Heynckes com a contradicció

Fou un poderós remat de cap primer i una agònica tanda de penals després els que evitaren que el cor del Rin desapareguera baix les cendres. Encara que explotaren al uníson, Mönchengladbach, a diferència de Londres, celebrava una derrota, la derrota del seu rival més odiat. Quaranta anys arrere els aficionats del Borussia ja van patir en les seues carns com altre dels seus referents històrics conduïa al Bayern cap a la conquesta del continent, una fita convertida en maledicció a la vora del Bökelberg i transformada hui dia en pura quimera.

Quan aquells dos estils enfrontats dividien al país, convertint qualsevol altra opció en una heretgia, Hennes Weisweiler va expulsar de la seua falda a Udo Latek, donant-li al Bayern l'ocasió de demostrar que era capaç de guanyar fins i tot traint l'estil bavarès. Un afront que encara cou en una terra que ha donat al futbol alemany a molts dels millors jugadors nacionals dels últims 40 anys i per la qual no estaven disposats a tornar a passar. Aquell episodi d'odi paternal que va generar un cisma de proporcions bíbliques ho va viure en primera persona un Heynckes que es va iniciar als 34 anys en les banquetes com assistent del fill proscrit, de retorn a una casa que va fer ús de bitlletera per a liquidar la trajectòria de l'arquitecte que va convertir al Gladbach en llegenda.

L'últim gran equip del oest, aquell dels vuitanta, va ser conduït per un Heynckes que sempre va fregar una glòria esquiva a manera d'amant impossible. Seguint la dinastia iniciada per Weisweiler i Latek, però ja no tornaria cap Bundesliga a la regió, ni altra UEFA, encara que moltes es van tocar amb la punta dels dits, gaudint amb encontres d'infart i lluites aferrissades mentre una massa entusiasta veia com el seu vell enemic es declarava en fallida al 1979, desapareixent de l'elit, sucumbint a mans d'un Hamburg imperial, d'un Bremen industrial però efectiu i d'un irreverent Stuttgart. Era l'avantsala d'una gran traïció.

Aquella etapa de consagració de l'alumne avantatjat es va tancar amb llàgrimes als ulls, amb abraçades sentides i homenatges que fregaven el ritu religiós, vuit anys de glòria que va segellar amb una promesa pública: “Mai entrenaré a cap equip de la Bundesliga més que al Gladbach”. Tal dit i tal fet, tres mesos després, al 1988, i davant la sorpresa general, Heynckes es va fer càrrec del Bayern com fera més de deu anys arrere Latek, però esta vegada, es faria càrrec d'un equip sense estrelles, d'un club que estava vivint una dècada de penúries, asfixiat per una economia limitada. Eren anys de plom a Munich.

L'aura d'aplegador que sempre el va acompanyar la faria servir per a guanyar-se el respecte d'un Olímpic que encara hui, traslladada l'ànima al Allianz, el venera com a un pare. Va retornar l'esperança a una ciutat llastrada per a aconseguir un títol que soles recordaven els més vells de la contornà, disputant unes semifinals de Copa d'Europa que serien l'epitafi a quatre anys en els quals va aconseguir tocar metall per primera vegada en la seua carrera, i a casa d'un gegant dormit. El Bayern, que va morir sent bavarès, va ressuscitar a les mans d'un Die Fohlen, d'un fill de l'escola de Weisweiler, d'un dels cinc magnífics que van embotir les vitrines del Gladbach de títols, rècords i fama. Una nova paradoxa a la casa d'un club que si alguna vegada va presumir d'alguna cosa fou de ser genuïnament bavarès.

Una breu però estable aventura per Bilbao, Tenerife i un fugaç pas pel Reial Madrid – amb Champions inclosa – el durien de tornada a Alemanya per a dirigir al Schalke post Stevens, per a durar tot just uns mesos – “És un entrenador de la vella escola, i això està bé, però estem al 2004” van al·legar en Gelsenkirchen – abraçant un retir forçós que no va ser tal perquè la bogeria es va apoderar dels dirigents del Gladbach, convidant-lo a regressar a casa per a estupor d'un públic que ho va rebre entre insults i amenaces de mort fins a consumar-se el descens en un ambient guerra-civilista amb Heynckes com a epicentre.

La carrera de Jupp en les banquetes va trobar a Leverkusen tres anys de perdó on es va regenerar com entrenador, on va recuperar un respecte perdut dècades arrere, alçant de les ruïnes a una Werkself que ja havia assumit la seua eixida de l'elit després del trauma de Daum al 2002. Encara que no abandonaria el seu estatus de perdedor. 24 jornades invicte per a comandar la Bundesliga pareixien suficients per a dur al Bayer 04 a la conquesta d'un campionat perdut en 8 ocasions als últims quinze anys, però tanmateix, va finalitzar quart després d'un tram final de temporada més que desastrós, fent-li veure la necessitat de posar fi a una extensa i convulsa carrera.

Encara que allunyat dels temps d'estretors, on guanyar era més un somni ocasional que una costum, Hoeness li va donar el retir daurat que potser es mereixia, posant-lo a les ordres d'un equip destrossat pel conflicte intern amb Van Gaal i amb una final de Champions a casa com a obsessió. La derrota davant el Chelsea va evitar que per segona vegada en la història un gladbacher fera campió d'Europa al rival més odiat al Bökelberg, i tenint a un traïdor com entrenador, un enemic del poble al que encara hui és rebut amb insults i menyspreus. Latek va ser expulsat per déu del paradís, regressant per voluntat pròpia trencant el seu compromís amb el diable, però Heynckes va jurar no entrenar mai a un altre.

