22 de maig 2012

VCF ric vs VCF pobre


L'equilibri destaca per sobre de qualsevol altre aspecte en el balanç general del VCF en el mercat de fitxatges dels últims anys. Comprar venent, podria ser el lema a utilitzar. A pesar d'això no son pocs els moments on la bogeria s'ha apoderat del mercat estival i han portat ruïnosos negocis. Curiosament la temporada on més es va gastar en adquisició de jugadors també va ser una de les que més es van ingressar per vendes, encara que no es va evitar incórrer en la compra de pufos que van acabar suposant un llast per a l'economia del club. En esta història de contrastos destaca l'enorme rendibilitat que sol obtenir-se dels encerts de mercat, com també l'enorme cost que suposen els errors, que llevat de contades ocasions, acaben en rescissió de contracte u obtenint la carta de llibertat com mètode per a reconduir la situació.

La poca capacitat per a donar eixida a aquells jugadors amb els quals no es conta és una característica molt pronunciada en l'entitat de Mestalla, encara que hi ha casos en els que s'ha sabut recuperar la inversió, o gran part d'ella. Un dels més cridaners és el del suec Stefan Schwarz que va deixar en caixa 4,8 mlls d'euros, o el mateix Óscar Téllez pel qual es va recuperar la inversió venent-lo per 2 mlls al Alabès. També són dignes d'esment casos com el de Fagiani (comprat per 1,8 venut per 1,2) o el de Nico Olivera pel qual el Sevilla va pagar 3 mlls. Sense oblidar a Mista, comprat i venut per la mateixa quantitat: 4,2 mlls.

Altra de les alternatives a la rescissió més utilitzada ha estat la inclusió de jugadors en operacions, oblidada des de fa uns quants anys, com són els casos de Morigi (per Pellegrino), Zhaovic (per Marchena) o el propi Miku. I encara que la venda de Juanfran al Celta de Vigo no podria qualificar-se de canvi, es va escometre per a finançar part del fitxatge del Kily.

Encara que la mentida oficial ha estés la creença que abans de l'arribada de Soler el VCF era un club ric que vivia en l'abundància, la realitat és altra. La història econòmica de la SAD en este nou segle és una història de ruïna i agonia financera de la qual sempre s'ha intentat eixir d'ella venent solars i futbolistes. En total uns 330 milions ingressats per este concepte des de la 99/00 fins a la present temporada. Ingressos que sempre han estat destinats a apaivagar els convulsos balanços comptables de l'entitat, balanços, que des de la temporada 00/01 han inclòs partides per futures vendes de futbolistes, motiu que antany generava crispació i critica en l'entorn cap al consell d'administració regnant. Molt allunyat de la comprensió actual. 

Un dels traspassos més cridaners va ser el de Cláudio López, escomès en secret durant el mercat d'hivern cobrant gran part del mateix a la signatura per a poder fer front al pagament de les fitxes en el mes de Febrer. De no haver estat així el club hauria sigut notícia per no pagar als seus jugadors. Motius econòmics, o la falta d'estos, van dur a no incorporar a cap jugador en la 02/03. A causa dels excessos escomesos en campanyes anteriors, gastant quasi 30 mlls soles en Salva i De Los Santos, ni tan sols es van poder plantar cara als dos milions que demanava Las Palmas per un dels seus laterals. Aquell hivern aplegaria cedit Revellier, que seria tornat al no poder pagar l'opció de compra de 3 mlls.

De Soler a Llorente

Una de les coses que més destaquen de l'època de Soler en el mercat de jugadors és la "moderació" de les operacions realitzades durant la primera meitat del seu mandat. Podem observar com el balanç en vendes i compres llueix en certa forma equilibrat durant dit període, destaquen els 18 milions invertits en el seu primer any pels 8 aconseguits per traspassos, o els 26 de despesa per 10 d'ingressos de la seua segona temporada, balanç lògic per a un club que va passar de venedor a comprador. Inclús en el seu primer gran desfalc, en 2007, va contrarestar els 47 mlls de compra de jugadors amb 18 milions en vendes. Encara que el gran forat d'este període no va vindre tant per la despesa en jugadors, sinó més pel gran augment de la massa salarial que va patir la plantilla, passant dels 68 mlls de 2004 als 84 en 2005. Un augment considerable per a un insuficient augment dels ingressos.

