14 de juny 2011

La segona pell del poble

La societat sempre ha tendit a cercar símbols, quan no a crear-los, com eina unificadora sobre la qual s'han congregat gents de tota classe, units única i exclusivament pel caràcter identitari del mateix. N'hi han clubs, grups de música, pel·lícules, estadis, pubs.... però també existeixen al món samarretes de futbol que arriben a el rang d'objecte de culte. L'impacte de la senyera entre la massa social valencianista es pot mesurar ara, amb el pas de les dècades, tirant la vista arrere mentre furguem als baguls de centenars de persones anònimes, ja que en tots, trobarem sino una replica, una foto, un pòster o un retall de premsa guardat amb afany on algun jugador - preferiblement Kempes - apareix abillat amb aquella samarreta tricolor que va trobar la maduresa allà pel 1978. L'afecció a dit tros de tela poc té a veure amb la seua estètica, generalment poc agraciada, però aúna tot allò que converteix a objectes insignificants en tresors d'incalculable valor sentimental: Simbologia, identificació i records de temps millors.

Aquell prematur furor sobre la tricolor va inundar la vella València dels setanta deixant seqüeles que han arribat fins als nostres dies. L'impacte social es pot comprovar donant-se una volta pels camps de terra o per les escoles de futbol de mig territori patri. El grau d'afinitat amb aquell retal va dur a centenars de clubs amateurs i a altres de base a adoptar estos colors com seus, fins i tot alçant-los al nivell de primera equipació. Molts d'ells amb el temps van desaparèixer, altres van tornar als seus orígens, encara que una minoria, hui dia, conserva aquella replica com a seua en honor a aquell València - o més bé a la pròpia senyera - lluint-la amb orgull pels sempre complicats camps de la regional-preferent.

Un dels handicaps que va haver de viure el propi club, i la marca encarregada de cosir aquell històric mant, va ser la nul·la cultura del merchandising. En aquells temps on l'esport encara conservava un important component romàntic la venda i distribució de la senyera va ser escassa en alguns casos, e inexistent en altres, el que va provocar que el caràcter enginyós que acompanya des del bressol al valencià mig, i que moltes vegades ens pinta de ridículs, isquera a relluir. Atrafegades mares i àvies amb especial ingeni van crear del no-res les seues pròpies samarretes, que lluirien amb orgull els seus fills als parcs o escoles de tots els nostres pobles, un mercat que tampoc van desaprofitar les tendes de barri, fabricant els seus propis models, contaren o no amb llicència oficial. Estes repliques nascudes des de la calor de la llar i de l'aprofitament puntual del mercat, són les que en la seua majoria han arribat fins als nostres dies intactes e impolutes gràcies al seu guardat com or en drap, convertint-se així en objectes que han estat presents en les vides de diverses generacions.

En festes de disfresses, en comunions o natalicis, no existeix esdeveniment social que haja estat immortalitzat per una càmera de fotos en la que no aparega algú, o alguna cosa, vestit amb aquella segona pell. Estes romàntiques falsificacions han perdurat al pecat, arribant a tindre el títol "d'oficials”, quan poc o res tenen que veure amb l'oficialitat. Fins i tot algunes, amb especial gràcia, s'han colat en tendes de col·leccionistes sent venudes per la no menyspreable xifra de 200 lliures. Una cultura del pillatge amb un símbol, com ha passat amb tots al llarg de la història de la humanitat, que té bona base en e-bay, racó històric on aquells trossos de tela cosits amb amor i dedicació per piadoses mares van trobar una eixida comercial que mai van tindre en els seus anys d'apogeu.

El record de la Copa del 79, o el de la Recopa del 80, la idolatria per les llargues carreres de Kempes i els seus gols impossibles, o fins i tot per la seua vinculació política amb la transició i la posterior reivindicació com a símbol, o pot ser per tot alhora, és el que ha convertit a esta samarreta en alguna cosa més que en un tros de tela amb un escut cosit en el pit. La seua aparició sempre va portar polèmica, alguns en els setanta ho van veure una frivolitat utilitzar un símbol d'eixa manera, altres una provocació. Polèmica que va acabar amb ella al 1976, tornant a veure la llum tot just dos anys més tard, però esta volta, el seu ressorgir fou a petició d'uns socis en en la seua majoria ja captivats per la guerra dels símbols. Encara que efímera la seua aparició es remunta als anys 30 tornant de forma puntual dos dècades més tard, bon compte d'això pot donar el Rangers, víctima d'aquella sèrie d'amistosos en els quals el València va deixar de costat el blanc per a vestir-se de bandera.

Lluny de la indiferència dels anys trenta i de l'acceptació als cinquanta, durant la seua recuperació sempre va ser complicat lluir aquells colors, que en certa manera, pel seu component polèmic, va fer al club perdre molts recolzaments al seu propi territori, contaminades en excés com estaven en aquella època les masses per una bel·ligerància política mal entesa per ambes parts. L'incident més recognoscible patit baix aquells colors va succeir en l'hivern del 78, tenint com escenari el Santiago Bernabéu. El “Super-València” - com es coneixia a aquella amalgama de talentosos jugadors fitxats a força de talonari - va ser rebut amb una monumental brega per part del públic madrileny, que captivats per la falsa creença de que l'estat autonòmic acabaria creant disset països independents, va rebre a l'equip valencianista al crit de “traïdors”, ja que lluir una bandera que no fora “la que déu mana” sempre va ser vist (i encara ho és) com un desacatament a la unitat nacional.

A pesar de la seua desaparició el símbol i el record van quedar, els seus colors es veien, cada vegada més tímidament, però ahí estava l'esperit d'una samarreta que va arribar a ser més que això. Potser per a les noves generacions no supose tant, captivades ara per altre color, altra indumentària, que també va saber alçar l'autoestima del valencianista, el taronja. Símbol substitutiu de tres colors que segueixen hui dia contant amb un suport popular aclaparant, a pesar que esta ja no la vesteix Kempes, ni la portem per Europa, i ho es per culpa seua, per estar lligada, a pesar d'incontables anys d'ús, a eixa melena i eixes carreres amb el 10 a l'esquena. Eixa samarreta sempre serà seua, nostra.

4 comentaris:

cheblogvalencia ha dit...

A ver si llegan las glorias con el nuevo uso de la camiseta Senyera y disfrutamos todos del sentir valenciano. Buen repaso historico de los colores. Saludos crack!

Pillgrim ha dit...

y menos mal que la de JOMA no es para jugar, porque que cosa más horrible.

Anònim ha dit...

Preciós article. Moltes felicitats per aquest blog i la seva qualitat, de part d'un dels Valencians del Nord! Amunt València i molta sort la propera temporada!

Espero veure aquesta senyera al Camp Nou, us garanteixo que la resposta que tindrem els socis del FCB quan veiem un equip defensar els colors del nostre rei lo Jaume I us deixarà glaçats!

Salut i ens veiem a la propera final de la Champions!

Ferran

THB ha dit...

Gràcies Ferran! encara que la senyera de JOMA es una shirt que entra dins del programa "VCF-MITIC" que no es més que traure motius retro per a vendre... osiga que no es una equipació al ús.. encara que el VCF la pot utilitzar per a moments puntuals, es parla de que es pot utilitzar en la champions!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...