Ara té altra oportunitat d'alçar la competició maleïda del Gladbach dirigint al rival, per a retir-se a la seua casa de Mönchengladbach a gaudir dels seus néts mentre revisa un correu ple de cartes que segueixen insultant-lo... o donar-li una última satisfacció als seus veïns, la d'eixir al carrer a celebrar altra derrota del Bayern a la Champions.

Els miracles de Milan Sasic

Quan Marcel Ziemer va marcar el definitiu 3-0 davant el Colònia al maig de 2008 una explosió d'alivi va fer retrunyir les graderies del vell Fritz Walter Stadion. El mític conjunt del Palatinat, base d'aquella selecció alemanya que va guanyar el seu primer mundial a Berna, acabava de salvar-se in-extremis d'un descens a la 3.Lliga que setmanes arrere semblava inevitable. L'autor del menut miracle local era un croata de 50 anys acostumat a renàixer de les seues pròpies cendres, abonat a l'èpica futbolística des dels seus temps de jugador. Milan Sasic va ser porter del NK Karlovac, famós en la vella Iugoslàvia per tombar en la seua condició de David a diversos monstres de l'extinta república.

Sasic té fama de tipo dur, exigent, e intolerant amb l'apatia, encara que ell sempre es mostra molest i emmurriat quan se li qüestiona sobre l'assumpte: “És una etiqueta que m'han posat, sap que significa el meu nom traduït a l'alemany?, Amor”. Va contestar en una de les seues ultimes entrevistes. Este apassionat del futbol modern, de la pressió asfixiant i del joc ràpid a un toc es venagloria de tractar als seus jugadors com si foren els seus fills: “Els meus xics són la meua família, i els tracte com un pare tracta als seus, els reprimisc i els exigisc pel seu bé.” Sempre va tindre problemes amb el jugador dispers i telentós, els seus enfrontaments amb estos són els que li han creat fama: “No entenc que un futbolista amb talent malbarate les seues qualitats per no aplicar-se lo suficient en el camp, amb eixa qualitat són ells els que més han d'aportar a l'equip.” Sentència.

Fidel profeta de la relació face-to-face amb el jugador convida als seus homes a que no es tanquen en si mateixos quan no els ixen les coses, dialogant i avar ha aconseguit guanyar-se els cors del futbol modest a Alemanya. Este benaventurat va arribar al país formant part d'un contingent de refugiats en 1993. Després de guanyar-se la vida en el que bonament va poder el destí li va donar l'oportunitat de recuperar la seua relació amb la pilota. En un gest de bona voluntat l'equip d'aficionats de Gebhardshain-Seteinebach el va acollir en el seu sé. En eixe moment la relació amb la banqueta evocaria a la de la seua tormentosa biografia, va patir l'engany i el menyspreu per la seua condició d'apàtrida, i a pesar dels seus evidents resultats, la convivència va arribar a un punt d'esquizofrènia intolerable. Resignat i desnonat va abandonar el DJK a la recerca de millor fortuna.

Karlovac va ser fundada per l'imperi austro-hongarès com bastió contra la invasió Otomana, una ciutat acostumada a la guerra (2 mundials i 2 civils en els últims 120 anys) ha modelat el caràcter de les seues gents amb el patró de la supervivència. D'esperit aguerrit e irreductible són els veïns d'una població descasos 50 mil habitants. Així una vella glòria de la regió va acabar en 1995 de conserge en la afamada escola de Hamm-Sieg (prop de Bonn). On a banda de sembrar la gespa, i d'arreglar alguna canonada perniciosa, s'ocuparia en el seu temps lliure d'entrenar als xiquets. Hamm sempre va ser una escola formativa, acostumada a nodrir als juvenils dels principals clubs del sud, encara que l'èxit remunerat en trofeus sempre els va ser esquiu. De la mà de Sasic van arribar els primers, i després, ja enrolat en el primer equip, els més sustanciosos. La seua labor com domador de talent li va donar fama i prestigi en l'univers de les divisions inferiors.

Al mateix temps que la nova llei de regulació per als refugiats obligá al nostre protagonista a abandonar Hamm en ares d'un lloc de treball en Heuzert, el TuS Koblenz es va endinsar en una espiral ruïnosa, obligat a desfer-se del seu patrimoni, venent a la seua primera plantilla professional i caent en mans dels creditors, la viabilitat del club estava en dubte després de donar amb els seus ossos en la cinquena divisió. Un projecte desauciat que buscava solucions arriscades. Després de complir amb rigor l'any necessari per a obtindre la residència permanent, Sasic, gràcies a la seua fama aconseguida en Hamm, es va fer càrrec del Koblenz (a 70 quilòmetres de distància). Recorda amb estupor el seu actual president el moment en el que va arribar Milan al club: “No teníem vestuaris, ni dutxes, erem apenes 5 persones que treballaven en un pis llogat en el centre de la ciutat.” Amb retals, veterans i juvenils va eixir a competir aquell equip, que de forma sorprenent, va sumar ascens darrere ascens fins a arribar a la segona divisió, una fita en la història de la societat. "Koblenz existeix gràcies a Milan Sasic", resava amb honor una de les pancartes del renascut Oberwerth el dia dels seu comiat.

