El derby «dels morenets»

Allò va ser com trobar-se de cop i volta amb un vell amor a un corredor del supermercat. Abrupte i poc glamurós. Tan sobtat que els periòdics insistien en que els visitants eren els del Gimnàstic, però amb el nom del Llevant. Embullant l'assumpte, com qui intenta explicar qui és el cosí del cunyat d'un germà. Va transcórrer tan ràpid tot que ni tan sols va donar temps a entendre el retrobament. Els xiquets no sabien res, i el majors, es barallaven amb la seua memòria per a dilucidar si havien d'estar enfadats o no per l'afront del 37, que ja no existia. I que segueix sense existir. Sepultada amb aquella frase tan recurrent 'd'abans de la guerra' que servia per a tapar-lo tot i res al mateix temps, encara que haguera ocorregut en la mateixa contesa.

La València dels hurra i els alirons, dels llevantins i els granotes, la de les discussions al cafè 'El Siglo' i les disputes, aquells partits pel campionat regional decidits entre sofriments i rivalitats, va desaparèixer després de quasi dos dècades i mitja sepultada en camps de terra, en divisions inhòspites i tribulacions marcianes, presentant-se de nou transmutada en un mateix cos. - Però estos qui dius que són? - Els del Gimnàstic, però amb el nom del Llevant. Ningú sàvia res, com qui no sap res d'un record perdut.

Ja ni tan sols ells saben molt qui van ser. Imaginem a Waldo, el major, canós i ralentit als seus 80 anys, passar a arreplegar al menut Wanderley a la farmàcia que regenta la filla d'este a Massanassa, per a asseure's junts a la calor d'una estufa enfront de la TV i rememorar aquell retrobament capitolí que va redescobrir el significat de la paraula derby. Utilitzada fins llavors per a rebre als dos clubs de Barcelona, els substitutius d'aquells temps de penals llançats d'esquena, guerres de periòdics i paraigües amb Mestalla, el riu i Vallejo d'escenari.

'El Llevant té un equip molt bonic, eh, com en la meua època, guerrer. Li vam fer un 5-0 al Barça per vindre crescut. Mira que a Mestalla vaig intentar posar balons, però no havia forma..' I de cop i volta Jonas es desenfada i la tira al pal. 'El Jonas este pareix que mai està, però apareix sempre.. mira quina gespa, qui l'haguera tingut..' es lamenta Waldo, que parla poc, però sentència.

Els dos van poder jugar junts, primer al Brasil, després a València, on els tècnics no van considerar a Wanderley. Separats sempre com una espècie de capritx del destí es van tornar a veure sobre aquell camp de graderies fosques que es menejaven com un onatge nerviós a una vesprada neta. El calendari va descafeïnar l'encontre al servir-lo massa prompte, contribuint a l'abrupte del assumpte. Ni tan sols un romanent d'altres temps sobrevolava l'estadi. Els noranta minuts van transcórrer amb certa fredor, simulant alguna tangana per a guardar les formes. Encara que el disting d'un temps furtat no es va presentar, el de sempre va tornar a guanyar com sempre al mateix de sempre. Aquell Gimnàstic amb nom de Llevant es va dur un 5-3, com antigament s'havia dut un 7-1, era el sinó d'aquella novel·la que es va iniciar amb pàgines èpiques i que va acabar perdent-se amb afers tràgics.

'Mira Wal – com imaginem, imaginem a Wanderley cridant al seu germà Wal– una falta, a vore si hi ha algú que les llance com tu. No recorde a cap bon llançador de faltes al València des de fa anys, no se què passa ara, molt físic, però s'està perdent la tècnica..' i Waldo beu tranquil un poc d'aigua, mentre el partit transcorre amb normalitat, rememorant alguna de les seues famoses folhes seques.

A un derby que havia perdut els al·licients pel camí, aquell duel de germans brasilers era l'única salsa sobre un tapet ferit, el de blanc ja era ídol i golejador, el blaugrana venia enlluernant a Vallejo com l'última llum abans del trasllat al no-res d'Orriols. Tot tan estrany que els parentius van abandonar el Cabanyal i Algirós para traslladar-se a Brasil i pintar de color aquell duel fratricida, obligant a Guillot a fer un hat-trick per a retornar la valencianía a un partit massa carioca. Només Cripiano González (Ñito González), aquell nervi amb carcassa d'atleta, de cabrioles inversemblants e eixides denunciables fruit d'un bloqueig neurològic, va deixar al Llevant retallar un 4-1 oferint a Wanderley i Camarasa l'oportunitat de maquillar el marcador.

