Coixinets al àrbitre

Encara cuejaven els ressons d'aquella gesta del Chamartín, un partit, que per proximitat, no havia adquirit les formes pròpies del mite a un temps on l'amor propi formava part de l'essència del futbol. Amb aquell gest, València va eixir al carrer per a rebre als seus com a herois, victorejant a un Amorós que d'haver nascut en una ciutat amb orgull hui tindria una cèntrica avinguda al seu nom, i no al del seu avi, amb estàtua de deu metres inclosa en l'epicentre de la mateixa, per a recordar a l'eternitat que va haver un temps on este club era cosa seriosa i no un espant a l'espera d'escorxador. Ara tocava venjar-se a la lliga, a primera divisió, per fi, després de sofrir el greuge d'haver hagut de jugar-se-la davant el Racing a una promoció perduda, baixant a les catacumbes pel veto 'dels grans' a entrar a la lliga màxima, com es va conèixer als seus inicis el campionat. I amb tal expectació generada, que les peticions d'entrades van superar en molt l'aforament d'aquell menut Mestalla amb graderies de fusta, tribuna elitista, i solgudes esperances.

El fè cè eixiria al terreny de joc vestit de roig bordeus i pantalons negres, acompanyat per un residu del seu passat més immediat. El viscaí Gumb. Aquell gudari que va defensar l'elàstica del Gimnàstic en aquells dies d'alirons i hurres a una València primitiva, on els duels entre els dos conjunts simulaven un conat de paralització de la ciutat, deixant per a l'història penals llançats d'esquena, títols postrers, desempats agònics i polèmiques variades que desposseïen al perdedor d'arguments en la revàlida de cafè i pur dels dilluns. Gumb arbitrària aquell diumenge l'encontre, i ho faria acompanyat per Milego i Reverter, dos amics, que mutarien el seu color de pell al blanc pàl·lid després de viure en persona allò que el seu company de negre perpetraria. Aquell 20 de Desembre de 1931 Mestalla rebia a la Primera Divisió en gran, esperant aconseguir sobre el terreny de joc allò que dos temporades enrere un infaust àrbitre li havia negat. La victòria davant el Reial Madrid.

L'encontre va transcórrer seguint les pautes d'una bona opera fins que el cant de la grossa va posar el fermall a una actuació per a recordar. El domini del Madrid va ser total al primer quart d'hora, aquell equip de blanc seria el primer Reial Madrid gran fins que la dictadura decidira fitxar a Di Stéfano i cridar a Bernabéu per a solucionar una mediocritat de tres dècades. I encara li quedaria un últim colp que sestar al VCF en una, per aquell temps, pròxima final de copa. Un òbol a un duel replet de derrotes en moments àlgids esquitxats de polèmiques arbitrals. Al minut 16 Hilario (jugada de la foto) va rematar de cap un córner per a posar el 0-1 i silenciar un estadi lliurat als seus i rabiós amb els altres, esperant el moment d'explotar. I per a això estava allà Gumb, per a posar de manifest la seua arbitrarietat característica, un col·legiat, que setmanes enrere, havia protagonitzat altre escàndol al fer ús de sentimentalismes martiritzant a la Reial Societat per les seues vinculacions amb l'Athlètic.

El gol visitant va fer reaccionar a un timorat València FC, dominador des del minut 17 del partit, el gol es sentia tan pròxim que les dolentes arts visitants van començar a fer la seua aparició davant la passivitat del col·legiat. En una jugada intranscendent en banda, Bonet (Madridista) va soltar el colze de forma intencionada impactant al rostre de Rino per a deixar-lo grogui fins al punt d'haver de retirar-se del terreny de joc inconscient. Aquella trompada sense conseqüències va fer saltar la contenció d'un estadi que es veia superior i olorava la construcció de l'empat. Des d'eixe moment el partit entrà en barrina, les graderies van començar a queixar-se fins de la direcció del vent i el que va començar sent un encontre d'alt nivell va acabar derivant en una baralla de pati de col·legi.

