Una Recopa de rècords.

Vint milions d'espectadors pegats enfront del televisor van veure al València, hui fa 30 anys, proclamar-se campió de la Recopa d'Europa davant l'Arsenal. Una final de rècords, no solament va ser la primera final continental en decidir-se en una tanda de penals, sinó que per al encontre, Heyssel, va estrenar el vídeo marcador més modern i gran del món per aquell temps. Capaç de suportar textos de 32 caràcters de 50 centímetres d'alt. Tot un avanç d'enginyeria.

L'Arsenal va arribar a la final tot just cinc dies després de perdre en Wembley la FA CUP davant el West Ham, per aquell temps en segona divisió, i amb un entrenador, Neill, que va professar públicament massa preocupació pel “triangle màgic” del València, com el tècnic anglès va batejar al trio format per Kempes-Bonhof-Solsona. Les expectatives que va alçar la final van ser superiors al joc desplegat, res en 120 minuts de partit.

Dels 50 mil espectadors que va acollir l'estadi belga, 20 mil eren britànics, pels escassos 10 mil que van viatjar des del Cap-i-Casal. La preocupació de les autoritats, es va centrar més que en els hooligans anglesos, en els aficionats valencians, el president dels quals, Ramos Costa, per megafonia i en perfecte valencià va haver d'advertir als seguidors blanquinegres (blancs en aquella època) que pararen de llençar traques i masclets per a que la UEFA no donara per suspesa la final i esta poguera iniciar-se correctament. Després de certificar-se la derrota, els supporters britànics van causar destrosses d'important rellevància tant en el recinte com en la capital belga.

“He eixit a infart per penal” va declarar Di Stefano després de la seua arribada a València amb la copa enlaire. Com a curiositat, és estrany visitar les hemeroteques i trobar-se en la premsa catalana portades dedicades en exclusiva al València, tant els dies previs com posteriors a la final. I no menys paradoxal, les lloances i bones critiques d'estes cap al conjunt Valencianista. Els titulars i cròniques de Provincas i Levante-EMV, lluny de l'elegància dels seus col·legues catalans, es van centrar en el mal joc i la dolenta imatge donada per l'equip en la final, centrant en exclusiva les seues cròniques en eixe aspecte. Las Provincias va titular a tota portada amb un “Triunfo de escasisima calidad” i Levante-EMV amb un auster: “Triunfo emocionante”.

En els dies previs les càmeres es van centrar sobre un home: Kempes. L'argentí que vènia de ser figura en el mundial del 78, va ser la gran estrela de la final: “Vull deixar la meua empremta en l' història” va declarar a Mundo Deportivo. En les seues botes va tindre el 1-0 en els primers minuts de partit, però el porter del Arsenal va desviar el xut de l'argentí a corner. Poc més va fer, fins a la tanda de penals, on va fallar. Un reflex de lo que era aquell València són les declaracions de l'alemany Bonhof, a escasses 24 hores del xiulet inicial: “Som capaços de perdre el partit més fàcil del món, però mai se'ns escapa el partit més complicat que se'ns presenta, estem confiats en poder guanyar la final, tenim un gran equip i hui, sí, ho anem a demostrar.”

El València va succeir al Barça en el palmarès i va aconseguir el tercer entorxat per al futbol espanyol. Una copa que va suposar una prima de mig milió de pessetes per jugador, i la continuïtat del València en competició europea, ja que la roïna classificació en lliga havia deixat a l'equip de Di Stefano fora d'Europa.

Trenta anys després la situació pot dir-se que no és molt dispar. Un equip d'estreles amb una nul·la cultura del treball i l'esforç, abocats en un equip immers en un caos financer. Aquells van dur títols a les vitrines del club, estos soles vergonyes, maquillades amb un tercer lloc en el seu últim any. Mai sabrem si d'haver-nos creuat amb altre arbitre, la present UEFA haguera sigut la Recopa d'esta generació.