Aquell grup va sorprendre pel seu un joc atractiu i veloç: “Al futbol es juga igual a tot arreu, són 11 contra 11 en un rectangle” amb eixa sorna despatxava les incomodes preguntes sobre la inferioritat del TuS respecte a tots els seus rivals. Els resultats van retornar la confiança en els inversors, regressant després de molt temps d'absència. El public, va recuperar la il·lusió per un club que se la va furtar a força d'enganys. Les inexistents graderies van eixir de la terra com per art de màgia, l'estadi buit es va omplir de gent i el rectangle tornava a estar copat de panels de publicitat, estampant-se de nou en les samarretes un patrocinador. Tot va nàixer gràcies a un baló de cuir lligat a un refugiat croata que va portar la prosperitat esportiva a una societat tocada de mort. Koblenz va créixer al ritme que ho va fer el seu entrenador, creant una nova entitat del no-res, modelant una estructura derruïda que va donar pas a un club modern gràcies a la calor del triomf. Mentre l'equip sorprenia a propis i estranys lluitant en la part mitja-alta de la segona divisió, la gran institució del sud, el Kaiserlautern, veí i rival del conjunt morat, s'enfonsava en la taula. Un projecte de joves talents creat per al ascens veia a poc a poc com el seu futur s'anava enfosquint. Sense dilació, i després de cinc anys d'èxits continuats, Milan Sasic va acceptar el repte, el seu major repte, entrenant a tot un mite en la història del futbol teutó. Kaiserlautern havia caigut en mans de l'home miracle.

En tot just 15 jornades va salvar als roten-teufel del descens, però no va ser suficient. Com li passara en Gebhardshain, va ser mal tractat, enganyat, menyspreat per una dirigencia que es va aprofitar de la seua modèstia i talent per a salvar un projecte en el qual mai van confiar. Entre loor de multituds, amb l'estima publica i privat d'una plantilla de jugadors que va arribar a adorar-lo, va ser acomiadat, sense motiu, un any després de la seua arribada. La inmadureça del roster era infinita, insuficient per assolir un ascens exigit amb vehemència i despropòsit. Este "bonachón" d'aparença, acostumat al sofriment i a treballar amb saldos va agafar la seua encoratginada maleta per a buscar un millor destí. El periple en el Palatinat el va catapultar. Del sud al est, de Hamm a Kaiserlautern, i d'este a Duisburg. Altre vigia del futbol alemany va cridar a les seues portes.

Al juliol de 2009 es faria càrrec de les zebres. Un dels primigenis dominadors de la Bundesliga, habitual en els seixanta i setanta en ocupar el podium de la primera divisió i que duia massa temps enfonsat en la segona categoria, sense motivació, esperança ni rumb. El club va posar en les seues mans un modest projecte a quatre anys per a aconseguir retornar al seu habitat natural, la divisió d'honor. Amb la habitual paciència, amb la pausa que soles ell sap donar-li a un procés tan complex, va iniciar un camí que en la seua segona temporada ja ha aconseguit una fita. Després de 13 anys, i com a equip de segona, el MSV Duisburg tornarà a disputar una final de la POKAL. Un repte, altre més, un impossible, altre més, una utopia, altra més, en la carrera de Milan Sasic. En el mes de Maig l'Olímpic de Berlín es convertirà en el nou camp de batalla, el Schalke, el seu nou adversari, i Sasic, vell guerrer, posarà en joc, com solament ell sap fer, la seua capacitat per a vèncer a la lògica. Altre miracle, Milan, altre miracle.!

"United, anem a per tu."

Amb eixa frase, Kevin Keegan en 1995 va revolucionar el futbol britànic. Lo que va pareixer una fanfarronada d'una vella glòria enrolat en la banqueta d'un dels pitjors equips de l'última dècada, es va convertir en el revulsiu que va transformar a les urraques de modest aspirant a seriós candidat al títol. Aquell Newcastle va ser capaç de posar en perill la que per aquells dies pareixia una incontestable hegemonia del United d'Alex Ferguson.

Després de la seua retirada, prompte es va fer càrrec Keegan del "seu" Newcastle, amb el que va aconseguir regressar a primera després d'un desastrós 1989. En tot just uns anys, i no exempt de poderío econòmic, les urraques van aconseguir armar un més que atractiu equip que va combinar a la perfecció veterania amb joves estrelles. Gillespie, Lee, Alan Sherar (traspàs rècord des del Blackburn), Faustino Asprilla, David Ginola, Ferdinand,Nicky Butt... van ser alguns dels protagonistes que a mitjan els noranta van convertir al Newcastle en el primer rival seriós del Manchester United en la nova era Premier.

Lo mai vist fins al moment, l'estada de Keegan a Alemanya li va proporcionar una visió del futbol distinta que va ser capaç d'incorporar en la seua etapa com entrenador. Aquell Newcastle, per primera vegada en el futbol britànic, va fer ús de la superioritat numèrica en el centre del camp com arma, un plantejament que amb la velocitat impresa en el seu joc, va convertir al seu equip en una engreixada maquina de guanyar, capaç de traslladar a un futbol tradicionalment tosc el joc al primer toc.