Potser els primers símptomes de por, coneixent com coneixia a Mestalla, de roina fama pel seu mal tracte als col·legiats  – Enrique Molina, als anys 20, va haver de rescatar a un àrbitre acorralat assaltant amb el seu cotxe l'estadi – Milego va convidar a Gumb a assenyalar un més que rigorós penal després d'un control amb el pit de Ciriaco. 1-1 i les coses lluny de calmar-se, anaven a més. L'empat feia justícia al domini local, encara que soles portaria una breu calma abans de la tempesta. Potser va ser un recurs davant la inferioritat palesa, o potser va ser fruit de la tranquil·litat que dóna saber jugar amb la complicitat arbitral. Fora el que fora el Reial Madrid no deixava de parar el joc amb faltes, puntades i dolentes arts escalfant un ambient ja de per si hostil a un camp que observava amb espasme com soles havien fouls per a un costat i no per a l'altre. Les expectatives de que la vesprada portara entreteniment, sabent que un granota amb passat dirigia un partit que va adquirir fama vint-i-quatre mesos enrere, eren altes. Gumb, com sempre, estava disposat a complir amb allò que s'esperava d'ell.

Bastaren vint minuts d'entrades a destemps i empentes poc esportives per a que els locals, en al·legoria amb l'equipació que lluïen, es deixaren la sang sobre la gespa retirant a dos dels seus integrants per lesió desprès de rebre agressions que no van ser amonestades, fins que l'assumpte va esclatar. Melenchón, en una acció intranscendent, va fer una falta de les nomenades tàctiques al mig del camp que li va costar l'expulsió per capritx. Decisió tan incomprensible que fins els propis jugadors madridistes van protestar a Gumb de que allò era massa rigorós per a tan poca cosa. El partit va deixar d'existir des d'eixe mateix moment, les graderies van esclatar després de molt aguantar, Melenchón es negava a retirar-se, i van començar a ploure tota classe d'objectes sobre el terreny de joc. «Només a un trastornat se li pot ocórrer expulsar a Melenchón» va arribar a escriure Josimbar al diari La Correspondència.

El públic va exigir des dels seus seients que l'equip es retirés, evocant a Amorós, a l'orgull i a la rivalitat amb el Gimnàstic. No havia necessitat d'aguantar més aquell despropòsit on uns lesionaven a uns altres impunement, mentre els valencianistes eren expulsats per posar el muscle sobre el contrari. No es tornaria a jugar. A cada servei de banda els partidaris furtaven la pilota. A cada aproximació a la graderia el col·legiat rebia una pluja de coixinets i projectils vitals amb regal inclòs. Fins a l'autoritat civil present a Mestalla, en un dels innombrables parons que van provocar els aficionats, va amonestar al col·legiat verbalment per la seua incendiària actuació. Allò ja no era un partit, sinó un clam.

El primer duel entre el València FC i el Reial Madrid a primera divisió, després d'aquella famosa eliminatòria copera, ja mitificada en l'imaginari blanc-i-negre, va acabar suspenent-se a falta de set minuts per al final per impossibilitat de que el partit transcorreguera amb normalitat, amb Gumb havent de ser escortat per la benemèrita per a poder abandonar el recinte una vegada decretat el precipitat final del encontre. Allò seria una constant, sumant uns quants partits suspesos més per la reacció de la graderia en l'historial d'este encontre, esquitxat des del primer de tots amb polèmiques i rivalitats de tota classe, moltes oblidades en la nit dels temps, altres magnificades, però sempre seguint el mateix patró.

El desencontre està lligat a estos dos clubs sobre un terreny de joc, on la raresa no és la polèmica, sinó l'absència de la mateixa. Que el VCF siga perjudicat davant el Reial Madrid és una tradició i no un accident. Són 80 anys d'arbitratges estranys, massa com per a qualificar-los de curiosa casualitat.

