Rumors que Maten.

Esta ciutat és meravellosa. Ahir sense volta ni solta i amb art andalús, a algú se li va ocórrer emular l'encontre de Ricky Martin amb certa adolescent i un pot de melmelada, valencianitzant l'assumpte. Si en aquella ocasió els havia que juraven haver-lo vist o fins i tot tindre-lo gravat, la nostra versió valenciana no anava a ser menys, tots ho sabien de bona tinta, i de millor font.

L'espurna que va encendre la metxa de les ocioses ments impulsores del bulo va ser una simple e insustancial nota publicada en Las Provincias, on es relatava un encontre personal entre Llorente i Juan Roig per a fer les paus.

Durant hores, de forma incessant va anar creixent una història sense peus ni cap, elucubracions convertides en certeses, al pur estil del film de Davis Guggenheim. Que fa Llorente viatjant en l'avió privat de Juan Roig, rumb a Moscou?. Fer les paus es poden fer a Picassent, sopant amb les dones e ingerint quantitats industrials de Cardhu. Anar-se'n a Rússia amb la que està caiguent no podria tindre altra finalitat que la de planificar el desembarcament de Normandia.

Després de l'hora de dinar, lo que va començar sent una palla mental d'algú, es va convertir en una notícia més que contrastada... “Saps que Juan Roig va a comprar el València?”. “Em diuen que Juan Roig ha comprat el València”.... els dibuixants nipons defineixen a la perfecció situacions com les que es van viure a ultima hora de la vesprada, quan els seus personatges mànga, cauen a terra fulminats després de soltar alguna barbaritat algun dels protagonistes de la sèrie. Lo que va començar sent un rumor a primera hora del matí, es va convertir en realitat al mig dia, per a deixar pas a un recurrent tema de mofa a ultima hora de la vesprada.

La manida frase de “quan el riu sona aigua porta”, sempre podrà ser l'escut protector d'aquells que van caure en el parany, fins i tot dedicant-li minuts en directe per a simplement desmentir o contribuir a l'elucubració. Les noves tècniques de màrqueting viral estan aconseguint autentiques fites. Si fa poc es va ser capaç de convèncer a milers de persones després de publicar en youtube una persecució d'un ovni gravada des d'un pesquer gallec, que no anava a aconseguir una història amb base real. En este cas, a diferència del Ovni gallec, els filtres mediàtics van funcionar, en part perquè allò d'alçar un telèfon i parlar amb els responsables (pròxims) és més fàcil que cridar al CNI.

A pesar d'estar a les portes d'un València-R.Madrid, és més saludable parlar de coses intranscendents, i gracioses, com esta, basades en el no-res, que provocar pujades de tensió perjudicials per a la salut, entrant al drap de les barbaritats típiques i tòpiques d'aquells que treballen per a l'imperi, i dels seus secuaces locals. Encara que no deixa de ser còmic veure a Roncero tirar escuma per la boca en Punto Pelota acusant-nos d'odiar al Madrid, o a eixe personatge burleta com Roberto Gómez soltar autentiques idioteces, adornades amb faltes d'ortografia.

Però lo realment hirient és escoltar les rodes de premsa en partits com estos, on Paterna es converteix en una convenció d'estúpids amb llicència, on se'ls permet sense cortapises, realitzar les més estúpides preguntes e insultants qüestions a aquells que solament acudeixen al recinte en dia gran, havent de pagar els autòctons el peatge. No hi ha res com ser un acomplexat crònic, i tindre davant a un mitjà nacional per a obrir-se de cames incondicionalment, per a després traure el garrot contra el mig local, al que se li suposa bast i peleto, a pesar de demostrar més categoria i temple que aquells pels quals es perd el cul.

Puchades, 50 anys després

És compleixen cinquanta anys de l'homenatge a Tonico Puchades. Un vuit de Desembre de 1959 el mig centre natural de Sueca a causa d'una lesió crònica d'esquena va haver de penjar les botes abans d'hora. Mestalla li va tributar un merescut homenatge. Tal va ser el fervor en les graderies, que aquells que ho van presenciar afirmen sense rubor que ha sigut la major mostra d'afecte que s'ha realitzat mai a un jugador del València CF.

El Niça, com a convidat, va ser la victima d'aquella vesprada, un 5-1 al campió francès que dies després afrontaria un decisiu partit en la copa d'Europa. Però la festa no va ser perfecta, molts companys del 6 de sueca que van confirmar la seua assistència en repetides ocasions, no van aparèixer per València. Com és el cas de Di Stefano. Fins i tot el Barcelona es va negar a cedir jugadors al acte, sent l'únic equip de primera en no tindre representació. A pesar de tot el club català aportaria com a present un rellotge i un anell, ambdós d'or, per a l'homenatjat.

