Un dia de Maig de 1950

Diuen els vells que probablement este partit va ser el millor que ha viscut Mestalla en la seua dilatada història. Davant, dos equips de l'època, aquell Athletic, que era l'Athletic de veritat, i un València herència de la davantera elèctrica que es va vore privat de sengles títols de lliga pel Barcelona de Kubala. Aquella època d'inici de dècada va poder i no va ser l'inici d'un nou temps de triomfs. L'història sempre capritxosa va voler posposar la glòria valencianista moltes dècades, massa. Aquells inicis dels 50 ens va donar un València que arribava però no rematava.

Esta semifinal de copa contra l'Athletic de Gainza i Zarra va ser apoteòsica. Després d'una derrota per 4-0 en San Mamés, ningú imaginava que una setmana després, el vell camp de Mestalla presenciaria el major encontre de futbol que fins eixe moment havia vist. Aquell 24 de Maig de 1950 el València es va retirar al descans amb un 3-0, i a pesar que en la represa Zarra amargara la festa amb 2 gols en 15 minuts, aquell equip comandat per Puchades assoliria la gesta de tancar el partit amb un 6-2 que deixava les espases enlaire per a la pròrroga.. Tres van fer falta, al final la major qualitat en la davantera dels bascos va determinar el 6-3 amb el que es va tancar la semifinal de copa.

Aquella semifinal, coincidiren tots, va ser qualificada com la final avançada de la competició. Ja que els bascos es vorien les cares amb el Valladolid en la final de Chamartin, donant bon compte dels castellans. Els enfrontaments en la copa entre l'Athletic i el València sempre han marcat historia, negra per als nostres interessos. Recordem aquell trieni negre de finals consecutives perdudes, les quals dos d'elles varen ser davant els lleons. Peró la revenga també seria dolça, amb aquella final guanyada pel VCF per 2-1 en 1967 davant un Athletic que aplegà invicte a la final.

Aquella era la copa de veritat, amb dos equips autèntics, amb totes les lletres. Delecten-se amb la crònica del Mundo Deportivo.

El futbol viu en Hamburg.

Si algú vol disfrutar del futbol de veritat, ha de visitar Hamburg, la nova residència de l'essència de l'art futbolístic. El conjunt hanseàtic soles amb un canvi d'entrenador i l'incorporació de tres jugadors joves ha revolucionat la Bundesliga.

El conjunt de Bruno Labaddia ataca i defensa, juga ordenat, ha sigut capaç en pocs mesos de trobar l'equilibri que tant suor i sang li està costant trobar a Emery en el VCF. I funciona, els hamburgers practiquen de lluny el millor futbol del continent, i estan aconseguint números que li situaran al final de temporada, com mal menor, entre els dos primers.

En l'onze del rombe destaquen sobre els altres dos jugadors, els dos veterans, Jarolim (30 anys) i Ze Roberto (33). El txec no ha guanyat quasi res, i el brasiler ho ha guanyat tot. Els dos estan donant una lliçó al món de com oferir un rendiment titànic sobrepassada la trentena. Per a ells no hi ha excusa d'edat, ni acomodaments, les prestacions que ofereixen ratllen la perfecció, els autèntics motors de l'equip.

Però com el futbol és talent i no segones joventuts, qui posa el gol i l'art en l'equip són Elijero Elia, Trochowsky, Marcus Berg i l'emergent Pitroipa. Marcus Berg (Suec, 20 anys) va costar 12 milions d'euros, procedent del Groningen, la seua entrada en l'onze ha sigut costosa, soles gaudia de minuts, això si, tots, en la Uefa. Han hagut de lesionar-se Mladen Petric i Juan Pablo Guerrero per a què el suec mostre la seua vàlua en el campionat domèstic amb 8 gols en cinc partits, que han situat al seu equip en lo més alt.

L'altra sensació de l'equip també ve d'Holanda, el ex del Twente l'està trencant en la banda esquerra. Elia és el rei de l'assistència en tota Europa, i amb els seus quatre gols s'ha convertit en el crack del líder de la Bundesliga.

En les deu primeres jornades l'Hamburg es situa lider, empatat amb el Leverkusen. Invicte, sent el més golejador i el quart menys golejat, havent-se enfrontat fins al moment a Schalke (empat) Bayern (victòria) Stuttgart (victòria) Wolfsburg (victòria) Leverkusen (empat) i Borussia Dortmund (victòria).

La guinda al bon quefer dels nortenys va ser el partit del passat diumenge en el Veltins-Arena. Encara que el marcador final va ser de 3-3 (gràcies al porter de l'Hamburg) el HSV va aconseguir una renda de 0-2 en la primera mitja hora, truncada per l'expulsió de Rozendhal, la jugada posterior (falta directa) va acabar en el 2-2. A pesar de l'empat, Marcus Berg (2 gols) va posar el 2-3 en el 77, que no serviria per a amarrar els tres punts gràcies a l'enèsim error en la porteria de Frank Rost.

La maleida copa del 2008.

- Agustín Morera torna a reaparèixer en l'actualitat valencianista, i no es per a tornar de president, per a tranquil·litat dels fidels llepadors del règim. El florer més famós després del que apareix en els gira-sols de Van Gogh a aparegut este matí per Paterna per a entregar premis a molts dels integrants del planter. I es que encara que estiga segrestada, anul·lada, amagada i repudiada, un tal 16 d'Abril de 2008 este equip va ser campió de Copa, i com acte protocol·lari, no difós pel club, amagat com la copa que no alçaren els amics, el president en vigor d'aquella fita a fet entrega dels rellotges corresponents als jugadors que varen formar part d'aquell equip. Després de dos anys, com marca el protocol. ¿Albelda tindrà rellotge, o al igual que la copa, se l'hauran amagat?.

