del nou estadi al banc, uns altres, els drets de la seua explotació, i la resta, depenent del dia, inclouen o no la torre de terciari com moneda de canvi. El que suposaria un perjudici per als interessos de la SAD en este cas. Encara que la lògica ens convida a pensar en altra cosa. Basant-se en un informe que va demanar el propi banc fa tot just cinc mesos, on s'estableix el preu de mercat del vell estadi en 235 milions d'euros, no s'explicaria com immobles de superior valor acaben en mans del creditor. Paterna només val cinc milions d'euros?, i si els val, saldat el deute, perquè s'ha d'incloure una torre valorada en poc més de cent milions?. Resultaria ridícul haver-se desfet d'unes parcel·les per un preu inferior a la taxació que el propi banc va realitzar, máxim, havent rebutjat fa just un any ofertes de compra properes als 200 milions d'euros presentades en el club per la immobiliària Richard Ellis, la tenidora dels drets de venda de les mateixes.

El sentit comú convida a deduir que més que vendre la torre del terciari, el que s'ha fet, és donar-la com a garantia del nou crèdit, en un paper similar al que exercia l'actual estadi en el famós préstec ja cancel·lat. Fins i tot entra en la mida del possible haver cedit, que no venut, els drets d'explotació de la mateixa com via de finançament per a sufragar la nova hipoteca fins que esta siga cancel·lada, amb els seus respectius interessos. Qualsevol altra solució amb eixa torre elevaria este assumpte al expoli, la SAD hauria perdut molt més del que s'hauria guanyat amb dit canvi, sent escandalós si els preus de venda dels immobles hagueren sigut inferiors al que dicta el mercat i les pròpies taxacions realitzades pel banc. Encara que per a cruïlla la problemàtica de les ciutats esportives. Hi ha qui assegura que Porxinos ha estat també víctima d'esta liquidació massiva de béns com via d'escapada per acabar construint els futurs camps d'entrenament en uns solars “cedits” pel creditor en altra zona més accessible i de menys cost en infraestructures situada a l'Horta Nord, el que fa augmentar el nombre de preguntes sense resposta en un escenari altament confús.

I quin estadi anem a tindre?

Ací s'entra en el terreny més divertit de tot açò. Eixe recinte, durant anys, ha sigut objecte de les vexacions més estúpides que l'ésser humà ha estat capaç de maquinar, i tot, per a utilitzar-lo com arma en els jocs palatins que tant agraden a este entorn. Pareix, que ara, després de cinc anys de projecte, hi ha qui ha descobert l'estadi i les seues possibilitats d'explotació. I conforme és esta ciutat, no seria estrany poder llegir dins d'un temps que el projecte va ser idea i capritx del mateix Llorente, un home que des del primer moment va fer l'impossible per convertir-lo en municpal, amb la conseqüent perduda patrimonial per a l'entitat. Què conservem el mamotret de Corts Valencianes és un mérit que cal atribuir-se'l al Ajuntament, qui va parar en sec les intencions del president en els seus primers mesos al capdavant del club i el qual ha fet possible que es respecte al màxim l'idea original.

Però abans de ficar la tissora tan alegrement, caldria plantejar-se que es vol fer amb ell. Una de les boutades més repetides durant estos anys de travessia pel desert era celebrar amb xampany la pèrdua de qualitat i accessoris inicialment dissenyats. Encara que la seua inclusió en el projecte no van ser fruit del capritx, sinó de la projecció futura, on es pogués no només acollir finals europees i grans esdeveniments esportius, sinó optar també a ser la seu permanent de la Supercopa Europea. - honor que ha sigut traslladat a Praga - El que va dur a basar el disseny en les directrius marcades per la UEFA arreplegades en la seua normativa d'estadis “Elite”, la nova gamma ideada per l'organisme que deixa en una segona divisió als recintes antigament qualificats com cinc estrelles.

Per tant, si les presumpcions de la ciutat són acollir finals de la màxima competició, reduir els equipaments, com sales de premsa, o vestuaris, resulta estúpid, ja que les qualitats mínimes que exigeix la federació europea farien incompatible poder competir amb altres candidatures en una vella Europa on no cessen de proliferar nous i luxosos arenes. En tot cas, seria més aconsellable deixar per acabar eixos remats, en lloc d'eliminar-los, i re-emprendre la seua construcció en un futur, quan la capacitat econòmica de l'entitat siga major.

L'era dels tecnócrates deixarà pas a la dels capitals?

La durada de les obres en Corts Valencianes coincidirà amb la finalització del contracte que lliga a Manuel Llorente al València. Així ho estipula el document blindat que va signar en 2008. El que obri una època d'especulacions prou entretinguda. Seguirà Llorente al capdavant del club? La SAD serà venuda al millor postor pels mateixos mercats que ho van imposar com gestor i que ens han regalat “esta solució”?. Continuarà sent el VCF un joguet en mans del poder polític que pose presidents a conveniència en nom d'obtindre rèdits electorals? El que està clar és que llevat que es perda la torre del hotel, el futur econòmic de l'entitat es presenta esperançador, escenari ideal per a abandonar el cooperativisme i la política endogàmica, actual i passada, per a donar pas al professionalisme absolut. I en eixe escenari, moltes de les actituds i personalitats actuals – tant externes com internes – no tenen cabuda. El futur projectat es presenta massa gran per a esta costum de caminar per casa.

Ho explicaran?

De tradició opaca, seria realment nou que la famosa roda de premsa no només es produïra, sinó que a més, en ella, se'ns explicaren amb tot luxe de detalls una operació que desperta massa dubtes en massa punts vitals. Encara que l'experiència convida a pensar que de produir-se, serà tan escarida com superficial, comprenent l'abast d'esta operació només conforme es desenvolupen els esdeveniments, moment massa tard per a reaccionar si l'assumpte es presenta més perjudicial que beneficiós per al club. S'ha comés una gran errada en la forma de presentar l'operació, un tema d'esta complexitat no es pot despatxar amb setmanes de silenci i un escuet comunicat en la web oficial. Fa falta llum, no repetir els errors del passat.