13 d’ag. 2011

El santuari de Mestalla

No és bon moment per a les glòries, cada vegada més efímeres i de cartó pedra. Aquells jugadors que van perdurar en idolatria durant generacions han desaparegut per a donar pas a vedettes de silicona unflats a pulmó, que tan poc llust deixen, com breu és el seu record. Potser tinga molt a vore que hui dia es televise la vida del futbolista, a diferència d'altres èpoques, on el seguidor apes tenia notícies dels seus ídols, més enllà del corresponent partit cada quinze dies, que com a molt, eren complimentats amb alguna entrevista anécdotica en la qual soles es parlava de partits i rendiments esportius. La vida perdulària de les estrelles importava més aviat poc, fins i tot insinuar qualsevol cosa sobre els seus vicis privats estava mal vist.

I això que ni de bon tros eren germanetes de la caritat. Les seues golferíes arribaven fins i tot a cotes molt superiors a les que estem acostumats en l'actualitat. Potser aquella poca consciència d'esport professional, més bé amateur en les formes, destinat a gent humil amb el físic com únic talent explotable, va fer que vore a un futbolista fumar i beure resultara habitual, socialment acceptat. Ara, seria escandalós - ajudat pel canvi que ha viscut l'esportista, allunyat del sacrifici per a convertir-se en una elit milionària - trobar-se en una revista de moda a qualsevol pintes copa en mà i amb el seu paquet de cigarrets marcant bult en la butxaca de la samarreta.

Molts d'aquells jugadors una vegada retirats de la pràctica del futbol acabaven irremeiablement en la misèria. Soles aquells que havien sabut administrar-se podien subsistir gràcies a modestos negocis – Ferreteries, drogueries, kioskos... o fins i tot del camp, com ho va fer Puchades, que a a banda del futbol, el cultiu de l'arròs i l'explotació citrícola és l'única cosa que ha conegut. – Eixa imatge de normalitat, despatxant en el seu negoci o passejant pel seu poble amb bicicleta després de comprar el diari del dia, va convertir - a aquells que un dia van tocar el cel amb un baló en els peus - en mites perennes que arrossegaven el seu estel durant diverses generacions de valencianistes, sense importar gens ni mica, si s'havia tingut la sort de veure'l jugar, entrenar o simplement conèixer-lo com a delegat de camp.

Soles uns pocs, els més grans i afortunats, mai abandonaven el club. Personatges com Pasiguito, Amadeo, Mundo, Buqué o Manolo Mestre també van ser entrenadors, delegats, directors de l'escola, conserges, segons d'abord i fins a secretaris tècnics al llarg de més de quaranta anys de de fidel vinculació a l'entitat, on a pesar de mil perreries patides i de menyspreus capritxosos de directius egolatres mai van entonar una mala paraula ni van exercir acte algun de traïció. “El club és el que importa, les persones van i vénen” es pot llegir de Mestre. Claramunt va jugar durant anys amb el turmell lesionat “per ajudar al València en una època de necessitat”, i Tonico, modest entre els modestos, va acabar retirant-se abans d'hora per una lesió d'esquena que mai va trobar descans. Personatges que ho han arriscat tot per a fer-se càrrec d'una nau a plena deriva i amb alt risc de naufragi. Una estirp que va tragar sempre amb lo roin, era el seu sinó, amb honradesa, i sense els quals, tots els que van vindre després mai haurien aconseguit arribar a port per falta de vaixell.

Va haver un temps en el que el club, a aquells que es van sacrificar per l'entitat, sabia compensar-los. Inclús va haver qui com Vicent Peris o el mític Amadeo (integrant de la davantera elèctrica) van trobar la mort en ple exercici de les seues funcions. Però a tots ells Mestalla els va acollir en el seu sé per a acompanyar-los en l'últim viatge i poder així acomiadar-se com toca. L'època de les capelles ardents en la tribuna de l'estadi per a que l'aficionat rendira el seu tribut al jugador que tant va donar han passat a l'oblit. Hui dia, aquells que van sacrificar el pa dels seus fills arribant a cobrar la fitxa en 10 anys - per estretors econòmiques de l'entitat i sense disminuir res el seu rendiment - se'n van d'este món amb més pena que glòria, amb un trist minut de silenci, i això, soles els més privilegiats, sense que aquells als quals van fer feliços puguen retornar-los el respecte que es van guanyar.

Foto: Asensi, Monzó, Morera i Puchades traguent el fèretre de Amadeo de Mestalla el dia del seu soterrar, al Octubre de 1979.

8 comentaris:

roure ha dit...

Llegit i gaudit.

Anònim ha dit...

la era ceremoniosa ha acabado para todo. El entierro de Walter tambien fue multitudinario. y otros como el de Gorostiza, que vivia en San Sebastian y no tuvo repercusión social en valencia, se despidió con una misa que rebentó Mestalla.

Yo creo que tiene mucho que ver con la educación del momento. Aquellos años la religión y el "estado" fomentaban mucho el rito de la muerte y todo el folclore religioso adyacente.

Hoy se relativiza todo mucho más, más normalizado y aseptico. Ninguo es malo, cada epoca tiene sus propios ritos y costumbres.

Marina ha dit...

Eso si que era pasar una ultima vesprada a Mestalla. :)

Yo me cruzo mucho por Valencia con Valdez, Arias..etc sobre todo por pa avenida dl Cid, un dia coincidi con Arias en una tienda de Vodafone comprándose un movil.

El fútbol español hace mucho que perdió la caballerosidad, ahora nuestros dirigentes son un grupo de déspotas que solo están ahi por su propio interés y les importa muy poco todo.

Seguro que cuando Boby Charlton, Beckembauer, o Pelé, abandonen este mundo el unico homenaje que les hagan sus clubes no será un triste minuto de silencio y el envío del ultimo mono de la directiva al entierro.

THB ha dit...

Estic mirant vídeos i llegint coses sobre el nou estadi de la Juve i els actes que van a fer per a la inauguració d'ací poc i n'hi ha un detall que m'ha paregut collonut.

En un dels carrers que dona a la tribuna, van a posar l'avinguda de les llegendes, en terra, una llosa amb un estel en mig amb l'inscripció del nom dels jugadors que van ajudar a construir la llegenda de la vecchia signora...

Un homenatge que ha fet la Juve als jugadors que s'ho han merescut... i no soles estan els més figurins, sinó també els que més s'han sacrificat per l'entitat.

roure ha dit...

Cert, com diu Marina jo m'he creuat per València amb Arias en múltiples ocasions fent vida de ciutadà.

roure ha dit...

Cert, com diu Marina jo m'he creuat per València amb Arias en múltiples ocasions fent vida de ciutadà.

Anònim ha dit...

yo me conformaría con que la foto de Vicente Peris volviera a las oficinas de Micer Mascó. En febrero se cumplen 40 años de su prematuro adiós...

BT

THB ha dit...

Però les insignes d'or i brillants per a gent com Voro...

Tuzón i Peris son els directius pitjor tractats per la historia que hem tingut.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...