Aspecte que s'ha corregit en els últims temps amb una reducció dràstica en la despesa en fitxes i que continuarà durant els pròxims dos anys fins a situar-nos a nivells de fa vuit temporades. O almenys eixa és la intenció que transmet l'actual consell d'administració, i que podrem observar ja esta mateixa temporada amb la reducció de jugadors disponibles en la primera plantilla i una nova baixada del pressupost general de l'entitat.

De la comparativa de triennis entre els dos últims presidents – obviem a Soriano pels seus escassos 7 mesos en el càrrec – crida l'atenció la correcció patida entre la despesa i els ingressos en els dos períodes. Si amb Soler es van escometre durant tres temporades unes despeses en jugadors de 142,4 mlls (xifra que es sustenta en les dos ultimes) veiem com els ingressos per vendes en l'etapa de Llorente arriba a els 144 mlls, estant en el seu segon any la gran majoria dels mateixos. El que ens fa una idea de cap a on van dirigides les mesures de correcció.

Encara que en el balanç de despeses i vendes en el període actual destaquen el primer i últim curs, on la diferència entre conceptes és escassa, el que sorprèn davant el constrenyiment amb el qual es justifiquen les vendes. Si la temporada passada el club va comprar per un total de 35,4 mlls, va vendre per 38,2, el que deixa un balanç positiu d'escassos 2,8 mlls. Similar a l'ocorregut en el primer any de mandat del actual president, situant-se la gran diferència en el segon any amb un total de 87,5 mlls en venda de futbolistes i una reducció en despesa de salaris de 20 mlls d'euros.

La pedrera com a font d'ingressos

Encara sense contar amb el tracte preferencial de la SAD els terrenys de la ciutat esportiva no han deixat de produir jugadors que d'una manera o altra han sigut aprofitats. Soles en vendes de canterans el club de Mestalla ha ingressat – faltant futurs traspassos com els d'Alba, Guaita o Paco Alcácer – 120 milions d'euros en menys d'una dècada, 124,3 en dotze anys, i això sense contar els intangibles que han proporcionat amb el seu rendiment passat primeres espases com Angulo, Albelda i companyia, o els estalvis aconseguits amb l'inclusió en operacions de mercat de jugadors de segona fila com Miku, o els ingressos aportats per gent com Ruben Navarro (2,7 mlls)

Des de que Farinós fóra traspassat per 18 milions d'euros al Inter de Milà en l'estiu de 2000 el VCF ha venut almenys un jugador criat a Paterna a una mitja de cada quatre anys. Sent el cas més paradoxal el d'Isco, que sense apenes jugar en el primer equip va deixar sis milions d'euros, guanys molt allunyats dels 15 d'Albiol o els 33 de Silva. Realitzant un exercici de retrospectiva vorem que la productivitat de la pedrera del VCF sempre ha estat alta, situant al club de la ratapenada durant este nou segle per sobre del propi Barcelona en no poques ocasions.

El període de major supremacia de Paterna sobre La Masia va ser en la 02/03, quan soles tres jugadors eixits de la pedrera blaugrana van formar part del primer equip, pels set en el roster valencianista. Fins la 07/08 els catalans no superarien al conjunt valencià.

Amb l'evident falta de model i d'inversió, amb els maltractaments que ha patit històricament, la fabrica de talent segueix funcionant i donant de tant en tant algun que altre producte d'alt valor, el que convida a pensar, a pesar de les dificultats passades i presents, què no seria capaç de proporcionar el conglomerat formatiu de Paterna de contar amb un millor tracte, millors mitjos, més inversió, un treball més eficient i millor organitzat.

 Notes al peu

 - Basat en dades absolutes de compra i venda de jugadors. Els deutes adquirits no corresponen amb la situació actual, moltes de les quals, anteriors a 2005, ja han estat solucionades. Estes dades es basen exclusivament en el mercadeig de futbolistes, compres i vendes, no a balanços comptables de la societat.

