La podadora de Leeds.

Van dir d'ell que ja en el ventre de la seua mare era tot un campió pegant patades. Billy Bremner és, va ser i serà per a sempre el símbol del Leeds United, un dels primers grans dominadores del futbol britànic després de la guerra. La seua estàtua de bronze en el costat oest de Elland Road dóna la benvinguda als més fervents seguidors blancs del “only united” els diumenges de partit, que no cessen de recordar-ho entonant el fragment que forma part de l'himne del club dedicat a la seua figura.

La seua arribada al Leeds no va ser un camí de roses, prèviament va ser rebutjat per Chelsea i Arsenal per la seua menuda alçària, encara que als seus 17 anys la seua vida canviaria per a sempre. Una freda vesprada de 1958 un scouting del Leeds que es va perdre en el seu retorn d'Escòcia després de visionar un partit de la Scott Premier League, va anar a parar a una menuda població cridada Stirlling, on va tindre l'ocasió de vore en un equip d'escola, a un menut jugador de cabell roig destacar sobre un terreny de joc impracticable pel fang. Eixa mateixa vesprada Bremner es va comprometre amb l'equip de Yorkshire.

Este menut pèl-roig de mal caràcter i pell blava fosca (pels colps rebuts) va protagonitzar alguns dels majors escàndols del futbol britànic de l'època. Un país que vènia de delectar-se amb els Busby Boys i el Manchester post-Munich de Bobby Charlton, va trobar substitut en un dels equips més antipàtics de la història del futbol europeu, del que Bremner era estrela i capità. A l'octubre de 1965 durant un partit de la copa de fires davant el Torino, el per aquells dies capità Bobby Collins va caure lesionat de gravetat. Un decidit Don Revie va atorgar la capitania a un jove Billy Bremner. Braçalet que no perdria fins a la seua eixida del club en 1977.

Una de les fotografies més famoses de l' història del futbol la protagonitza un angelical Bremner i tot un portento físic de nom Dave Mackay, potser un dels millors migcampistes de l'història del Tottenham Hotspur. Un 20 d'agost de 1966 es van enfrontar a Londres el Tottenham, equip implacable en la segona meitat dels 50 i primera dels 60, juntament amb un emergent Leeds. El capità dels Spurs, compatriota de Billy, va reaparèixer després d'un any i mig absent per fracturar-se per dos vegades la cama. Bremner que complia rigorosament la filosofia impartida per Don Revie “cal ser durs en la primera entrada, no hi ha cap arbitre que t'amoneste en la primera acció”, va realitzar una entrada criminal sobre el sis del Tottenham de la que es va témer el pitjor. Alçant-se este, va agafar pel pit a Bremner, al que va arrossegar un parell de metres, mentre el díscol pèl-roig d' Stirlling, atònit, proclamava la seua innocència als quatre vents.

Ja en l'ocàs de la seua carrera, després d'una nit d'alcohol i luxúria, va destrossar juntament amb alguns companys de selecció un bar de la ciutat de Copenhague, motiu que li va costar l'expulsió a perpetuïtat de la selecció escocesa. Encara que pot parèixer una sanció justa, va crear una revolada social en el país que va portar la dimissió del seleccionador, sense conseqüències. La federació mai va revocar la sanció. Bremner, sempre va ser odiat pels seus rivals, encara que tremendament volgut pels seus seguidors. En Escòcia és un heroi nacional, designat en 2002 com el millor jugador escocès de tots els temps. Potser la seua millor frase va ser la que va entonar en la prèvia d'un partit davant l' Aston Villa, “Ells creuen que tenen un cor, dos cames i un baló...els anem a arrancar tot això, no els va a quedar res.” Va Ser castigat amb una multa de 1000 lliures que solament va servir per a nugar-li la llengua un parell de mesos. La seua major sanció arribaria després d'un altercat amb Kevin Keegan en la Charity Shield de 1974, 1600 lliures i dos mesos de suspensió.

No és just recalcar soles les males puces de Bremner, ja que va ser dels millors futbolistes en el seu lloc durant tota la seua carrera i probablement de tot el futbol britànic, fins i tot en l'actualitat. Aquell Leeds conformat per Norman Hunter, Billy Bremner, Johnny Gilles, Jackie Charlton (Germà de Boby Charlton), Peter Lorimer o Gordon Moqueen també van marcar època pel futbol desplegat i la seua endiablada velocitat en atac. Un conjunt que no va tindre rival durant molt de temps en les illes. Després de 16 anys en el conjunt de Yorkshire, Bremner ho va guanyar quasi tot, potser la copa d'Europa va ser la seua assignatura pendent, encara que va disputar una final contra el Bayern, que acabaria en mans alemanyes. En 1968 el Leeds va conquistar la FA Cup i la Copa de Fires, per a alçar en 1969 el títol de lliga. 1970 potser siga un dels anys més tristos en l' història del conjunt blanc, ja que eixa temporada, va poder guanyar tots els títols possibles... però va acabar fallant en la recta final. Va perdre la final de la FA Cup davant el Chelsea en un encontre molt dur, se li va escapar la lliga en favor del Everton, i va ser eliminat en semifinals de la copa d'Europa pel Celtic en una eliminatòria èpica, els escocesos perdrien la final en favor del Feyenoord, final disputada a Milà.

Són conegudes les rivalitats entre equips, ja siguen de la mateixa ciutat o no, nascudes a la calor de la competència. El que mai s'havia conegut, fins i tot hui dia, era la rivalitat d'un club contra un entrenador. Esta va nàixer entre Revie i Brian Clough, de la qual Billy Bremner va ser un dels seus principals actors. Potser açò faça entendre el fracàs de Clough després de fer-se càrrec del Leeds en 1974. Eixa temporada el conjunt entrenat per Revie, que vènia de perdre la final de la Recopa davant el Milan, va perdre la possibilitat de fer doblet de lliga i copa després d'empatar el seu ultim partit davant el Wolverhampton, fet que li va donar la lliga al Derby County. Després de mesos de sagnants declaracions, eixe mateix estiu Revie abandonaria el Leeds, deixant les regnes de l'equip en mans de Brian Clough. Bremner va ser un dels capitosts que va ordir la trama que va posar fi a l'estada del jove entrenador als pocs dies de fer-se càrrec de l'equip. Va morir en 1997 als 55 anys d'edat després de patir un infart

Encara que lluny de la seua millor època, cal celebrar, que després de tres temporades en el més pur ostracisme, per fi l'equip d' Elland Road aconseguisca l'ascens al Championship. Lo que durant mesos va parèixer que seria una temporada tranquil·la, amb un ascens fulgurant de categoria mercè de la tremenda superioritat mostrada durant els primers 4 mesos, la incursió en la FA Cup, en la qual va eliminar al United i va forçar un replay amb el Tottenham, juntament amb el bon paper de l'equip disputant les semifinals de la Johnstone's paint cup, van desviar l'atenció del grup fent-li perdre la seua privilegiada posició de líder indiscutible, per a caure fora els llocs d'ascens faltant sis jornades per al final. Encara que matemàticament va perdre el liderat, una reacció a temps li va bastar per a aconseguir un ascens que se'ls va escapar en les dos ultimes campanyes.