- 'Jo vaig marcar l'última vegada que ens enfrontarem, i tu no'
- 'Ho vaig fer, però l'arbitre va anul·lar el gol, i en la següent que vaig tindre es va anar fregant el pal'.

Encara hui, València no s'acostuma a veure's sobre un camp de futbol. Preocupada redibuixant els seus mapes de rivalitat, despertant després d'una absència quasi mil·lenària, lo de derby segueix sonant a paraula estranya, freturosa de significat, un apèndix de temps remots, que com aquell primer retrobament segueix deixant encontres freds en la secció de lactis del supermercat de barri. Mentre, la ciutat es va fent a la idea, esperant que açò no acabe de sobte, com sempre va acabar tot a ella.

A casa dels Machado, davant el calor de l'estufa, un dels germans canta gol. De qui?, el dissabte a Mestalla.

(*) Pots llegir tots els 'Quan València tenia derby' fent clic aci

Quan València tenia derby (II)

Allà, quasi sense dissimul els jugadors del Llevant FC prenien posició en les entranyes de l'opulenta tribuna mentre feien preguntes per a les quals encara no havia resposta. «Es sap alguna cosa?», «Van a vindre?» Eren els convidats de pedra a una festa amb incert esdevenir, l'equip reserva per si el Gimnàstic, després de molts dies de batalles en els despatxos, decidia no presentar-se a Mestalla per a disputar el títol. Aquell nouvingut 'fe-ce' pareixia manar més que el altíssim després de suspendre amb la complicitat de la federació territorial un encontre sense causa meteorològica adversa. Únic motiu permès pel reglament.

Fou el primer gest que va fer transcendir la rivalitat del terreny de joc per a instal·lar-la en el carrer. El segon, arribaria aquell estiu desposseint al equip granota del seu millor jugador en una operació que va fer tremolar els fonaments futbolístics del cap i casal. La indignació del equip de la patronal obrera arribaria a instàncies d'una Federació Espanyola, que després d'una primera resolució favorable per als blaugranes, va canviar d'opinió instant a la seua homologa valenciana a prendre una decisió ja per endavant coneguda. Aquell partit no es jugaria en data.

Mentre els llocs de cotó dolç i castanyes abastien als primers espectadors, les edicions vespertines, pertinentment enrotllades baix l'aixella dels seus posseïdors, completaven amb 'l'última hora' acalorats debats entre uns fidels que ja es veien campions. «No vindran, i si vénen ací estem» El motiu de la disputa tenia nom i cognoms. Es deia Cubells. I el seu pecat, ser cridat a una preselecció amb el combinat nacional el mateix dia que València FC i Gimnàstic havien de veure's les cares per a dilucidar qui dels dos seria el campió regional. I tal desavantatge no estava disposat a assumir-lo un 'fe-ce' que començava a prendre's seriosament açò del 'foot-ball'.

Eren dies de conflictes, de declaracions en la premsa i tensió als carrers. La directiva gimnàstica va amenaçar amb no acudir aquell 20 de Gener de 1924 en forma de protesta pel greuge patit. I mentre el món els esperava, les primeres legions de xiquets amb genolls bruts i pèls esvalotats es colaven en un recinte que registraria una assistència rècord, 17 mil espectadors.

Després d'una espècie de melé, Montes, des de terra, anotaria el 1-0. En un exercici de desobediència cap a la seua pròpia directiva - o amb la complicitat d'esta segons qui - el Gimnàstic va saltar al terreny de joc per a defensar el seu honor sobre el verd, i amb ell, la condició de líder i campió vigent. Aquell València FC fi i quasi aristocràtic era massa bo per a un campionat embrutit, tan superior als seus rivals que fins i tot posava el fre de mà per a insultar a les seues pròpies condicions, enfurint a un públic que els acusava d'abandó de funcions.

