L'eterna estupidesa.

Pareixia un discurs oblidat. Però no. Antigament alguns intentaven justificar els fracassos de la selecció espanyola amb la incursió , excessiva, de jugadors sospitosament desnaturalitzats. A diferència de hui dia, en aquella època la base de la selecció no era catalana, sinó basca. Esta linea argumental, elevada a veritat absoluta, va ser durant tots els noranta, i gran part del segle XXI, una de les raons bíbliques e inamovibles del fracàs continu del combinat espanyol en les cites internacionals.

Fins la forma d'incrustar-se les calces en alguns futbolistes va ser motiu per a justificar esta arrelada creença. Si Fernando Hierro es doblegava les mitjes de manera que tapara la bandera pàtria, no era motiu de debat. Si eixe mateix gest ho realitzava Etxeberria, o Julen Guerrero, era la constatació del boicot que patia la selecció per part d'un grup d'abertzales anti-espanyols. Els catalans, no s'escapen. Sergi i Ferrer, acostumats a jugar amb les calces baixes tant en el seu club com en la selecció, eren assenyalats com els líders de la revolta.

No havia altra explicació possible. La falta de jugadors de talla i la incursió de futbolistes tremendament sobre valorats, protegits en excés pel poder mediàtic, no eren motiu, ni per casualitat, de l'escàs èxit aconseguit per un equip justet, i sense massa lluentor. Calia desviar com fora els propis errors d'aquells que amagats en una redacció van segrestar a la selecció per al seu disfrute personal. El seu immens ridícul ha arribat quan catalans i bascos han aupat a l'equip de tots fins coronar cims que antany soles eren possibles en la imaginació col·lectiva d'aquells que sempre van creure en la mal cridada “Roja”.

Però han tornat. Potser l'arribada d'altre dels seus patrocinats a la banqueta els haja embravit, fent-los desempolsar vells tics del passat. Aduriz, davant la sorpresa del respectable, ha sigut beneït amb la samarreta estrelada, engrossant la flamant llista d'internacionals espanyols del VCF (78 en tota la història). Que millor diana per a posar en practica costums oblidades.

Tot va començar en Twitter, i es va estendre com una taca d'oli per certs racons hercians. Javier Ares primer i Alexis Martín Tamayo després (MisterChip), espetaren al davanter valencianista a renunciar a la cridada de Del Bosque per la seua condició "d'abertzale”. Les critiques rebudes van dur a este ultim a defensar el seu argument llançant mà a un blog gestionat per Espanya2000. Una entitat feixista i d'extrema dreta. Dels dos enllaços que el senyor de les estadístiques va agregar com defensa a la seua acusació inicial, un feia referència a una llista de més de 50 esportistes que van signar un manifest per a que la selecció autonòmica del País Basc passara a nomenar-se Euskal-Herria. Acompanyant a Aduriz, estaven tots els jugadors de l'Athletic Club d'aquella temporada. Inclosos Javi Martínez i Fernando Llorente. Segons pareix, ambdós, són els únics signants no sospitosos.

Tot va quedar en això. Fins que va aparèixer en escena una de les majors mentides periodístiques de la història de la ràdio espanyola. Jose Ramón de la Morena, farsant on els haja, manipulador professional e imputat en diverses causes per corrupció urbanística, va tindre el plaer d'entrevistar en prime-time a Aritz. Ni una sola pregunta sobre el seu estat de forma. Va basar la seua llarga conversació amb el jugador en aspectes polítics. Com bon sanguinari, va intentar fins avorrir-se forçar al jugador buscant una declaració que explotar al més pur estil sensacionalista. Recuperant, després de tindre en directe a l'internacional, el vell discurs de la desnaturalització i falta d'implicació dels internacionals de certes zones.

Fins la revista Don Balón ha explotat el tema per a plenar una de les seues ultimes editorials. Barrejant sensatesa i retret a parts iguals. Almenys han sigut educats. Encara que el signant, Juan Carlos Casas, va tindre la poca afortunada ocurrència d'incloure a manera d'exemple a Tasio Erkizia , un conegut i veterà pro-etarra afiliat a l'entorn Batasuna, per a aplaudir el canvi d'opinió d'Aduriz. I ací entrem en la major de les insensateses. L'argument principal d'esta tornada a les cavernes, no és altre que vendre la moto que l'actual davanter valencianista no ha vestit abans la internacionalitat per les seues idees (desconegudes per a tots) polítiques. En realitat, el jugador no ha viatjat amb l'equip nacional per gràcia dels seleccionadors existents. Vivim en un futbol en el qual preval el nom per damunt del rendiment, i com va afirmar el propi Vicente del Bosque, l'única diferència del Aduriz del Valladolid o del Mallorca al Aduriz actual,és que ara juga en un equip gran.

Este és un joc recurrent que sempre estarà present. Si alguna cosa han aportat les democràcies al futbol, i a l'esport en general, és la despolitizació de la practica esportiva. Fins a cert punt. Encara que ara soles es quede en una foto, i en alguna atribució exagerada, és una broma comparat amb el que solien fer les dictadures, tant comunistes com feixistes, amb els seus seleccionats i esportistes d'elit després d'aconseguir un èxit sonat. Però si alguna cosa no ha canviat en certs sectors, és la mentalitat centripeta.

En 2005 Paco García Caridad, director de Ràdio Marca , embravit després d'hores de debat sobre els fracassos de la selecció, tenint com linea argumental de base el desapeg de certs jugadors, va apostar per abolir totes les banderes e himnes autonòmics en nom d'un equip nacional més fort. És la fauna amb la qual hem de conviure. Sempre he sigut optimista amb la raça humana, algun dia s'adonaran que amb estes actituds, no fan més que fomentar allò que tant odien i critiquen. Donem-los (més) temps.