La no competitivitat.

No espereu un avorrit i previsible comentari sobre la nit del Camp Nou. Simplement el diumenge a les 19 hores, va passar el que ve passant des de fa massa per estes terres, res. Encara que hi ha qui com sempre pretén vendre'ns el paradigma de la competència per una escassa bona mitja hora, mal contada, davant un Barcelona que va donar la sensació de guanyar-te reservant forces per a moments més importants. Malgrat tot, et va passar per damunt quasi sense pestanyejar.

Potser tinga un esperit massa guanyador. Tal vegada un caràcter extremadament competitiu em duga a plantejar erròniament molts conceptes, fins i tot pot ser que tot això em faça veure coses que no existeixen, com creure en un VCF amb encara massa bon equip per a donar molt més del que dóna. La realitat és que nits com les d'ahir, lluny de sumir-me en la més mortal de les desídies, em duu als pitjors dels desespers.

El viatge a Barcelona ja es va iniciar mal parit. En la prèvia, els mateixos de sempre, amb els seus anacronismes de sempre, van regar els oïts d'aquells que van voler escoltar-los amb frases i prebendes més pròpies del Almeria que de la casaca blanquinegra. Molt abans de pujar-se al tren rumb a la ciutat condal, el partit ja s'estava perdent. A tots eixos caldria posar-los en sessió contínua les imatges de la rebuda al equip en l'estació del Nord, tal vegada, solament aixína, siguen capaços d'adonar-se d'ho caduc del seu missatge i de lo lluny que estan de la realitat social.

Si lo normal ho convertim en extraordinari és que alguna cosa passa. Des de la conjura nècia iniciada per les amistats quiquistes, la permanència en el quart lloc del campionat ha sigut venut com un èxit, situat a la mateixa altura dels títols, i en nom d'eixe discurs, s'han llençat, menyspreat i fins a repudiat competicions, fins i tot hores després de guanyar-les. Al Igual que s'ha pujat a entrenadors, limitats en totes les seues facetes, fins al olimp dels déus per complir amb la seua obligació.

Aquells mateixos, tan llests com la fam i tan bruts com una rata, han intentat boicotejar l'estabilitat del club iniciant campanyes repulsives per a renovar a l'entrenador, aprofitant-se brutament d'un moment dolç, tan dolç com puntual, que en estos moments, havent complagut els seus desitjos, s'haguera convertit en una bomba de rellotgeria llesta per a esclatar.

Els valors que antany van fer gran a este equip fa massa temps que es van perdre. Ordre, disciplina, rigor tàctic, treball, solidaritat... lluny d'embardissar-nos en l'àrdua tasca de recuperar-los com més prompte millor, portem massa temps instal·lats en les trinxeres, patrocinant, participant, i contribuint a guerres de guerrilles, a divisions i a alimentar egos i faccions que soles busquen el bé personal molt per damunt del col·lectiu. Cal fugir d'esta post-modernitat que s'ha instal·lat en el club i el seu entorn, en la que soles importa l'individu per damunt del club, en la qual tot està bé, tot val, i tots callem.

Per necessitat o per capritx, sent pobres o els més rics del planeta futbol. Siga com siga, este estiu cal escometre una profunda i extensa remodelació de la plantilla, cos tècnic i estructura esportiva del club. Cal iniciar des de zero un projecte ambiciós, a llarg termini, l'única fi del qual siga recuperar els valors que s'han perdut, i la competitivitat de la qual un dia vam fer gala i crearem escola.

Encara queda el Bernabeu i el Madrigal per a posar la guinda a l'espantall, per a completar la radiografiá més clara de la història, la qual indique sense genere de dubtes, que este equip va perdre el sentit de la competència i va deixar de saber jugar partits grans, com gran que és. Com remat a la falla queda visitar Són Moix, Cornellà i Saragossa, camps que poden sepultar, com ho van fer la campanya passada, tota aspiració europea del VCF, quina privilegiada posició soles conserves gràcies a que el Sevilla s'ha contagiat dels teus propis mals, i que els dos són perseguits per Mallorca i Deportivo.

Estes no són terres per a aplaudir amb algaravia un 3-0, ni agòniques eliminacions d'equips de quarta fila europea en prorrogues insulses. Però que es pot esperar d'un club on mai passa res, i si passa, que importa? , i si importa, que passa?. Benvinguts al Tuzonisme 2.0