Parejo: entre rendir-se o rendir

Hui podria estar disputant els seus minuts en algun equip de la zona baixa de la taula lluint bandera blanca desesperadament, com a signe de rendició, esperant als idus de març per a buscar altra destinació on acomodar-se i acceptar la seua nova realitat al plànol futbolístic. Però està ací, ressuscitant de les seues pròpies cendres per a sorpresa d'una critica que ho donava ja per mort. A Parejo el desamor li va saber a fi del món i es va abalançar sobre la nit com a únic remei per a ofegar les penes, confessant-nos després d'una enxampada infraganti, que tenia problemes personals molt fotuts. Aquella espècie d'escarn davant les càmeres va escenificar un tocar fons que en lloc d'erigir-se en la seua tomba es va tornar en trampolí per a esbossar un nou personatge.

No li va fer falta trobar acomodament en esta nova realitat, amb Pellegrino ja va mostrar les noves dots sobre el verd, encara que va ser tan breu, que els esdeveniments no li van deixar lluir-se. Ha sigut amb Valverde on el mig centre de Coslada va començar a dirigir el destí del baló en l'últim quart de camp per a major alleujament d'un equip que es va acostumar a jugar sense pilotes en l'àrea ni a gaudir de passades en profunditat, provocant un cisma que va acabar embogint a un president decidit a construir-se un món paral·lel al de la resta dels mortals amb el qual negar l'evidència.

Dani ha sabut canviar els 'fuck off' de la seua germana per ovacions de Mestalla sense immutar-se, mostrant un aplom i una tranquil·litat que li ha permès ser conscient de la volatilitat dels escenaris que planteja el futbol, un món que viu sense passat, i que jutja fins a l'extrem el present sense plantejar-se el futur. Aquell xic que perdia balons d'una forma esbalaïdora i es quedava mirant a l'horitzó per a contemplar la seua obra, ara, sap ficar la cama i tirar a terra a un rival en plena contra posant-li el muscle. La seua cara és la mateixa que abans, però la seua actitud s'ha independitzat d'ella. A falta de mamelles que el distraguen s'aferra a un esfèric de cuir com a nova amant desvergonyida, fent-li témer al personal una Parejo dependència no prevista al guió.

Esta metamorfosi impossible de digerir ens fa oblidar que el xic tot just té 23 anys i que ha viscut ja un procés vital de maduració que qualsevol persona del carrer necessitaria arribar fins als 50 per a poder assimilar soles la meitat. El que denota certa duresa mental i uns graus de personalitat que moltes vegades no volem veure en este grup de milionaris que han passat de la infància a la maduresa sense temps per a assimilar el procés. Parejo va saber escapar-se de sí mateix per a trobar el camí de tornada, tallant-se la cabellera com a símbol d'una new age que gràcies a eixe tipus que desprèn normalitat pels quatre costats, i que s'asseu en la banqueta per a establir un 4-3-3 que va ser bandejat per heretgia, podrà transformar un temps de sotsobre en una etapa d'estabilitat.

A este 21 llançat cap a un 'nou jo' encara li queda per afrontar la més dura de totes les probes, la de quedar-se. Consolidar este canvi cap a un jugador diferent i assentar-se per a sempre en les alineacions serà l'última i gran batalla que haurà de protagonitzar el jugador per a que ningú puga dir-li el dia de demà que ho va intentar, però que va morir a la vora. És rendir-se o continuar rendint.

Fernando, no eres tu, sóc jo

A un hotel de València, davant l'expectació del món, el valencianisme va rebre una terrible notícia: el VCF està assoles i abandonat a la seua sort. Fernando va eixir a la palestra per a cridar-li a la ciutat que transmeta al poder polític que no tinguen por a deixar caure la fruita madura de l'arbre, que ell, en públic, acaba de demostrar que està amatent i preparat per a fer-se càrrec de la situació quan els esdeveniments signen la defunció de l'actual govern de la SAD. La data i el moment no podrien ser millor, a escasses setmanes del deadline.