Un tipus amb gorra de pana i jupetí de llana, d'accent estrany i alegre que ocupava per vegada primera el càrrec d'entrenador començava a torçar el gest davant el que estava veient. Fivber va arribar per a ser el primer de la seua estirp en una institució que iniciava la professionalització d'una plantilla castigada a puntades pel rival d'aquella vesprada. Entre la cridòria de la gent i les protestes al col·legiat, Montes, per segona vegada, anotaria un 2-0 que pareixia atorgar-li el títol a un conjunt local que contava amb un discret Cubells. El causant indirecte de tanta polèmica.

Va ser ell, el tipus del nas estrany, de passades inversemblants i desplegament físic envejable qui posant pausa a l'agressivitat dels seus, marcant el ritme d'un joc que va fregar la violència, cridaria a la justícia divina per a sentenciar amb un 2-2 la coronació del campionat.

Així com van arribar, i després de contemplar aquella representació primigènia del 'Maracanazo' havent sent anunciats abans de la irrupció per sorpresa dels seus homòlegs triomfants, els integrants del Llevant FC abandonaven les seues localitats per a començar a construir el seu nou rol, el de competidors d'un títol ja allunyat per al guanyador, que sense saber-ho, havia visitat Mestalla per última vegada amb Enrique Molina entre les seues files.

Continua amb: Quan València tenia derby (I)

Quan València tenia derby

Encara cuejaven els fastos de la bandera, i en aquelles hores, mentres arreglaven el terreny de joc i endreçaven les solitàries graderies del recentment estrenat Mestalla, els mossos recordaven entre bromes aquella vesprada del ja llunyà Setembre, on Cubells, portador il·lustre del símbol fundacional, era rebut amb una atronadora ovació en la seua irrupció en el coliseum valencianista. Aquells pre-adolescents lluint un pronunciat aire rebel imitaven aquells actes que tant van significar en la ciutat, somiant desperts - e immiscuïts conscienciosament en un clar exercici de desatenció a la feina - amb poder convertir-se en els protagonistes futurs d'aquella menuda epopeia social.

Però ja llunyans aquells dies, el matí de joguineig infantil seria el preludi d'altre esdeveniment d'igual magnitud. Els dos principals clubs de la ciutat es tornarien a veure les cares aquella vesprada per enèsima vegada durant la temporada futbolística, i en esta ocasió, seria en un duel a vida o mort, sense marge d'error per al campió vigent, el València FC, entossudit a conservar el títol que havia guanyat amb tantes dificultats l'any anterior.

Des dels cafès del carrer de La Pau, fins a la sempre eixerida rúe del mercat central, els comentaris a viva veu entre mercaders i clientela, entre amics colorits de blau i companys de militància blanca, eren monopolitzats "Pel Partit.” Encara estaven vigents els ressentiments d'aquell penal anotat per Esteban - molt protestat pel sector blanquinegre, i que va generar àrdues paròdies i encesos debats mediàtics - que va suposar una dolorosa derrota del Fe-Ce per 1-2 davant l'equip del riu, ! i a Mestalla. ! Afront de la qual es va donar bon compte en el partit de tornada, jugat el 21 de Desembre de 1924, amb gol de Montes, retornant-se així, i molt convenientment, el colp al enemic... argumentaven els adolorits valencianistes, temorosos de que la igualtat regnant en aquells duels hegemònics els deixara – com ja va passar dos anys arrere – sense campionat que celebrar, i amb això, altres tants mesos d'aguantar sobre les seues esquenes la ramassada granota.

Mentre les paraetes de castanyes i cotó dolç s'instalaven en la esplanada que donava accés al recinte, els primers senyorets en arribar als seus polits seients en la elitista tribuna observaven amb estupor les prèvies del encontre escrites baix múltiples capçaleres. Tant el VFC com el Gimnàstic arribaven a aquell duel de desempat en igualtat absoluta, ambdós, soles havien perdut un partit, com a locals, en sengles derbys i per idèntic resultat, 1-2. Ni tan sols els cinc gols que van portar la victòria ens el Club Espanya – històric campió regional – en l'última jornada van ser suficients per a trencar l'igualada i deixar en solitari al conjunt Mestaller en el més alt de la taula. Així que no havia altra per a evitar la moneda a l'aire que vores les cares en un partit definitiu, entre dos veïns enemistats en lo esportiu, però capaços de conviure - com així es va demostrar en aquells actes on el club va tirar al carrer a la ciutat per a beneir la seua bandera, coincidint amb els actes de celebració del XV aniversari del Gimnàstic - en lo social.