Tonico, com és i era conegut, a pesar de ser el primer jugador específic de la seua època, erigint-se com el prototip de migcentre defensiu i un dels estendards, sinó el més gran, que ha donat la pedrera del València en la seua història, a passat desapercebut en la vida social del club, allunyat del glamour i dels focus que li hagueren correspost com una de les principals estreles de la dilatada història valencianista.

La discreció, li ve de natural. Ja des del seu debut, fins en els seus dies de retirat, el tímid caràcter que li caracteritza li ha dut a protagonitzar tota classe d'anècdotes. Des de voler deixar plantada a mitja valència per a no assistir a un homenatge, pel mundial de 1950, fins a donar rodejos quilomètrics evitant creuar el centre de Sueca camí de la seua casa, després de regressar de jugar algun partit memorable amb el seu equip.

Segons compta Jaime Hernández Perpiñá, en un dels seus fabulosos relats, en el primer entrenament de Puchades amb el primer equip, després d'una setmana de pluges, va ser l'únic en no caure a terra. Regressant al vestuari igual d'impol·lut com va eixir d'ell. Pasarín, entrenador del València per aquell temps, li va preguntar a que era degut que fora l'únic jugador en no relliscar a pesar d'estar el camp ple de fang i aigua, la resposta del jugador va ser contundent: “Des de xiquet he treballat plantant arròs en el meu poble, i eixe treball es realitza amb aigua fins als turmells, estic acostumat a terrenys enfangats”.

Tal resposta, i la bona actuació del jove, van fer prendre la decisió a l'entrenador de dur-se'l concentrat a Vigo, on va debutar. Però no sense condicionaments. Pasarín va advertir al futbolista de que soles jugaria si Balaidos presentava un terreny de joc castigat per la pluja. I així va ser. El gran treball de Puchades va contribuir a la victòria per 1-2 de l'equip. Encara que en el viatge a Galícia va protagonitzar diverses anècdotes.

Dirigint-se a Colina, va advertir al secretari del club que amb les presses havia oblidat agafar el menjar suficient com per a aguantar tants dies fora de casa. Encara que el secretari, estupefacte davant la confessió del jugador, el tranquil·litzaria advertint-lo de que en el València el menjar ho pagava el club. No va el va deixar tranquil. A l'endemà d'imposar-se al Celta, l'escàs desdejuni (cafè amb llet i croissant) que li van oferir no era prou digne per a tant estomac. Junt amb el seu inseparable Vicent Seguí, altre prometedor debutant, es van escapar a un bar pròxim. El festí va ser dels que fan època. Assabentat Pasarín, es va presentar en el lloc dels fets i després de creuar diverses paraules amb els joves, va prendre una determinació. Seguí no va tornar a jugar fins a final de temporada, Puchades, ho va haver de fer gràcies a la lesió de Monzó, fent-lo tan bé, que ja mai abandonaria la titularitat.

Eixa mateixa temporada el València seria campió de lliga, l'última en molt de temps. En la 48/49, presentant-se els blanquinegres a falta de tres jornades en Mestalla amb la possibilitat de ser campió si guanyava davant el Barcelona l'equip va perdre, engrandint el desastre en les dos ultimes jornades, lo que faria que el tiol s'escapara. Aquell va ser el primer de molts campionats que el Barça de Kubala li guanyaria al València de Puchades. Un València al que soles la mala fortuna va privar d'alçar tres títols de lliga. Dos copes, tanquen els èxits de Tonico en el club.

Cinquanta anys després, a pesar que el seu nom sempre apareix barrejat entre una serie de noms cada vegada que algú cita de memòria una sèrie de jugadors històrics del club, aquell modest jugador de gran esperit viu discretament en la seua casa de Sueca, aliè a tot esdeveniment. Des d'aquell homenatge en 2005 que li va realitzar la seua població, amb una discreta e indigna representació del club, Tonico no ha tornat ha ser molestat per res, ni per ningú.

Amb Marchena, che we can.

Ser Vicente i tindre amics en el València és molt important, però ho és més no ser Vicente i tindre millors amics. Quan eres de Cabezas de San Juan i passes de les amistats perilloses, t'exposes a tindre que pagar un peatge que et pot costar molt car. Mentre altres disfruten de ridícules campanyes mundialistes per realitzar un parell de partits bons, al pur estil de la meseta, els hi ha que son víctimes de la indiferència.