Però Gómez Colomer no contava amb una realitat que gairebé ningú vol constatar, i és l'alt nivell de descreença i fartera existent entre una castigada militància, regada durant cinc anys amb paraules boniques que acaben tornant-se en estupideses sense sentit, en projectes fantàstics que duren el que una lleugera bufada de vent triga en arrencar una fulla marcida d'una branca, amb promeses tan consistents com la veritat d'un mentider... fins a construir un marc que exigeix realitats i no l'enèsim acte de fe. La paraula ja no té cap valor.

Potser per això el discurs del confirmat opositor estigués carregat de populisme barat buscant la complicitat dels més exacerbats amb la situació actual de l'entitat. Ple de constants al·legats a sous directius – com si el problema del VCF fos eixe – i vendes ignorades de parcel·les de la qual no s'aporta cap prova ni cap context, tornant-se en un atac gratuït. Un discurs ple de picades d'ullet monetàries cap a una graderia sagnada per la crisi acompanyat d'un al·legat vacu a la pedrera com adorn. El poc substancial que va aportar SEMPRE VALÈNCIA – el valencià com recurs folklòric – plantejava utopies com la solució accionarial o la desconversió en societat anònima.

Potser no siga just haver d'escoltar en boca de molts que no li han demanat a Llorente ni l'hora, exigir-li a Fernando que solucione en una roda de premsa tots els problemes de la institució. Però precisament és el que exigeix la realitat en la qual vivim, de l'actual mandatari, per cadàver, soles es pot esperar a la seua última missa. Davant una massa descreguda s'ha de buscar l'impacte que et done el triomf per KO si es vol guanyar el seu favor, i això s'aconsegueix amb fets demostrables i no amb demagògies desgastades per excessiu ús. El temps del “ja veurem” i del “deixam a mi" va passar, l'entitat ha de deixar de ser un joguet que va de mà en mà en una incerta carrera a la recerca del jogueter ideal. A l'aspirant li va faltar concreció, brillantor, desenvolupar millor la seua idea i exposar el seu projecte amb fets en lloc de recitar mantres que l'audiència fa temps que té memoritzats, reduint el seu discurs a una col·lecció de tweets bé ordenats.

Per estar en joc una cosa tan important com el futur del club s'ha de ser exigent amb qui pretén accedir al càrrec i evitar més perdudes de temps amb projectes fantasma, el ressentiment pel nepotisme i la mentida institucionalitzada de l'actual consell no pot ser una invitació a entrar per al primer que passe per la porta. Per molt Fernando Gòmez Colomer que siga. El anunciament de compradors de parcel·les lligats al desembarcament al club d'un determinat personatge va ser la mateixa estratègia que va utilitzar Vicente Soriano, ajudat pels seus mamporrers mediàtics, algun dels quals està ara treballant al club, que l'ajudà a accedir al càrrec per eliminació. La mateixa situació que durà al Catedràtic a la presidència, ja que pareix evident que més que com alternativa, Fernando, durant el mig dia del dimecres, es va presentar com figura de desgast que li donarà la puntada final a un president moribund.

El simple fet de que es produeixi un canvi reportaria una regeneració positiva a curt termini en gairebé totes les parcel·les de gestió de l'entitat, però no cal oblidar que el principal problema de la institució és de diners, i més que principal, apressant, després d'haver sobrepassat la línia roja del temps i estar vivint en un descompte permanent gràcies a un àrbitre condescendent. No estem per a tonteries. I encara que és lloable el seu compromís d'abandonar en un determinat període de temps si no compleix, es produïx en un context en el qual el València CF ja no té marge de maniobra per a apostes. I no és culpa seua, el temps ho van malgastar altres.