Amb prop de mil sorollosos i entusiastes blaugranes perfectament identificats, i en una graderia repleta de barrets acompanyats dels seus inseparables diaris vespertins baix l'aixella, que solien transformar-se durant l'encontre en amenaçadores porres improvisades amb les quals atemorir a rivals i col·legiats, va donar inici el partit del any. Ja en els primers instants el que havia estat una història de competència de tu a tu, amb episodis “tràgics” de pèrdues de títols en enfrontaments directes, va començar a decantar-se cap al costat local, en una espècie d'avís sobre lo que el destí li tenia preparat al futbol Valentí. Rino, en el minut 9, va transformar en gol l'insultant domini local, inclinats estos cap a la porteria de Boro en la seua intenció d'evitar que el veí poguera tindre la més mínima oportunitat de sentir-se còmode.

En plena algaravia, el València FC celebrava haver arribat als tres mil socis, inaugurant nova seu social – Carrer de la Pau nº28 – com a colofó a una era de bonança que tenia en Mestalla la joia de la corona, un estadi, que lluia durant aquella vesprada un ple sense precedents, acollint les linies de calç dels corners a picars infants que havien aconseguit sortejar la vigilància per a colar-se en el recinte, e inaugurar amb això, una tradició que s'allargaria durant generacions entre la joventut valencianista. En el crepuscle d'aquell 8 de Febrer de 1925 amb el 3-0 que anotaria Montes només reprendre's la segona part, el públic ja festejava el campionat. Quedava per derimir per quants goals es guanyaria a un desdibuixat Gimnàstic, incapaç de presentar batalla, i que solament havia evitat una golejada major en els primers 45 minuts mercè d'una extraordinària actuació del seu porter.

Però el que semblava ser un funeral granota en un match que pretenia passar a la posteritat tenia guardat un final apoteòsic, que convertiria aquella humiliació a les mans del seu enemistat company de fatigues, en un encontre recordat durant generacions. Amb el gol de Calvo de penal, el Gimnàstic feia pujar el tant de l'honor, quedant estampat un 6-1 en el marcador amb el qual el Fe-Ce celebraria amb magnificència renovar el seu títol de campió, i amb ell, el seu passe a l'eliminatòria davant el CD Castelló, per a esclarir quina entitat valenciana representaria al seu futbol en la Copa d'Espanya.

Però entre aquella gaubança blanquinegra, havia un xic, natural d'Algirós, e irremeiablement irreverent amb l'ortodòxia imperant en el foot-ball de l'època que encara no havia dit la seua. Aquell dia, estrany en ell, no va destacar sobre la resta. Encara que el partit li va preparar l'oportunitat de pujar-se al carro dels “herois” que ja havien quedat immortalitzats durant aquella vesprada en els rotatius de l'època. El senyor López Espinós, que seria perseguit durant setmanes baix l'acusació de ser “merengot”, va assenyalar un penal en el 84 com a càstig a una roina actitud del quadre visitant, interessat des de feia massa minuts a parar aquella sagnia a força de puntades i antisportius gestos.

Però Cubells no era d'eixa classe de tipus que es conformaven amb ser un més. El primer valencianista en arribar a la internacionalitat volia posar el fermall d'or, i de forma especial, a un dia meravellós. Amb el campionat en la butxaca i l'encontre freturós d'interès per a un respectable més pendent d'ofendre al rival amb les seues celebracions que del terreny de joc, aquell que de xiquet volia ser torero i al qual la vida li va regalar el futbol com a compensació al seu frustrat somni, va decidir llançar la pena màxima d'esquenes, posant en evidència eixa rebel.ldia quasi crònica de la qual feia gal·la sobre la gespa.