En este país tan nostre pareix impossible ser just i adequar llocs per a tots aquells que ho meresquen, sense distincions de cap classe. Haver de rentar certes amistats no deixa lloc al digne reconeixement d'aquells que s'ho estan guanyant. Per a estos últims no hi ha rendiments que valguen, i per a desgràcia seua, l'edat si que és una llosa insalvable, encara que siguen més joves que altres. Són les típiques incongruències del poder mediàtic, tan preocupat per atendre velles factures.

Però com la mare evolució ens va dotar d'ulls i per tant de visió, i hui dia els telons d'acer són metafòrics, no es pot tapar l'evidència, per molt que s'intente. I lo evident és que el rendiment amb el que ens està delectant Carlos Marchena ratlla l'excel·lència. L'incomprensible és que de la nit al dia s'haja convertit en un suplent de luxe, soles útil per a aquells terrenys en els que fa falta reforçar les defenses davant la major superioritat física del rival.

Si el rendiment dels dos mitjos defensius contínua en esta línia, i l'evolució de Banega progressa adequadament, Emery va a tindre un problema, i el València una gran notícia. Serà l'entrenador qui es tinga que trencar el cap per a trobar acomodament a tots ells. El Dimecres passat davant el Lille ja es va vore que l'argentí, descarregat de tasques defensives, gràcies a tindre a dos stoppers guardant-li l'esquena, ofereix un rendiment superior.

Amb estes premisses hi ha via lliure per a l'optimisme. Amb un final d'any d'una exigència màxima i amb un mes de Gener carregat de partits de responsabilitat, podrem comprovar de que pasta està fet este València i fins a on pot arribar, però fins llavors, lo que va davant, va davant. I Marchena, va davant.

El Derbi d'Alemanya.

En la Bundesliga les rivalitats sempre han sorgit per proximitat geogràfica, bé per compartir ciutats o per estar separats per escassos quilòmetres. Esta singularitat naix alimentada per la tradició futbolística teutona, ja que fins a 1963 el futbol alemany estava dividit en lligues estatals. Dins de tant entramat local, hi ha una excepció. A pesar que cadascun està en un extrem oposat del país, la rivalitat Bayern – Borussia M'gladbach sempre ha sigut extrema. Fins i tot ha transcendint més enllà del terreny de joc.

A pesar de que fa just una dècada que les zebres van abandonar el tren dels grans, la història que arrossega este clàssic alemany i les connotacions que te per a la cultura futbolística del país, fa que encara hui, siga el partit amb més repercussió del futbol nacional.

Va haver una època en la que els dos conjunts es repartien a parts iguals a les principals estreles nacionals, aquells encontres entre els Rummenigge, Beckenbauer, Müller Vs Berti Vogts, Stielike, Heynkes no tenien preu, golejades, expulsions, emoció... una meravella que hui dia no es podria igualar.

Els enfrontaments entre els dos conjunts han deixat tota classe de marcadors, humiliacions i escàndols. Ambdós s'han jugat el titul de lliga entre si, en l'última jornada, i en els seus estadis. Tant Bayern com Borussia saben lo que és guanyar al contrari i alçar el trofeu de campió davant l'afició rival.

En este aspecte empaten a dos ocasions, el Gladbach va golejar 4-1 al Bayern en 1976 per a alçar el plat de campions davant el segon classificat, gesta que repetiria un any després en l'Olímpic de Munic, empatant 2-2. Prèviament el Bayern en 1973 va endossar un 4-0 al Borussia per a certificar el seu triomf en la lliga, i en 1974 Beckenbauer arreplegava el plat de campió de mans del president de la Bundesliga en el Bolkeberg.

Però si per alguna cosa ha distingit esta rivalitat de tantes altres, i li ha fet transcendir més enllà de les marcades fronteres federals, és gràcies al estil que caracteritza a les dos principals escoles alemanyes, el futbol total del Borussia, contra el clàssic estil germànic del Bayern. Dos formes d'entendre el futbol que han dividit al país durant dècades, i que han generat enfrontaments de tota classe.

A Hennes Weisweiler, mític entrenador de les zebres, li va eixir un alumne avantatjat. Udo Latek va triomfar com jugador en el Borussia de finals dels seixanta i principis dels setanta. Com entrenador va superar al seu mentor, aconseguint amb el Bayern la copa d'Europa. La gran obsessió del Gladbach. Jugant amb el genuí estil bavares. Com es va encarregar de ressaltar el propi Latek.