Encara que no ens haja convençut amb el seu projecte, l'aparició de Fernando té molt de positiu, la institucionalització d'una oposició amb rostre i militant soles pot reportar beneficis sempre que es faca amb responsabilitat, i esta potser siga l'única i gran notícia de tot això, que per fi hi ha un front opositor identificat i amb possibilitats de fer mal a l'actual govern, la desgràcia és que arribe tres anys i mig tard i amb el rellotge marcant l'hora final.

La marca VCF al 2012

Últimament presumeix molt el club de que el VCF viu feliçment instal·lat entre els deu primers llocs del rànquing de la UEFA, un mesurador dels resultats esportius dels últims cinc anys que reflecteix una bona trajectòria en competició europea. Quarts i semifinal en les dos últimes participacions en l'Europa League i dos incursions als vuitens de la Champions en les últimes tres participacions - inclosa esta - , totes deixant una lleugera sensació que podria haver-se aconseguit més a poc que s'haguera tingut major encert. No obstant això les altres classificacions en els quals sol aparèixer el club, aquelles que calculen la importància i la salut de l'empresa, ens revela una realitat més modesta. La institució del ratpenat viu assentada entre els vint llocs de quasi qualsevol classificació mundial que avalue l'impacte de la seua marca i la rellevància econòmica de la societat.

Esta estabilitat deixa entreveure comportaments curiosos, mentre el club de Mestalla als últims vuit anys no ha aconseguit passar del divuitè lloc en cap d'elles, tots els seus contrincants han millorat per a progressar significativament, o s'han enfonsat per a desaparèixer d'elles durant llargs períodes de temps. No obstant això les sigles VCF es mantenen impertèrrites tot just perdent un lloc per a tornar-lo a guanyar al poc temps. El que suposa d'una banda una notícia positiva per la salubritat que el mercat ens atorga, i per una altra, la negativa, per veure com els teus principals competidors et superen constantment, progressen i creixen,mentre tu ocupes sempre el mateix lloc.

Forbes: list of the most valuable football clubs

Una de les bones notícies en este 2012 és la incursió, per primera vegada des que Forbes realitza dit estudi (2007), en la llista dels vint clubs més valuosos del món. Un estudi que segueix certes pautes que utilitza Deloitte per a la seua Football Money League, encara que resulta més precís al tindre en compte aspectes com el deute, el valor de la plantilla i la rellevància dels seus jugadors o la presència en mass media, donant-li un calat més financer, mentre Deloitte, soles es fixa en els ingressos fixes obtinguts tant per l'activitat econòmica ordinària com per la participació en competicions europees sense tindre en compte altres aspectes.

Un dels punts que la consultora qualifica com a preocupants és que el deute de l'entitat supose el 186% del valor de la mateixa, que xifra en 199 milions d'euros, situant al València CF en el lloc número 19º, per darrere de Marsella (241), Roma (244) i Hamburg (245), superant únicament al Nàpols italià. Un altre dels aspectes que destaca és la importància de la participació en la Champions League per a l'economia de l'entitat, arribant a representar un 20% dels ingressos totals del club, el percentatge més alt de tots els apareguts en l'estudi, competició, que després del passe a vuitens en este curs representarà en la 13/14 la segona major partida d'ingressos després dels drets televisius. Quedant l'impacte mediàtic de la marca en 26 milions d'euros. Molt poc tenint en compte que el cuer d'este rànquing es situa en 28 milions en impacte, pels 35 de Marsella i Roma o els 40 del HSV.

Facturació i cost de Plantilla

Un dels aspectes més cridaners que ens deixa el ja difunt 2012 és la quantitat d'estudis financers de tota classe que han realitzat consultores de tot el món. Un dels més curiosos, realitzat per Pluriconsulting, és el de les 100 entitats esportives – de totes les disciplines – que més facturen a nivell mundial. I en ell, com no podia ser menys, apareix l'entitat presidida per Manolo Llorente, situada al 84º lloc, superant a franquícies com els Miami Heat, els Houston Rockets o els Detroit Pistons de l' NBA.