El triangle màgic format per Shearer-Ginola-Asprilla, va causar estralls. La consagració del mètode Keegan va arribar amb una èpica golejada per 5-0 al Manchester United en St Jame's Park que va consolidar als magpies com alternativa. Encara que en cap de les dos millors campanyes de l'equip es va ser capaç de fer-se amb el campionat, sempre quedarà per al record la plasticitat del futbol desplegat per aquell equip dirigit pel "King" Keegan.

Potser el seu vessant més tràgic es va viure a l'abril de 1996 en Anfield. On els xics de Keegan, a pesar de ser superiors al seu rival, van caure contra pronòstic per 4-3 davant el Liverpool, una derrota que els va fer perdre el liderat (després de 12 jornades) en detriment del Manchester, i afrontar els últims 4 partits a contra corrent en un territori que el conjunt de Ferguson coneixia molt bé ja que vènia de perdre el campionat davant el Blackburn en l'últim tram de 1993 i de remuntar un desavantatge de 9 punts a favor del Aston Villa en 1992. Els diables rojos van saber gestionar el seu avantatge de dos punts a conveniència, fet que va obligar al Newcastle a conformar-se amb el subcampionat.

Encara que han passat més de deu anys, ara després de l'ascens matemàtic del Newcastle a la Premier League, gràcies a l'empat del Forest davant el Cardif City, el nou Newcastle de Chris Hughton amenaça amb repetir èxits amb un ambiciós projecte de futur en el qual es preveu incloure a algun jugador de renom en una plantilla composada per més que atractius jovenets calmats pels veterans amb classe que composen la seua actual plantilla. Les Urraques amenacen amb tornar, i més fortes que mai.

50 anys de Bill Shankly.

L'ombra de Bill Shankly planejarà sobre Anfield quan el Liverpool estiga disputant el seu partit de la Premier League contra el Wigan Athletic. El 16 de Desembre farà cinquanta anys que Shankly es fera càrrec de la banqueta del Liverpool. En aquella època el club era un equip de segona divisió que lluitava per l'ascens no sense dificultats. Després d'abandonar el càrrec 15 anys desprès del seu nomenament, els reds s'havien establit com una de les grans potències del futbol mundial.

El Liverpool li rendirà homenatge este dimecres, quan 15 jugadors que van integrar aquella plantilla en els anys 60 i 70, eixiran al terreny de joc durant el descans. Baix el comandament de Shankly varen aconseguir tres Lligues, dos Copes d'Anglaterra i la Copa de la UEFA. La cançó favorita de Shankly "Amazing Grace" s'escoltarà en l'estadi m'entres salten a la gespa jugadors com Tommy Smith, Kevin Keegan i Phil Thompson, que s'encarregaràn de transportar als fidels d' Anfield Road a l'època daurada del club.

Segons Smith, ex capità del club: "Shankly és l'entrenador més gran que ha produït el futbol en tota la seua història". La revolució que va emprendre Shankly en el Liverpool va ser la base sobre la qual es va recolzar el Liverpool de Bob Paisley, dominador absolut d'Europa amb 2 copes de la UEFA i 4 copes d'Europa en apenes 10 anys.

El malestar actual en Liverpool, tant dins com fora del camp, farà que siga inevitable fer paral·lelismes entre les figures de Shankly i Benítez. Esta commemoració arriba just quan el ex del València es troba en el seu pitjor moment a Anglaterra, amb el seu club totalment allunyat de la lluita pel títol i sense haver aconseguit grans coses en la competició domèstica des de la seua arribada.

"Tot el món sap que és un dels millors entrenadors de la història, ell va canviar el club", va dir Benítez sobre Shankly ,que va morir en 1981, l'estàtua del qual, amb els braços enlaire, es troba fora d'Anfield. El programa oficial de l'acte obri amb esta frase: "Altres poden haver guanyat més trofeus, però Shankly va ser l'home que va canviar el rumb de l'història."

Al nostre Shanky, el varem tirar d'ací.

El segon adéu del Kaiser.

A final d'any Franz Beckenbauer abandonarà el seu càrrec de president del Bayern de Munich. La junta directiva té previst triar-lo com a president d'honor del club una vegada finalitze la seua relació professional amb l'entitat bavaresa. Beckenbauer va ingressar en les files del Bayern en 1964, des de llavors ha mantingut una relació ininterrompuda amb el club, en el qual ha sigut jugador, capità, entrenador, director esportiu, conseller i president, càrrec este últim al que va arribar en 1994 després de substituir a Fritz Scherer.

En declaracions a 11Freunde (magazín alemany sobre la cultura del futbol) el Kaiser (emperador) es mostra satisfet per la seua gestió al capdavant del Bayern “Vam agafar un club social, i ens anem deixant una multinacional, el futur econòmic del Bayern pinta de color de rosa”. I no li falta raó, el creixement del club bavarès en els últims 15 anys ha sigut espectacular.

El propi Beckenbauer afirma en esta entrevista que quan va arribar a la presidència es va proposar integrar en cada àrea als millors professionals del ram, deixant la figura del president, per aquell temps plenipotenciària, en un element coordinador. “La meua última missió en el Bayern era dotar al club de patrimoni propi, ja ho hem aconseguit construint el nou estadi i el centre social, que al costat del centre de formació que iniciarem en 1994, deixen a l'empresa en una situació patrimonial inimaginable fa 20 anys.”