- Com estem amb presidents, continuem. Yo-rente (Bau copyright) va tornar a traure de passeig la llengua després del enèsim ridícul europeu en l'era Emery. Es veu que la tensió entre l'executiu a sou de la nostra caixa amiga i l'entrenador es palpable, ja n'hi ha que ha tingut el valor de dir en directe en TV que Emery no continuarà. Per a seguir la tradició, no es pot descartar que el substitut de basc siga un friend. Tenen llista d'espera i tot.

- Andreu Fajardo, altre friend, sense tallar-se un pel va soltar en els micròfons de la cadena SER el passat dimecres que l'únic que ha fet el VCF amb la solució de la fundació es endeutar-se en 74 milions més, l'assessor extern econòmic del club va afirmar que tal quantitat la va a tindre que tornar íntegrament el club, i que la nomenada solució no es tal. No per dir la crua veritat es noticia, si que ho es que ho diga un dels instigadors de la mentida. Sempre es positiu restregar-li per la cara als crèduls i aplaudidors de l'estafa la veritat.

- Quique Flores torna al futbol. El tècnic que va eixir a patades de Lisboa i quasi de Mestalla, entrenara al Atlètic de Madrid. Es una bona noticia per a molta gent. Arizmendi podrà tornar al seu club d'origen, podent mantindre la mitja de canviar d'equip cada 2 temporades. Luis Garcia podrà abandonar l'ostracisme que viu en l'Espanyol i viatjar a un gran. Reyes per segon any consecutiu viurà una segona joventut, inclús Vicente podria tornar a disfrutar del futbol abandonant el València, eixe club que el lesiona aposta, segur amb Quique i tenint a la porta de casa al doctor de la meseta es posa be en 2 mesos. També guanya el VCF, molts jugadors que no tenen eixida poden ser objecte de desig de Flores.... Hugo Viana (va renovar per la seua petició) Zigic (capritx seu) Fernandes....etc. Lo que no canvia es la bona premsa que te, llegint els perfils que li han fet en la premsa madrilenya acabes tenint dubtes de si el nou mister del Atletico es Mourinho o Benítez.

Una imatge, cap paraula.

Setmana de Passió.

Va tornar el futbol gran a Mestalla amb tot un partidàs. La paradoxa va disposar que els dos equips eixiren al camp sense davanters, potser el cas més extrem va ser el del Barça que va eixir amb Pedro-Iniesta-Messi, mentre el VCF tenia en punta a Mata, que sense ser un nou, és més fidel representant d'eixa figura que els seues homòlegs catalans.

En lo tàctic el VCF va repetir el plantejament que quasi ens va donar la victòria en el passat curs, però amb una novetat, Emery va eixir amb un fals trivot, un 4-3-3 en essència, amagat per la disposició tàctica en el camp, Mathieu-Banega-Albelda van ser els gregaris del centre del camp, i van complir a la perfecció. Va faltar la guinda, va faltar el gol, també faltà Zigic. Sóc dels que pensa que amb ell en el camp aquell remat de cap forçat que Silva envia fora haguera acabat en l'escaire.

Poques coses se li poden tirar en cara a l'entrenador, i eixes poques podem guardar-les en el bagul del gust personal. Segueix sense saber fer els canvis a temps. L'alineació, entenc que per a molts si, no va sorprendre, era l'esperat, la sorpresa haguera sigut vore a Zigic de titular i a Maduro en la seua posició natural, però això a dia de hui és ciència ficció. Caldrà fer-se a la idea.

Per a la nostra desgràcia no tots els partits són contra el Barça, el diumenge espera l'Almería del royaltys Hugo Sánchez, el rival propici per a despertar-nos del somni. Tornarem a vore eixe valència desdibuixat, que no treballa, partit en dos i amb quilòmetres separant les seues línies, el València de Santander o Getafe que guanya sense voler i que no perd per gràcia divina?. Llàstima que l'Almería no vista de blau i grana, golejaríem.

Però com tot no podia ser perfecte, ens espera una setmana de passió. Eixos que ara trauen pit eixint de la cova en la qual covardament han estat amagats, deurien recapacitar, perquè són els causants de la penitència d'Albelda. Ara toca beatificaciò. La caverna mediàtica albeldista (Laporta copyright) no s'adona del tremend mal que li han i estan fent al jugador amb les seues campanyes beatificadores, tampoc són capaços de vore que Albelda és incapaç de repetir un partit com el del dissabte (va durar 60 minuts) durant un mes seguit, però segueixen, contra vent i marea moguts per l'odi i el rancor militant en contra del raciocini.

Consell. Diuen que el client sempre té raó, en SUPER haurien d'aplicar-se el conte, és trist llegir al director d'un periòdic esportiu valencianista faltar al respecte a algú en 9 de cada 10 articles que escriu, generalment eixe algú sol ser l'afició del València, òssiga, el seu client. Si no està capacitat per a tolerar opinions contràries al seu credo, que abandone el càrrec, o que en el seu defecte guarde el seu oportunisme en el calaix de l'oblit. I encara hi ha qui es pregunta perquè SUPER du 2 anys perdent lectors….