Després de les últimes eixides queda tot clar. El fet està consumat. Esta plantilla, este club, està en clara recessió, a tots els seus nivells.
El manual d'estil que va dur al VCF a situar-se en les més altes cotes va ser abandonat fa temps, actualment és un manoll de fulles groguenques repletes d'insectes del paper, que donen bon compte d'elles.
Ni els més vells de la contornà recorden ja aquells temps on les paraules exigència, joventut i ambició formaven una espècie de lema no oficial que il·lustrava el nonagenari escut, tan insultat últimament.
En època de decadència soles cap capejar el temporal, armar-se de valor i amarrar-se fort a un bon flotador, els què disposen de pot i rems afortunats seran. Esperar alguna cosa d'esta plantilla és esperar massa, qui no és un coix crònic, és un prejubilat amb una fortuna en el seu compte bancari. Córrer és de pobres.
Qui manté este grup de depressius crònics són un grup de xics, farts, e histèrics, d'observar tanta mediocritat al seu voltant. Normal que algun que altre estiga boig per anar-se amb la música a altra part.
Enyorats són els temps d' Angloma, Djukic, Milla, Piojo, Mendieta, Farinós, Gerard… El pecat mortal d'este club ha sigut no saber renovar-se, art que es practicava amb mestria no molt temps arrere.
Es va abandonar el bon fer per a alçar deus d'or. Ara no hi han forces per a alçar la llosa que ens ofega… serà que no es veia vindre, quan es podia no es va voler, ara que es vol no es pot. Els set anys de vaques grosses aplegaren a la seua fi, el de les vaques flaques acaba de començar, i el rebost està buid.
1 comentari:
Julio de 2004. Esa fue la fecha de la ocasión perdida.
Publica un comentari a l'entrada