Gosadia que no va ser recompensada, encara que Arnet, extrem blaugrana, va eixir disparat cap al baló, lent en el seu trànsit cap a la linía de corner, introduint-lo, amb un pronunciat gest de ràbia, en la seua pròpia meta. Ja establit el 7-1 en el tanteig definitiu, es va dirigir cap a Cubells reciminant-li en una parenceria d'homenia, que es deixara de contemplacions, ja que a ells no els afectava perdre per set, ni per vuit, mentre no se'ls faltara al respecte, com va intentar fer “el cucala”, que sense voler-ho, s'havia erigit en protagonista d'una història recurrent que va fer córrer rius de tinta, sent entonada entre copes i degustada baix el fum dels purs durant més d'una dècada, el temps que va durar aquella rivalitat intramurs en un Cap-i-Casal que es va rendir a l'hegemonia blanquinegra, capaç d'acabar, amb un lent degoteig d'anys, amb qualsevol competidor.

Més de vuitanta anys després, ambdós conjunts, sent el Llevant UD hereu d'allò - a pesar de lluir el topònim que no li correspon per sobrenom, colors e història - tornen a enfrontar-se en una situació de quasi paritat, que pot resultar, si els granotes aconsegueixen sobreviure en l'elit, l'inici d'una recuperació que li retorne a València el coneixement del significat de la paraula derby, amb el qual va acabar la creació de la lliga de futbol professional en 1928.

Continua: Quan València tenia derby (II)

!! Què ve el Turu Flores !!

Allà allunyat, envoltat d'horta i camps, en terrenys serpentejats per sèquies, solitari, fred i misteriós, s'alçava un estadi que vist des de la finestreta del cotxe semblava tres vegades més gran de lo que la realitat apuntava. Durant anys, cada cert temps, les nostres mirades es creuaven de forma tímida despertant en mi la mateixa curiositat. A qui pertany un estadi tan gran.? Una pregunta que ressonava en el cap d'un xiquet de set anys que no és qüestiona-va la possibilitat de llançar-la al aire a la recerca d'una resposta. Pareixia lògic. De qui anava a ser aquell recinte tan enorme si no era el del València.? Per ventura havien més equips en esta ciutat.? Aquella creença construïda a força de realisme per qui mai va escoltar parlar d'altra entitat que no fora la blanquinegra es va vindre abaix després de rebre el bautisme Mestallero. Aquell, no era este, ! hi ha altre estadi i no és “nostre.”!

Un misteri que el temps va resoldre per si soles. Quan ens vam tornar a creuar ell va deixar de ser un desconegut per a mi, així que aquella pregunta ja no rebotaria en solitari, oculta, entre l'estúpid pensament d'un infant: “Pare, aquell estadi que es veu allí, de qui és.?” es va trencar l'encant per la via ràpida, sense delicadeses ni més elucubracions que pariren estranyes creences: “Aquell?, és el camp del Llevant.” Així va ser com vaig conèixer a eixe equip desconegut, tan graciós com posseir el mateix nom que el del diari que es comprava a casa tots els dies, un club invisible a pesar de viure entre nosaltres, del que mai vaig escoltar, ni vaig veure, ni vaig saber, ni en el col·legi, ni col·leccionant cromos, ni veient els resums de la jornada per la televisió, ni llambregant la premsa. Existia un equip amb un estadi monumental del que mai es parlava.

Per a molts de nosaltres el Llevant sempre va ser un desconegut, un ens remot, estrany, del que com a molt fent zapping t'ho trobaves en Canal 9 un dissabte al migdia en el seu corresponent partit de Segona B amb el seu típic estadi buit, en el qual, mai es veia un cap en el plànol televisiu, obligant-te a fer un exercici d'imaginativa per a intuir quanta gent hauria amb els tímids crits que s'escoltaven a cada decisió errada del col·legiat com única guia. Era un club sense gent.

Un dia algú va tindre que cansar-se de tanta solitud i es va posar a repartir entrades entre els col·legis de l'àrea metropolitana, potser, amb l'esperança que aquella cridòria que acudiria en massa s'enganxarà a la dinàmica guanyadora d'aquell Llevant que anava camí de batre un rècord de partits sense perdre que l'estava aproximant a les portes d'un ascens que encara tardaria en aplegar. Aquell home de mitjana edat que va irrompre un Dijous en classe va ser clar i contundent: “Si demaneu una entrada és per a anar, si no esteu segurs de poder acudir o no ho teniu clar deixu-la per als altres.” Molts es van llançar com voltors a per elles. Futbol i gratis. Dos paraules màgiques que mai fallen.