El control financer al qual estan sotmesos els clubs americans també fa possible que l'equip valencianista (71º) – agafat a la cadira Manolo – supere en despesa de plantilla als Pittsburgh Steelers (75º) de la NFL, quedant per baix del Borussia Dortmund (70º) i de l'equip de beisbol de Los Angeles Dodgers (69º) segons es desprèn de l'anàlisi que va realitzar la britànica Sporting Intelligence fa uns mesos, deixant palès que el futbol europeu paga més i millor que la grans entitats americanes, situant al seu primer equip, Lakers , al cinquè lloc en despesa de plantilla per darrere del Chelsea, Man.City, Reial Madrid i FC Barcelona, líder d'esta classificació mundial. Mentre l'equip californià gasta una mitja de $6,2 milions per jugador, l'equip català destina $8,6 milions per a situar la despesa total en 216 milions en moneda americana, 165 milions d'Euros.

En quant a l'afluència a Mestalla la situació, per roina, no deixa de sorprendre que continue situant a l'entitat entre els 36 clubs del món amb major espectadors de mitjana per partit, uns 37.342, suposant el 70% de l'aforament del recinte. Encara que comprovar l'històric pot resultar aterridor. Dels 827.800 espectadors que en la 06/07 van omplir les graderies de l'estadi durant tots els partits que es van disputar en ell (43.538 espectadors per partit) hem passat als 709.000 del passat curs, una perduda de 118 mil espectadors en cinc temporades, encara que no fa falta anar-se'n tan lluny per a comprovar la sagnia en la perduda d'afluència. La 2010/2011 va deixar 780.800 espectadors, 41.095 per encontre, el que suposa una baixada de 71.800 espectadors en tot just una temporada.

Valor comercial de la marca

En este aspecte no ha estat un bon any per al VCF, ja que ha vist com s'ha desplomat en la classificació mundial, passant del 20º lloc al 31º, amb una perduda del 16%, passant d'un valor de marca de 80 milions al 2011 a 68 al 2012. Res preocupant en comparació amb el daltabaix que ha patit l'Atlètic de Madrid amb una caiguda del 43%. El positiu és que la marca VCF està més que consolidada com la tercera en importància del futbol espanyol, molt per sobre de totes les altres, encara que haja perdut un vàlua que segurament es recuperarà durant este curs – el resultat del qual sabrem durant la 13/14 – gràcies als acords amb Jinko, EA Sports o el llançament de VCF PLAY entre altres.

Encara que la consultora que s'encarrega de publicar l'estudi sobre el valor de les marques, Brand Finance, llança una advertència quan es para a analitzar la lliga espanyola. El duopoli al que està sotmès el futbol nacional comença a perjudicar a tots els seus integrants, encara que amb un valor deu vegades superior al de la següent marca, Reial Madrid i FC Barcelona han vist reduït el seu valor un 7% i un 8% fent-los perdre la seua posició hegemònica al món, passant del primer i segon lloc al tercer i quart, sent les úniques marques al TOP 20 que en lloc de veure augmentat el seu valor ho han reduït.

En este aspecte la consultora és clara advertint a equips com el VCF dels passos que han de donar: «Davant una situació de crisi de l'economia nacional, i amb un duopoli controlat per dos clubs amb un valor de marca 10 vegades superior al tercer, els clubs espanyols haurien de centrar tots els seus esforços a internacionalitzar la seua marca». En este aspecte mercats com Brasil, Estats Units, Mèxic, Índia o Austràlia es presenten més suculents per al VCF que el marcat Xinès o el sud-est asiàtic, on partim amb un desavantatge de 10 anys i competim amb un producte tan assentat i assimilat com la Premier League que fa complicat qualsevol intent, encara que no innecessari.