Sempre critic amb el seu Bayern. Els galons estan per a alguna cosa, i molt sovint a fet gala de la seua posició. Caracteritzat per un fort caràcter i una ambició sense límits, i a pesar dels diferents càrrecs que ha ocupat en l'entitat gemana, mai ha tingut problemes a dir el que pensava a cada moment, el millor central de tots els temps, ha criticat obertament a presidents, jugadors i entrenadors al llarg de la seua dilatada trajectòria com funcionari del club. El seu ultim encontre ho va tindre amb Van Gaal, quan este es va alçar en plena entrevista televisiva després de negar-se a mantindre un debat sorpresa amb el seu president en la franquícia alemanya de Sky-Sports.

Encara que segons apunta la premsa germana el detonant de la seua eixida pot ser els reiterats enfrontaments que ha mantingut amb Uli Hoenes, Karl-Heinz Rummenigge i Karl Hopfner, integrants de la comissió esportiva, en l'assumpte Rivery. Afer en el qual Beckenbauer va arribar a criticar obertament les declaracions publiques de Hoenes i Rummeniegge (per considerar que atemptaven contra la bona imatge del club), fins i tot va arribar a deslligar-se oficialment d'un comunicat de premsa emès per estos en nom del Bayern. Encara que en la seua ultima entrevista afirma que “tot és aigua passada, tornem a ser tan amics com sempre”.

Sens dubte el gran encert i l'element diferenciador del Bayern respecte a la resta de clubs, va ser la decisió del Kaiser de deixar l'apartat esportiu en mans d'aquells que millor ho coneixien. Tot ex jugador del Bayern que ha marcat una època té un càrrec de responsabilitat dins de l'àrea esportiva, encara que ser ex jugador i triomfar, no és un requisit fonamental, per a ocupar càrrecs majors és imprescindible tindre experiència com empresari, els capitosts de l'ala esportiva són reputats empresaris alemanys i amb carrera, Uli Hoenes regenta una de les més famoses empreses alemanyes de llonganisses, i Rummenigge és soci i director general de la principal cervesera bavaresa.

Encara que la rumorologia apunta que el futur president honorific del Bayern succeirà a Blatter al capdavant de la FIFA, el propi interessat es deslliga amb una simpàtica declaració “Ja he treballat prou en la DFB, UEFA i en la comissió executiva de la FIFA, en la meua fundació i per descomptat en el Bayern, ara l'única cosa que m'espera són els meus dos xiquets menuts, als quals els dec tot el meu temps”.

Ara la comissió executiva te que triar al nou president del Bayern, dins de la terna de candidats, el favorit per a succeir a Franz Beckenbauer es Uli Hoenes.

The Manager: Don Revie

L'aventura de Don Revie al capdavant del Leeds es pot qualificar d'intensa. El millor entrenador de l' història del conjunt britànic va permanèixer durant 13 temporades al capdavant de l'equip, i en cap d'elles va baixar de la tercera posició. Encara que per arribar a construir el bloc que va dominar el futbol britànic de mitjan dels seixanta fins a meitat dels setanta va haver de passar per mil i un problemes.

Don va arribar a la banqueta de Ellan Road com aplegaren la majoria d'entrenadors britànics d'aquella època, Revie era el capità, davanter i estrela del Leeds en 1961, condició que després del seu declivi (va ser internacional i estrela del Manchester City) i una complicada situació econòmica del club el portaren a la direcció del equip.

A finals dels 50 el Leeds va escometre una sèrie de reformes i obres d'acondicionament que van situar a les seues instal·lacions com les millors del país durant més de dos dècades, però va tindre un cost econòmic important que deixaria al club a la vora de la fallida. De fet l'equip va patir un dolorós descens a segona, altra porta oberta per a Revie. Davant la necessitat de començar de zero amb un equip jove, el club es va posar a la crida i cerca d'un entrenador experimentat, capaç de conduir a un grup de xics a l'èxit.

Conta la llegenda que després de setmanes de recerca infructuosa, el secretari del club li va suggerir al president que Don Revie es fera càrrec de l'equip, la contestació del cap del Leeds va ser significativa “Don?, Don Revie?, però si és un autèntic carbó“… el secretari va contestar, “Efectivament, és la classe de cabró que ens fa falta en estos moments”. I així va ser, Revie en una setmana va passar de jugador i capità a mànager del Leeds. Biografia de Don Revie per Andrew Mourant

Les seues primeres decisions no van estar exemptes de polèmica. supersticiós i amant de l'esoterisme Revie estava convençut que Ellan Road havia sigut objecte d'una maledicció gitana, i com a tal va actuar. Va sotmetre a les instal·lacions a un ritual per a acabar amb les males presències. La segona decisió extravagant, difícil d'entendre des d'un prisma actual, va ser la de canviar per complet els colors del Leeds, fins a eixe moment el club vestia de groc i blau.

Revie va definir les seues supersticions com "la dinàmica ritual d'un grup guanyador." Anècdotes no falten, després de mesos de discussions la seua dona el va convèncer per a que assistira amb tratge i corbata als partits, el primer dia que ho va fer guanyà per primera volta després de mesos sense fer-ho. A partir d'eixe dia tota la plantilla estava obligada a portar tratge. Durant anys el Leeds sempre que jugava fora de casa en la tercera ronda de la FA Cup era eliminat. Un bon dia l'autobús que portava al equip per a jugar el corresponent partit de copa es va quedar parat a escassos 100 metres del estadi, tenint que fer el trajecte a peu. La victòria va ser clara. Una anècdota que es va convertir en ritual, des de eixe moment sempre que jugaven fora de casa un partit de copa els últims 100 metres ho fien a peu, fet que provocaria el desencontre amb Brian Clough, que desencadenà una virulenta rivalitat entre els dos.