10 comentaris:

Anònim ha dit...

El artículo es simplemente espectacular. Eso sí, el gráfico que compara los trienios de Soler y Llorente no me ha quedado muy claro...

Anònim ha dit...

Vale, ya lo capto. Lo dicho, enhorabuena.

Anònim ha dit...

El articulo me parece bueno en cuanto a los datos objetivos, aunque no tanto en algunas de tus conclusiones. A groso modo y mirando los gráficos, me da a entender que lo que estamos vendiendo ahora es para compensar las compras del periodo anterior, en la que como tu mismo dices se fichaba más o menos por el doble de lo que se vendía. Aun así me parece una buena labor de documentación.

THB ha dit...

si dius en lo que no estàs d'acord o parlem.

Pykulyn ha dit...

No estoy de acuerdo en que digas que durante la época se gestionó con cierto "raciocinio", cuando, según tus propias cifras se gastaba aproximadamente el doble de lo que se ingresaba.

Pykulyn ha dit...

La época de Soler, quería decir.

THB ha dit...

Bé Pykulyn, anem per parts:

-----

Una de les coses que més destaquen de l'època de Soler en el mercat de jugadors és la moderació de les operacions realitzades durant la primera meitat del seu mandat.

----

tenint en compte que soles estem parlat de comprar i vendre, la realitat es eixa, compres i vendes equilibrades. No puc dir lo que no és per molt mal que em caiga.

Segon:

Podem observar com el balanç en vendes i compres s'equilibra durant eixe període, destaquen els 18 milions invertits en el seu primer any pels 8 aconseguits per traspassos, o els 26 de despesa per 10 d'ingressos de la seua segona temporada, balanç lògic per a un club que va passar de venedor a comprador. Inclús en el seu primer gran desfalc, en 2007, va contrarestar els 47 mlls de compra de jugadors amb 18 milions en vendes. Encara que el gran forat d'este període de cert “raciocini” no va vindre per la despesa en jugadors, sinó pel gran augment de la massa salarial que va patir la plantilla, passant dels 68 mlls de 2004 als 84 en 2005.

------------

i ahí està el problema, els primers anys de soler la despesa en jugadors amb el ingrés per vendes era equilibrat, però va disparar el gast en fitxes de forma salvatge.

Tercer:

------

Un augment considerable per a una escassa evolució pressupostària.

-----

en poques paraules, una temeritat, gastar més del aconsellable en una economia que no suportava eixa carrega en salaris.

Quart:

-----
Aspecte que s'ha corregit en els últims temps amb una reducció dràstica en la despesa en fitxes i que continuarà durant els pròxims dos anys fins a situar-nos a nivells de fa vuit temporades. O almenys eixa és la intenció que transmet l'actual consell d'administració, i que podrem observar ja esta mateixa temporada amb la reducció de jugadors disponibles en la primera plantilla i una nova baixada del pressupost general de l'entitat.

---------

i corregint el desaguissat estem.

crec que no més o menys estava claret, però ni molt menys (faltaria més) eren bones paraules cap a la gestió de Soler.

De fet açò no es tracta d'analitzar l'econòmia del club (que es mol més complexe que dir venc 4 , compre per3 = sóc bó) sinò quant ens hem gastat en jugadors en 12 anys, sense tindre en compte més aspectes que els del propi mercat.

Roger ha dit...

Article molt interessant,visual, clar i net a la vegada. Primer de tot felicitar-te ja que és un treball complex i per el que veig molt poc valorat. El tema de les conclusions personals que fas tu i que sembla que la gent no enten, només dir que un cop presentats els numeros i balanços pertinents cadascú és lliure de fer les interpretacions que cregui convenients. Endavant Desme!

Javier Santamaría ha dit...

un curro importante Desme, enhorabuena!!

Pillgrim ha dit...

Retroceder 8 años atrás no se si es una bena idea. Aquí en lugar de aumentar ingresos siempre estamos reduciendo costes, y así es imposible ir hacia delante, crecer, evolucionar.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...