Reptes pendents

Un dels principals reptes a afrontar de cara al futur és el de millorar els ingressos comercials, que tot just suposen un percentatge minúscul al global de l'economia, encara monopolitzada per taquilla i televisió com si no haguera passat el temps als últims 20 anys. Els ingressos per venda de productes oficials contínua sense sobrepassar els 3,5 milions anuals, una ridiculesa tenint en compte que equips de la segona divisió alemanya, com el St.Pauli, ingressen 6,5 milions per temporada de les seues tendes oficials, igual que el Girondins francès. Tenint el club un preocupant problema de distribució de les seues samarretes que hauria de solucionar ràpidament amb algun acord similar al que va arribar l'Everton amb Kitbag no fa massa, augmentant els seus punts de venda amb acords amb centres comercials o tendes d'esport sense necessitat d'augmentar la inversió en tendes pròpies, i tenint clara una estratègia de distribució internacional amb el proveïdor en les principals tendes físiques i on-line del mercat per a evitar situacions tan incomprensibles com que JOMA ,sent partner de moltes d'elles, tinga col·locades samarretes del Getafe o de la Fiorentina i no del VCF.

Després d'això, el següent pas hauria de ser modificar i potenciar la tenda on-line, adequant els preus de venda internacionals per a afavorir la compra externa. Resulta paradoxal que es tire a perdre el boom que va suposar la contractació de Guardado per al mercat mexicà quan l'adquisició d'una samarreta del principito en vcfshop.com arribava a els 120 dòlars, el doble del que li resultaria adquirir en la tenda on-line del Man.United una rèplica del Chicharito gràcies al alt cost per a l'enviament internacional que té estipulat el club. Un aspecte que treballen molt bé al Regne Unit amb preus especials per a la resta del món. Mentre un anglès o un europeu ha de gastar-se 55 lliures en una samarreta del Arsenal, a un japonès o un mexicà els costa 45. Mentre adquirir una samarreta del VCF per a nosaltres són 60 euros, ascendeix per a qualsevol resident de fora d'Europa a 90 o 100 euros depenent del continent.

link: La samarreta del VCF entre les més cares del món

Més enllà de millorar la distribució i punts de venda de productes oficials, l'augment en la concessió i venda de llicències tindria també que ser una qüestió prioritària.

Altre repte serà el d'ampliar i millorar el portafoli de patrocinadors amb una millor oferta per a estos i més àmplia en quant a suports i oportunitats, cedint-los Mestalla si fóra necessari per als seus propis interessos, havent de saber fer-los partícips en la vida social i pública del club, mostrant-se en causes solidàries, benèfiques o immiscuint-los en l'augment en la inversió en pedrera associant-los als valors del futbol formatiu, ajudant-nos a potenciar un esport en auge com el futbol femení o les carreres populars. Fins i tot associant-los a la contractació d'algun futbolista per al primer equip. Encara que el més important seria intentar aconseguir, sinó tot si un gran percentatge, dels drets d'imatge de les futures incorporacions i lligar a estos com imatge dels nostres distints patrocinadors per a protagonitzar les seues campanyes a nivell global o nacional.

Altre punt cabdal en este 2013 serà treballar per a tornar a omplir Mestalla. Es fa necessari crear abonaments familiars, juvenils, per a jubilats o pensionistes, per a desocupats o adolescents, ampliar i diversificar l'escala de preus a la realitat del carrer creant graderies especifiques per a cadascun si fera falta, acompanyant en el seu interior, de la mà de patrocinadors, espais o racons de venda o assistència de qualsevol producte, propici ara que la modificació de la llei permetrà vendre cervesa als estadis, creant córners de consum baix patrocini de les diferents empreses de beguda que actualment estan lligades al club.

El treball en la internacionalització haurà de continuar encara que millorant l'estratègia. Està no pot reduir-se a disputar amistosos de pretemporada i res més, sinó que estos haurien de ser la culminació a un any de treball en el qual s'han arribat a diferents acords comercials en la zona.