En la primera setmana com a mànager, i després del afer de la maledicció gitana, Revie es va plantar en el despatx del president. Ni curt ni mandrós Don va exigir al cap, que si de veritat confiaven en ell, si realment el creien l'home ideal per a dirigir el Leeds, era innegociable un canvi en l' equipaciò, davant la reticència del president, Don va ser tallant, “ Portem una vida vestint de groc i blau, i que hem guanyat?, !res!, a partir d'ara este equip deixa de ser un perdedor perquè ho entrene jo, i jo no sóc cap perdedor”. Biografia de Don Revie per Andrew Mourant

Alguns radicals atribueixen dit canvi de colors al blanc com homenatge de Revie al Reial Madrid (del que sempre es va confessar admirador), res més lluny de la realitat, el canvi va ser fruit de les seues supersticions, sempre les va dur a l'extrem. Leeds està situada entre Manchester, Nottingham i Liverpool, ciutats on el blau i el roig ja tenien amo, Revie volia distinció, el canvi de colors va ser estudiat prèviament pel club i triat a consciència.

En els seus dos primers anys al capdavant de l'equip va ascendir a primera, i ja en la màxima categoria va finalitzar subcampió. En l'aspecte futbolístic podem dir que Don Revie va introduir el catenaccio en les illes. Els seus equips eren durs , i a pesar de contar amb jugadors de grandísim talent com Bremmer, Giles, Peter Lorimer, Gordon Moqueen o Norman Hunter, dedicaven més esforços a donar patades que a tocar el baló. La fama de l'equip era tal, que el Leeds va ser qualificat com l'enemic públic número un del futbol anglès. Una rudesa que va dur al club a ser el millor equip de les illes durant més d'una dècada, i en paraules del propi Revie, havia servit per “aconseguir que un equip de províncies li done una patada en el cul als rics de Londres”, eren coneguts com la banda de Revie.

Va guanyar dos títols de lliga, una copa, va disputar una final de copa d'Europa, altra de la Recopa, i va ser campió en dos ocasions de la Copa de Fires, a més d'aconseguir tres subcampionats de copa i cinc de lliga. Però per sobre de la seua excentricitat Revie va destacar per un fet res habitual en la seua època, estudiava als rivals, realitzava informes personalitzats per als seus jugadors abans de cada partit. Com va confessar Moqueen: “eixíem a jugar sabent fins la marca de cafè que prenia el jugador que havíem de marcar”.

El declivi de Revie va arribar de la mà del seu major repte. Anglaterra va quedar fora del mundial del 74 després d'empatar a un contra Polònia en Wembley, la FA li va cridar per a salvar l'honor del futbol britànic, el seu fracàs va ser estrepitós, va durar menys d'un any al capdavant del combinat angles. Este fracàs li va dur a refugiar-se com seleccionador d'Aràbia Saudita. En 1980 va patir un accident cerebral que el va apartar del futbol, va morir en 1989 víctima d'altre atac.

Nova serie: The Manager.

La serie, que continuarà pròximament, sobre equips de llegenda que vaig començar fa mesos no està completa, per això i per a ser més justos reconeixent els mèrits de tots els artífexs dels moments històrics del futbol occidental començara en breu esta nova saga que parlarà dels mànagers o entrenadors que han marcat època en el futbol europeu gracies als seus coneixements, la seua peculiaritat i també per ser els primer en aplicar mètodes i sistemes que hui dia entenem com moderns, pero que no ho son tant.

Ja he parlat sobre l'obsessió europea del Arsenal, de la gran dècada del Liverpool de Bob Paisley (el primer de la serie), sobre els esdevenirs del Dresden i la unificació d'Alemanya , sobre la Simod Cup com excusa per a parlar de Brian Clough , pasant pel Kaiserlautern d'Otto Rehhagel , sense oblidar l' Aberdeen d'Alex Ferguson, ultim fins el moment de la serie dedicada als clubs.

Per a començar esta nova serie, i ja que he parlat en repetides ocasions sobre Alex Ferguson (no cal dir que m'agrada prou, per ser suaus ( una ) ( dos ) ( dos i mitja ) i ( tres ) ) com a tribut al Leeds que està passant per la seua pitjor època de tota la seua historia, el primer de la saga serà Don Revi, l'artífex del millor Leeds que ha vist Anglaterra, i per suposat, per a ser conseqüent amb l'historia, el segon protagonista serà Brian Clough , per a mantindre viva la rivalitat extrema que van desenvolupar durant tota la seua vida professional. S'accepten surgències.

Ferguson, el qüestionat

Hui dia parlar d'Alex Ferguson és parlar d'una institució en el món del futbol, pocs s'imaginen l'ardu treball i les moltes dificultats que va haver de sortejar fins que va aconseguir fer arrancar un club embossat en l'anonimat durant tres dècades. La revolució de l'escocès no solament es va centrar en l'àrea del primer equip, sinó en totes i cadascuna de les estructures i estaments del United. Es va fer càrrec de l'escola, va canviar i modificar tots els plans de captació i preparació, a demés va introduir una figura fins a llavors inusual, el scouting. Va contractar una sèrie de tècnics que van recórrer el Regne Unit sencer a la recerca de joves per a nodrir la maltreta e insípida pedrera dels Red Devils de jugadors de futur.