- Hey, anem o que?
- A veure el Llevant tio? Que se'ns ha perdut allí.?
- Que li donen al Llevant, ve el Turu Flores, que diuen que ho vol fitxar el VCF

Aquella simple conversa entre companys de classe va ser suficient per a convèncer-me d'anar a veure al “gran Turu” qui es presumia flamant fitxatge d'aquell València pretensiós que no dubtava en gastar-se els diners en la primera figureta que estiguera de moda en l'espectre futbolístic. Mai el Nou Estadi – com es coneixia el recinte granota – va veure tanta gent entre les seues graderies, un ple que va col·lapsar els metres, recént estrenats, que connectaven la urb amb les poblacions properes. Aquell partit va servir de presentació formal entre “ell” i “jo”, aquell estadi misteriós que un dia vaig creure “nostre” em va veure la cara, em va mirar als ulls i va saber de seguida que vènia a trair-lo. No recorde si es va empatar o es va perdre, però les graderies antany buides d'un equip que a pesar de la seua excel·lent classificació no ocupava ni tres paràgrafs en els periòdics de l'època estaven plenes d'amics i companys del col·legi, molts d'ells, abillats amb xandalls del València. Havien anat a veure, com tots aquella vesprada, al Turu Flores.

Després d'allò la realitat es va tornar a imposar, van arribar els temps dels detectius privats i els escàndols nocturns que van provocar el retorn a Segona B dels nostres veïns. Aquells temps de foscor que auguraven l'enèsim epitafi d'una institució per enèsima vegada tocada de mort - i que encara no havia renegat de 1939 com data de la seua fundació - va coincidir en els temps amb la transició de l'EGB al BUP. En aquell trànsit per la frontera de la pubertat que ens conduiria a tots al país de la maduresa va servir per a conèixer a un llargarut xic, natural de Benimaclet, del que prompte vaig descobrir la seua militància granota:

- Tu no eres del Llevant, eres del Barça...
- No.
- Doncs eres del Madrid.
- Tampoc
- No em crec que sigues del Llevant...
- Doncs no t'ho cregues...

Un fet insòlit, era la primera vegada en els meus 16 anys de vida que coneixia a un ésser humà que deia ser del Llevant. Aquell tipus escuálid va acabar convertint-se en en el meu nou millor amic, el primer d'eixa etapa de l'edat del "pavo" que em va permetre conèixer més en profunditat a un club totalment desconegut fora de la capital. En aquells temps, ni els pocs llevantinistes de base, aquells bojos romàntics que com el meu amic es treien el passe per a veure al seu equip en segona B, es podien imaginar que un dia tornarien a primera. Una quimera que simplement tractant-la els recordaven a epopeies contades pels seus avis, somnis impossibles que ells mai veurien complir-se, ho tenien assumit, tant, com nosaltres teníem la convicció de que això de jugar finals de Champions League era molt més que una utopia.

Qui ens haguera dit als dos fa 12 anys que els impossibles d'aquells dies, els somnis dels quals parlàvem que mai veuríem realitzar-se, hui serien realitats irrefutables. Qui ens haguera dit que ens “tornaríem” a veure les cares estant els dos en primera i amb el seu equip per davant del meu, en un estadi amb ni més ni menys que !! 15 mil espectadors !! , una quantitat que pot semblar irrisoria, però que per a aquells que hem conegut la realitat d'eixa institució ens resulta fascinant, i molt meritori, que hagen aconseguit arribar a tal xifra d'adeptes en tan poc de temps.

En “un derbi” sense rivalitat, almenys no compartida, l'encontre del pròxim dissabte ha de servir d'homenatge per a aquells granotes de tota la vida que acudien al Nou Estadi en Segona B i tercera, acompanyats per menys de 2500 persones i que gaudien tant amb els gols de Salillas o Fernando Sales com ho han fet amb els de Caicedo o Koné.