No és valencianitzar, és altra cosa

Immersos en la pitjor crisi estructural en l'història de Paterna, de cop i volta, a base de titular, hi ha qui vol fer-nos partíceps d'una valencianització radical de la plantilla no més perquè sí. Mentre al Mestalla juga un centreamericà de vintitants que va costar dos milions d'euros i jugadors que albiren la trentena procedents d'Oriola, amb portuguesos estranys i de dubtosa vàlua, quan un grup de voltors campen a plaer per la Ciutat Esportiva duent-se en quantitats industrials talent cap a La Masia per a cobrar la suculenta comissió que el club català dispensa, amb una direcció de la pedrera escapçada, arcaïca i esquizofrènica on hui es fa A i demà J per que a una tertúlia de bar algú proposa una idea que li agrada al amic del que mana, cal valencianitzar un equip que sempre fou d'argentins, asturians o bascos i molt poc de valencians.

Debats èpicament absurds que ens duen a inventar un baló d'or perquè a Algèria tenen un per a ells, ! Què s'hauran cregut ! , i on la moda culé que ho envaeix tot duu a abraçar l'estupidesa ennuvolant el poc judici que alguns atresoren i que no els deixa veure l'inversió estratosfèrica del FC Barcelona en la seua pedrera i el solgut pla elaborat fa 25 anys que ara està donant els seus millors fruits. Quin pla té Paterna?, Quina idea de futur, quan hui se'ls diu que juguen així i passat d'altra forma? Amb 15 canvis de directors en 6 anys, desmantellament de la xarxa de captació, tancament de la residència, tirant al carrer entrenadors i físios, pagant misèries als que es queden, limitant les hores d'entrenament per a estalviar llum, amb camps deplorables per falta de cuidats on els representants i els pares tenen més poder que els entrenadors, On es pretén arribar?

Quan ni tan sols Michel és imprescindible al millor Llevant de la història (tretzè jugador amb més minuts, ha jugat menys que Barragán al VCF) es pretén repescar al vintè mitja punta per a un equip que té carències immenses en totes les posicions menys en aquella que ocupa l'ex-jugador del VCF. On els que hui s'auto-proclamen altaveus de l'afició plantant en boca d'estos la valencianització de l'equip amb fitxatges com els d'Albiol (1,8 nets a cinc anys més traspàs superior a set milions) Jose Enrique (dels millors laterals esquerres de la Premier amb una fitxa de 3,5 nets i consolidat al Liverpool) o Bruno Soriano (el Vila-real va rebutjar ofertes de 12 milions del futbol rus este estiu) són els mateixos que ataquen als que ara diuen representar quan es manifesten en un estadi en contra de la gestió del club al crit de “viuen d'esquena a la realitat econòmica del València CF”.

Quan a Paterna es feien les coses bé sempre va donar jugadors per al primer equip, sempre, en quantitat, uns valien, altres no, alguns havien d'eixir per falta de lloc, inclús podent tornar, però sempre va complir amb la seua comesa. En els últims deu anys ha donat més de 135 milions d'euros en traspassos, i fins a 2008, va fer del València CF l'equip amb més canterans de primera – obviant al Athlètic – juntament amb el Barça, fins i tot superant-lo en molts moments. La Ciutat Esportiva sempre va estar quan se li va reclamar, el que no es pot pretendre ara és que després d'empobrir-la, reduir-la i arraconar-la et nodrisca de jugadors.

La valencianització del primer equip s'ha de fer via Paterna, amb inversió, elaborant un pla estratègic a llarg termini i no amb improvisacions ni capritxos d'última hora. Este nou viratge forçat en el rumb erràtic que duu emprès el club no respon a cap idea meditada sinó a la incapacitat per a solucionar problemes i explicar-los. Darrere de Michel i Xumetra no s'amaga cap desig de cap tipus, sinó la constatació d'un fracàs que ens durà a contar amb ells perquè possiblement no podrem aspirar a res millor.