Sir Alex no només va ser l'home que va canviar l'història del United, sinó també la del futbol anglès. La Recopa de 1991 va ser l'avantsala del primer titul lliguer dels de Manchester vora 30 anys després del ultim. Aquella Recopa no seria el primer titul europeu per al club des de la copa d'Europa de Boby Charlton. Al maig de 1991 en Rotterdam, el Manchester es va imposar per 2-1 al Barça amb dos gols de Marc Hugges, va ser el primer campió britànic una volta finalitzada la sanció que en 1985 va excloure als clubs anglesos de la competició internacional. Després de moltes penúries, i quasi condemnats per a tota l'eternitat a la mitja taula, el Manchester havia recuperat el seu lloc en l'èlit del futbol, tot el món donava per garantit el futur. Quatre anys després, en l'estiu de 1995 Ferguson va iniciar la seua segona revolució, va decidir desfer aquell equip que havia dut als seus seguidors a veure complits els seus somnis més remots. Va vendre a les seues estrel·les per apostar per la pedrera.

“Mai guanyaràs res amb eixos xiquets”.

L'eixida del United de Marc Hugges, Paul Ince, Steve Bruce, Kanchelskis i la declaració de transferible de Gary Pallister va encendre les ires de mig Regne Unit. “Està boig esté escocès” va titular el Times, “Mai guanyaràs res amb eixos xiquets” va afirmar el més famós comentarista de la BBC, Alan Hansen. Els diners de la venda dels seus millors jugadors apenes va ser destinat a reforçar l'equip, Ferguson va substituir els pilars en els quals es va sostenir aquell equip que va retornar la glòria al club amb xics de la pedrera.

Quan Ferggie es va fer càrrec de les regnes del Manchester tenia molt clar que davant la impossibilitat de competir econòmicament amb Liverpool, Aston Villa i els clubs londinencs, devia acompanyar el seu treball en el primer equip amb una reestructuració en la formació de l'escola. Aquell laboriós treball va començar a donar els seus fruits vuit anys després de l'arribada de l'escocès a terres angleses (1987). El relleu generacional del seu primer United campió ho varen protagonitzar jugadors de la pedrera que venien d'assolir altra gesta històrica per al club d'Old Traford, van aconseguir guanyar la FA CUP de Juvenils i la lliga, des dels Busby Babes, cap equip de les categories inferiors ho havia guanyat, 40 anys després ho van aconseguir, va ser en 1992 .

Aquells xics pels quals va apostar Ferguson per a regenerar l'equip eren els David Beckham, els germans Neuville, Nicky Butt, Paul Scholes i Ryan Giggs. Els crítics van començar fregant-se les mans, en la primera jornada de lliga el United va caure golejat pel Aston Villa, a Europa van patir sendes golejades, l'inici de campionat no va ser res esperançador… solament 9 mesos després el United va guanyar el doblet, fita mai abans aconseguida, i va començar altra senda de triomfs, esta vegada més importants, que encara perduren.

10 anys del miracle Rehhagel

Kaiserlautern és una ciutat de la grandària de Castelló situada en el cor de Renania. No és una plaça amb una gran rellevància històrica i la seua economia es basa en la comunicació i la mineria. No obstant això esta ciutat viu pel futbol. En cada racó, en cada plaça, en cada bar, no hi ha lloc on este esport no siga seguit i viscut baix el mantell roig del Lautern.

En maig de 1998 l'equip del sud-est d'Alemanya es va alçar amb el titul contra tot pronòstic. A pesar de ser un dels dominadors del futbol teutó en els inicis de la dècada dels noranta, els Roten Teufe venien de ser un recent ascendit. Amb un equip jove, entre els quals es trobava un xic de 19 anys conegut com a Ballack, apuntalat amb grans veterans, com Olaf Marschall, màxim golejador d'aquell campionat i un dels jugadors clau, va dominar el campionat des de la primera jornada, en la qual es va imposar per 1-4 al Bayern de Munic al Olímpic Stadion.

L'altre miracle de la ciutat es va produir quasi 50 anys arrere, quan “cinc amics” de Kaiserlautern es van enrolar a l'equip de la ciutat. Aquells joves prompte van despuntar i van fer del 1.FCK un equip temible en la dècada dels 50. Aquell grup d'amics, entre els quals es trobaven els germans Fritz Walter, varen ser els artífexs del major triomf de la història del futbol alemany. Contra tot pronòstic la selecció alemanya, convertida en una extensió del club es va imposar en la final del mundial de Suïssa a l'Hongria de Puskas, selecció que va endossar un 6-0 als alemanys en la primera fase. Aquella Alemanya, que vènia de la més crua post-guerra, i d'un país sense tradició futbolística, no es jugava lliga sinó eliminatòries ha partit únic durant la primavera, es va dur el seu primer mundial.

