25 de gen. 2011

L'ambaixador valencià.

No tot està malament en el sé del club, encara que de vegades estiguem tan obstinats en destacar els aspectes negatius que ens oblidem de lo positiu creant eixa artificial sensació de desastre total. Per obligació o per convicció, la realitat és que el València ha encertat trencant el seu aïllament capitalí acostant-se als pobles i ciutats valencianes, antany, bastions inexpugnables de valencianisme.

No fa molt el VCF era capaç d'omplir ell a soles Castalia simplement posant un peu a Castelló, tradicional feu blanquinegre que encara hui, després de dècades d'abandó per part del club, contínua erigint-se com una província acostumada a esmorzar mig-ouet amb un tros de pa i formatge. Aliment habitual dels “emigrants” que la província de València va enviar a Castelló en la postguerra a la recerca de treball, sent els culpables de tan simpàtic malnom per part dels Orelluts. La vinculació sempre va ser estreta entre clubs agermanats des de temps impertérrits, sent beneficiaris els uns i els altres de múltiples ajudes en els molts moments de flaquesa, gestant-se una simbiosi hui dia perduda entre els enderrocs de l'oblit.

A pesar de l'incomprensible divorci i posterior aïllament que va portar la transició, el València CF contínua generant massa social en aquells nuclis que sempre li van ser fidels, soles minvats per ser víctimes d'un llarg desemparament. La ruta del campió sempre va nàixer pel nord, continuant de forma natural, i amb retard, pel sud. Aquelles èpoques de títols en blanc i negre eren les dels viatges interminables des de Barcelona amb autobús, on l'anunci del pas del club per aquelles terres col·lapsaven les poblacions de la plana a la recerca dels seus ídols. Les copes del Generalísimo i la lliga del 71 són bones mostres d'això, veient-se l'expedició obligada a parar en tots i cadascun dels pobles que es trobaven al seu pas rumb a la capital.

Ni el pas dels anys, ni la propaganda anti que uns quants per idees polítiques van llançar intentant destruir aquella unió territorial amb el seu club més representatiu han aconseguit extingir la flama blanquinegra, que contínua viva en la nostra terra, pot ser que minvada i afeblida, però amb la suficient força com per a recuperar-la en quant es treballe en això. Des del nord fins al sud, i sense oblidar-nos del est, cal continuar amb esta llavor d'ambaixada, deixant palesa, que l'entitat, per molt que alguns s'hagen obstinat en el passat, té arrels molt més enllà d'unes comarques limítrofes amb la capital administrativa.

4 comentaris:

rourevalencià ha dit...

Molt gran. Fent País a poc a poc amb el ValènciaCF com a bandera, això ho voran els ulls algun dia.

Fem Pais ha dit...

No crec que siga temps de fer país ara. El València CF ha deixat perdre la seua oportunitat. Ho va tindre al abast convertir-se en l'equip de tots, i va triar ser soles d'uns quants.

Fem Pais ha dit...

No crec que siga temps de fer país ara. El València CF ha deixat perdre la seua oportunitat. Ho va tindre al abast convertir-se en l'equip de tots, i va triar ser soles d'uns quants.

valencianista de burriana ha dit...

completament d´acord. respete a la gent de castello que no es del valencia, pero no eu compartisc. i me dona rabia que odien al valencia ficant sempre la excusa de canal 9 o del blaverisme. Pero afortunadament com be dius la flama valencianista esta molt viva en la provincia de castelló. enhorabona pel blog i gracies, gent com tu es la que fa valencianisme

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...