El xiquet de la bengalé

Contemplant les hèlixs d'aquell bimotor des de la finestreta, veia alçar-se la tranquil·litat que li atorgaven 10 mil quilòmetres de distància, encara que, al horitzó, s'intuïen columnes satíriques, opinions i soflames recalcitrants saltant, com volent atrapar aquell avió que fugia d'elles en un intent de fer-les callar. Cubells va posar rumb a Amèrica escapant d'una situació desconeguda, de l'ambient crispat que havia deixat cuinant-se a casa. Aquell club, acostumat durant 20 anys a collir triomfs, a viure derrotes des de la glòria, acabava de sumar la seua pitjor classificació de la història, un xoc inesperat que va posar fi a una pau que pareixia eternitzar-se sense dificultats.

La falta de gol i una evident mediocritat en tasques ofensives van desdibuixar un equip que deixava de fer-lo tot bé quan creuava el mig camp. Menut, com era ell, amb la mirada perduda travessant l'escotilla d'aquell monstre mecànic que el duria d'un món a un altre, Cubells anava dibuixant en la seua ment el jugador que necessitava trobar. Coneixedor de les manques, de les urgències i de les expectatives d'aquella aventura cap a un univers encara inexplorat, i de la profunda decepció que cohabitava a una ciutat alçada en armes, no podia presentar-se amb qualsevol cosa al seu retorn. La seua maleta, més enllà de destresa i coneixement, anava repleta d'un generós dispendi que permetera executar la transformació que requeria aquella plantilla.

«Cubells demà a Paraguai» per a no trobar res. «Cubells a Argentina» per a visitar camps de terra i amagar-se en graderies de ciment portland sense l'oportunitat de descobrir el talent desitjat. Brasil, càlid i ocult, era l'última destinació d'un tour que ja amenaçava fracàs. Un país boig amb la pilota, però encara allunyat de les glòries esportives que poc temps després el facultarien com millor escola del planeta. A Rio, ressonaven els ecos d'un temps passat al qual Heleno de Freitas havia sigut el rei del futbol caríoca. Coneixia de sobra aquell caràcter. Mentre li parlaven de les desventures del davanter del Botafogo tornava tretze anys arrere per a recordar al sacrificat Salustiano, i com ho va executar per a repintar de roig a un Gorostiza que brillaria durant un instant abans d'apagar-se per a sempre.

Curt d'alçària, de rostre castigat pel sol i bigot perfilat, Cubells, de proposar-se'l, podia confondre's amb un cafeter de Sao Paulo. Potser per eixe camuflatge quasi natural va entrar en aquell futbol amb millor peu. 'Zagalo i Rubens sao muito bons, mes com Heleno, nenhum'. El Flamengo i el seu 'rolo compressor' i 'os fabulosos' del Vasco Da Gama eren els dos quintets ofensius més atraients d'aquells anys d'assimilar orfandat després de la penosa caiguda d'Heleno. Però el món pareixia estar distret, mentre a una menuda barriada paulista, un xiquet menut i escarit, anava cridant l'atenció de la gent. Un llamp que entrenava sense botes mentre deixava en evidència a jugadors que li treien tres caps.

En temps on ningú mirava més enllà del seu pati del darrere el VCF havia enviat al seu secretari tècnic a escrutar un futbol que mai s'havia explorat. Imaginem a Cubells engarrotat a un destarotat estadi de barri, escoltant el murmuri dels laments que li arribaven, encara tendres, del Maracanazo, observar patidifús aquella espècie de formiga, tot cap, vestida de blanc, regatejant-se l'univers com qui es llig un poema de Neruda. En aquella gira telegrafiada va faltar l'únic titular possible: 'He descobert al millor jugador de la història. Stop.' Però no es va atrevir.

«He tornat enamorat d'altre jugador. De Pelé. De 16 anys. Ho haguera pogut portar per 4 perres». Va soltar com un lament al seu retorn. Aquella obsessió ja no ho abandonaria, l'únic consol que va trobar en vida va ser convidar al Santos a mil i un amistosos, a perseguir-lo per torneigs estiuencs per a poder veure'l corretejar entre camisoles valencianistes. Cubells fou l'únic habitant de l'hemisferi nord que coneixia qui era Pelé abans que este, dos anys després, es plantara a Götteborg per a guanyar-li als suecs la final d'un mundial que consagraria per a sempre al futbol brasiler.

Abandonar aquell estadi i, encara amb la consciència engarrotada, preguntar preu per aquell talent, va posar la seua fe al límit. Dies arrere, a Rio de Janeiro, 'os fabulosos' havien convençut a aquell mar de dubtes que el seu interior era l'home. Vavá, Livinho, Sabará, Pinga i Walter, una davantera sense rival que tenia en aquell menut Marciano, encara que endimoniat amb un baló de cuir entre les seues botes, el sustent de tota la seua glòria. «Jo m'haguera portat a Pelé en el cas de que l'ambient a València haguera estat d'altra manera. I a més, com jugador de complement, no fonamental. Però amb lo cabrejada que estava la gent si em presente a Mestalla amb un xiquet de 16 anys que es diu Pelé ens llencen a mi i al negret al mar».

Recolzat al seient de l'avió veia alçar-se el turment que deixava gestant-se a les seues esquenes. L'esperança d'estar equivocat el saludava amb desgana. Cubells posà rumb a València escapant d'un remordiment al que mai guanyaria. L'ambient que havia deixat cuinant-se a casa li esperava apaivagat per un telegrama: 'Walter Marciano. Millor jugador de Brasil'. El mateix ambient que en sòl amazònic li obligava a deixar en terra al tipus que podia haver canviat per a sempre la història d'este club.

Al baixar d'aquell cotxe, encara olorant a Copacabana, van ser rebuts entre calorosos aplaudiments pels aficionats allà presents. Dins, en un abarrotat saló d'actes, Luis Casanova va prendre la paraula per a agrair-li a Cubells el seu esforç per haver portat a València al millor jugador brasiler del moment. El responsable tècnic, amb el gest tort, sabia la veritat. Mai va acabar d'estar content amb la seua decisió. Sabia que el triat havia sigut altre. Però les circumstàncies que van propiciar aquella fugida cap al con sud feien impossible presentar-se a la capital del Túria amb un xiquet que era tot ossos, i que a més, responia al nom d'un duet còmic triomfant en l'època. 'Pelé i Melé'.

«Era molt arriscat trasplantar a un xic tan jove de Brasil a València amb les urgències latents que existien. A més, el club volia un jugador amb més personalitat, de més fama i menys risc». Es justificava un Cubells que ja havia vist a aquella formiga amb millor armadura batre a Kalle Svensson per abraçar-se entre llàgrimes a la història. 'Cucala' no va tornar a ser el mateix. Poc temps després abandonaria per a sempre el VCF coneixedor de que aquella decisió no es la perdonaria mai, rumiant el que podia haver sigut d'haver tingut la valentia que un dia va portar per bandera llançant penals d'esquenes, fent-se càrrec d'una entitat abandonada en plena guerra o a l'hora de trencar amb el seu retir per a recuperar un equip perdut fins a fer-lo el millor València CF de tots els temps.

Contemplant les hèlixs d'aquell bimotor des de la finestreta, Cubells encara no era conscient de que tenia davant el llibre de la història obert per una pàgina en blanc, i a la seua mà dreta, una ploma carregada de tinta per a escriure un futur ja soles imaginat per les meravelles que Pelé va desplegar a Mestalla al I Trofeu Taronja, el dia que el somni d'un Cucala derrotat es va fer realitat, a mig fer.