El seu triomf en Baviera va ser possible gràcies a la discriminació que va patir per part del seu mentor, veient-se obligat a emigrar. L'eixida de Weisweiler de la banqueta del Bolkeberg va obrir la porta a Latek, la cridada del Mönchengladbach li va fer abandonar el seu càrrec en Munich. Sense pensar-se'l dos voltes, va abandonar l'equip amb el qual acabada de proclamar-se campió d'Europa i amb el que va dominar durant diversos anys el campionat.

Udo Latek és l'entrenador amb més tituls de la història del futbol alemany i ho és gràcies als triomfs que va aconseguir tant en la banqueta del Bolkeberg com en la del Olímpic de Munic, la tornada d'Udo a Mönchengladbach va portar una nova era de domini blanc en el campionat.

Des de finals dels noranta, per culpa de la greu crisi financera que va afectar al conjunt de Renania, la desigualtat en favor dels bavaresos és tremenda. El Divendres 4 en el Allianz de Munic, Alemanya viurà una nova edició del millor clàssic de la història del seu futbol.

El Borussia aplega després de sis jornades invicte, aconseguint victòries importants, com el 2-3 a casa de l'Hamburg, o la recent victòria per 1-0 davant el Schalke, que l'han servit per a encadenar quatre victòries consecutives que li han deixat a tir de pedra del Bayern. Per la seua banda els muniquesos voldran confirmar la seua reacció per a no perdre el tren de cap (i de passada salvar el de Van Gaal).

Ser Vicente i tindre amics.

Ser un lesionat de llarga durada en el València sempre ha sigut dur. Llevat si et dius Vicente. Si eres brasiler , et dius Edu, i un metge t'opera del genoll, però no el deixa net, provocant una demora en el termini de recuperació, passes directament a la llista de sospitosos. Segurament t'acusen d'haver estat en Brasil ballant samba de 8 del matí a 5 de la matinada. Per descomptat la teua honradesa serà posada en dubte, passes directament a ser un lladre i un pocavergonya, tot per no dir-te Vicente.

La cosa empitjora si en lloc de ser brasiler eres portuguès, i negre. Directament la teua vida es converteix en un malson digne de Elm Street. No té cap importància que el teu menisc, destrossat per tres parts, es ressenta i durant la pretemporada es reproduïsca la teua lesió, agreujant la dolència inicial. Per no cridar-te Vicente, els parts mèdics, les proves, i tota classe de documents científics que avalen el teu problema són paper banyat, simplement estàs lesionat perquè vols, perquè eres un lladre, i per ballar sobre un cafè que canta.. encara que ja hagen tancat el local fa anys.

Però no hi ha res pitjor que ser basc, lateral esquerre i superar una lesió de dos anys en el cartílag que ha retirat a més d'un esportista d'elit. El teu problema és que no et dius Vicente i no tens amics. Directament passes a ser el ninot del pim-pam-pum, objecte de les critiques feridores i grotesques. Que més dóna que un que es diu Vicente guanye més que tu, tinga més anys de contracte que tu i que ningú sàpiga que li passa. Que en cinc anys duga cinc-cents metges i cada temporada empitjore del que siga que tinga, no és problema, ni motiu per a dubtar d'ell, el roin eres tu, per no dir-te Vicente. A fotre's.

Cridar-se Vicente en el València és una ganga. Ningú parla de tu, a pesar d'haver motius suficients com per a rescindir-te el contracte, ningú es preocupa de tu, a pesar que no estàs ni per a jugar en el filial, tot el món t'ha oblidat, per trist que siga, mentre les ires i les enquines es dirigeixen cap a altres, que són els que s'inventen lesions, a diferència de Vicente, pobre xic.

Com eres Vicente, són els altres els que ixen per les nits per a tancar tot PUB existent, cosa que Vicente no fa, encara que es passe més hores en un que a Paterna recuperant-se. A més són altres els únics que cobren, molt i bé, cosa que no fa Vicente, que fa cin anys va renunciar als seus 2,8 nets més primes en un contracte de 7 temporades.

Cridar-te Vicente té molts avantatges, pots fer el que vulgues, fins a canviar de lesió cinc vegades en tres mesos per a justificar un atracament a mà armada. Però perquè anem a centrar-nos en el punyal de Benicalap, ! per déu! , es diu Vicente, i ell no furta, ni és un pocavergonya com els altres, que es lesionen a posta, no com ell. Pobre Vicente, i que roin és Del Horno, eixe si que és un pocavergonya, cal tirar-lo d'ací. Amunt Vicente.