Una gesta de dimensions similars és la que va protagonitzar aquell equip de 1998 comandat per Rehhagel. Els Ratinho, Sforza, Olaf Marschall, Marco Reich, Ballack...etc varen ser els altre “cinc” de Kaiserlautern protagonitzant una versió local del miracle de Berna. El FCK és un equip que tradicionalment ha apostat pel producte de pedrera, és habitual veure a joves talents nascuts de l'escola “germans Fritz Walter” acabar en els grans de la Bundesliga, dels diables rojos han eixit jugadors com Haltintop (actualment al Bayern, ex del Schalke), Klose (pichichi del mundial de Corea sent jugador del FCK) o clàssics com Andreas Reinke o Andrea Brehme,



Una dècada després l'equip de Renania es troba lluitant per tornar a la Bundesliga, després d'una salvació agònica per evitar el descens a la regional-league la temporada anterior.

Gary Pallister, Man.United 1989-98

Quan Alex Ferguson va arribar al Manchester United es va trobar amb un club ancorat en el passat, amb les seues estructures vetustes, i una plantilla de jugadors acomodats sense ambició i amb objectius superflus. Quedar per darrere del Livepool, Aston Villa i Everton, els cocos de l'època, i fer un paper digne en la prestigiosa FA CUP era més que suficient. Amb la conversió en SAD el club va donar un gir de 180º a la seua història. L'entitat es va desfer de mitja plantilla. Els diners que va deixar en les arques la venda d'accions després de la conversió va servir per a fer un equip nou i competitiu.

En el nord-est d'Anglaterra jugava un robust central de 1'89 metres, grandísim marcador i un rematador de cap fenomenal, Gary Pallister. El Middlesbrough per aquella època estava en negociacions amb el Liverpool, el mandamás del país sense competència seriosa. Excepte la dels seus veïns de l'altre costat de Mersey, que esporàdicament els tocaven la cara llevant-los alguna lliga o copa en històriques finals en Wembley. Davant tal interès el Boro va buscar fer el seu agost. Els d'Anfield Road mai varen passar dels 1.9 milions de lliures, tota una fortuna, i un rècord històric de l'època. Però els del nord mai van acceptar, no ho varen fer perquè el Manchester Utd de Ferguson es va posar per mig, van pagar 2.3 milions de lliures per Gary, un traspàs sense precedents.

Gary Pallister formaria parella amb Steve Bruce, altre històric dels diables rojos. El renovat United en 1990 es va alçar amb la FA CUP, el seu primer títol en quasi 20 anys. Va ser el primer de la nova era, el seguiria la Recopa de la temporada següent i la Carling Cup de 1992. Les vitrines d'Old Trafford tornaven a brillar. En la 92/93 el United, per fi, tornaria a ser campió de lliga 30 anys després, prenent el testimoni de l'equip de Bobby Charlton, últim United campió de lliga.

Pallister prompte es va convertir en un ídol, era la referència d'aquell equip, un jugador que va arribar a un equip adormit i melancòlic i ho va posar a l'altura dels millors, era el cap del vestuari, l'ídol de l'afició i una icona del millor United en tres dècades. El mite va naixer en 1997, el ManU es presentà en Anfield avantatjant al seu etern rival en la lluita pel títol, el Liverpool, una victòria donava el campionat als de Ferguson. Gary Pallister va marcar dos dels tres gols amb els quals guanyaria el seu equip per 1-3 cantant l'alirò amb The Kop cóm a testimoni. Era la guinda a una dècada de triomfs, i d'una plantilla criada al calor del escocès.

El jugador, hui dia dedicat al món del periodisme esportiu, ha publicat les seues memòries, en elles revela intimitats de l'ocàs de la seua carrera: “Ferguson va vindre un dia, després d'acabar l'entrenament, i em va dir que tenia que parlar amb mi. Així ho vaig fer, després de dutxar-me, em vaig presentar en el seu despatx, no el vaig vore com altres dies, estava més seriós del normal, i amb la mirada baixa. Quan vaig agafar seient, alcà la vista, i m'ho va dir: “Gary, ha arribat el moment, he de prescindir de tu.” El Jugador, en 1998, va tornar al seu club d'origen, el Middlesbrough, on acabaria la seua carrera. Ferguson li va explicar els seus motius: “Per a mantindre's en l'elit cal renovar l'equip, si no reps ofertes que t'interessen, pots quedar-te, però ací no vas a tindre lloc, he de mirar pel bé del club, i eixe, és renovar la plantilla, ha arribat el moment." El propi Ferguson va desvetllar en posterios entrevistes, que aquella va ser la decisió més dura que ha tingut que prendre com a mànager del Manchester Utd.

“Ferguson té un do especial” explica Pallister en la seua biografia, “sempre sap quan és el moment en el què un jugador ha donat tot lo que tenia que donar, i quan cal prescindir d'ell, amb la perspectiva del temps entenc la seua decisió, si vols mantenir-te en l'elit, cal canviar la plantilla amb certa freqüència, però en aquell moment no la vaig entendre, me'n vaig plenar de ràbia”.

Ferguson ha aplicat esta llei rigorosament, Blomqvist, Irwin, Schmeiquel, P.Neuville, D.York, Cole… i un llarg etcètera han vist com els seus contractes, amb rendiments òptims, no han estat renovats pel manager del United, ídols tots ells, mites la majoria, han vist la seua continuïtat tancada. Retirar-se en el United és un privilegi a l'abast de molt pocs, ni títols guanyats, ni vindre de la pedrera, ni idolatries han servit per a perpetuar-se en Old Traffor. Aquells que han tingut el privilegi de fer-lo, ho han fet perquè eren/són alguna cosa més que un jugador amb palmarès i estimat per la graderia. Professionals, jugadors que fan equip i gent sana.