VCF: Una marca en perill

No eres el que dius que eres, eres el que la gent diu de tu. Eixe principi bàsic del màrqueting modern serveix per a explicar i posar en context la situació ruïnosa de la marca VCF al mercat global. Un recent estudi publicat per Brand Value Solutions, patrocinat per la Universitat de Navarra, deixa clar que el València CF és la sisena marca més atractiva de la LFP, la cinquena en valor mediàtic. Al realitzar un simple perfil de la mateixa es detecta de seguida els motius d'esta decadència. Hui dia, i des de fa anys, al club de Mestalla se'l relaciona amb la corrupció política, amb deutes i problemes financers, amb un equip decadent i un futur incert, un club asfixiat i sense rumb associat a un banc amb encara pitjor reputació.

Motius més que suficients perquè l'atractiu de cara a futurs patrocinadors siga inexistent. Problema que s'agreuja amb la nul·la visibilitat del l'entitat al concert mediàtic. Fins i tot a les cròniques esportives que la premsa internacional realitza de l'equip, tant a les prèvies de la Champions com en l'esdevenir de la lliga i reportatges varis, es destaquen amb entusiasme estos aspectes. Del VCF ja no es parla per a contar gols i victòries, sinó per a fer-lo de la falta de diners.

Hi ha un clar exemple al qual el club dirigit per Aurelio Martínez i Amadeo Salvo poden mirar-se: La Juventus. L'equip de Torí des que va esclatar el Moggigate ha desaparegut del panorama mediàtic, fins i tot perdent la seua posició d'hegemonia a la premsa italiana. La seua roina reputació, la seua relació constant amb problemes de tot tipus, li ha fet perdre el seu lloc als mitjans de comunicació. Fins i tot hui dia, recuperant la glòria al terreny de joc, no és capaç d'arribar a la preponderància informativa que es va guanyar al passat. Açò es deu a un principi molt simple: Els líders mediàtics ho són pel que generen al terreny de joc, no per les notícies negatives que protagonitzen fora d'ell. Amb la mateixa rapidesa que es multipliquen i difonen les informacions pernicioses es desapareix dels mitjans convertint-se en un proscrit del que ningú vol informar. A la llarga, tots fugen de l'amic depressiu que no sap divertir-se i que soles conta problemes.

Els nous dirigents que accedisquen al càrrec el pròxim 4 de Juny van a haver d'afrontar el repte de crear una nova marca, de reconstruir des de les ruïnes una imatge que transmeta valors antagònics als actuals i que siga capaç de desprendre optimisme i alegria on hui soles es reflecteix foscor. I ho hauran de fer lluitant contra handicaps quasi insuperables. Destruir una marca reputada és molt senzill, recuperar la reputació perduda és altament complicat, però fer-lo a un entorn mediàtic opac és un miracle.

Jugar a la lliga espanyola és un problema

La situació de la LFP ha arribat a tal extrem que jugar en ella s'ha convertit en un problema per als seus clubs. Si parlàrem d'un entorn empresarial diríem que l'empresa VCF hauria de deslocalitzar la seua producció e instal·lar-se en altra regió d'Europa per a poder sobreviure. Vist que les lleis del futbol no afavoreixen que un club s'inscriga en altre campionat, el que queda és un panorama desolador. A diferència dels competidors internacionals el club del ratpenat no té darrere de si una marca global en la qual donar-se suport. No hi ha una Premier League ni una Bundesliga que tire del carro, ni tampoc una marca pròpia bé desenvolupada com a substitutiu, fet amb el que si que conten Reial Madrid i FC Barcelona aconseguint superar la intrascendència del campionat al mercat televisiu mundial.

Tampoc conta amb una premsa nacional que cuide el producte amb la responsabilitat adequada. Com va publicar Le Monde referent a l'últim clàssic la diferència dels mitjans espanyols respecte als europeus és que els primers cerquen la confrontació, fomenten la divisió i privilegien la informació dels clubs de la regió en la qual s'editen obviant als altres, mentre la premsa europea té un esperit integrador on es dóna igualtat de tracte a tots els competidors.

Així no és d'estranyar que la publicitat de TV3, amb les dades que aporta Brand Value Solutions, en una de les mànegues de la samarreta del Barça tinga major impacte publicitari que Joma i Jinko Solar. Invertir en un simple requadre de 40x40 a una mànega resulta més rendible que patrocinar a 17 dels 20 clubs de primera divisió. Joma només és la vuitena marca en visibilitat mediàtica de la LFP, molt per darrere de Petronor i Umbro, que vesteixen a l'Athlètic Club. Empreses que s'han beneficiat de l'interès deslligat per Llorente i de la bona premsa de Bielsa a nivell nacional. Per a vendre cal ser mediàtic, o tindre elements mediàtics associats al teu club.

En valor mediàtic, la posició del VCF no millora, és el cinquè club de la lliga, fruit de la seua irrellèvancia esportiva i sent doblement penalitzat per la roina imatge que es transmet a la premsa nacional. La presència mediàtica de Roberto Soldado representa el 13,7% del total del club, percentatge molt similar al de Falcao (13,5%) respecte a l'Atlètic, soles que este és tercer en valor mediàtic superant en 62 punts al equip d'Ernesto Valverde. Una posició aconseguida pels seus recents èxits que s'uneixen a la seua posició de privilegi per residir a la ciutat on s'editen tots els mitjans nacionals. Altra raresa made in Spain que no ocorre en altres països, on la seu dels seus mitjans més importants estan repartides entre les tres o quatre principals ciutats del estat.

Si fem un cop d'ull a la llista de les marques més atractives de la LFP veurem com el Llevant UD ocupa una sorprenent tercera posició, per darrere dels dos grans. Açò no es deu a una presència mediàtica important, ni per contar amb jugadors de talla mundial o per tindre una massa social immensa. Ser xicotet i tindre èxit també ven. El club granota ha aconseguit crear una marca pròpia que transmeta valors positius, valors que la majoria de marques veuen com a propis: superació, esforç, èxit, integració.. convertint a l'equip d'Orriols en un club atractiu per a les empreses que s'associen amb l'esport. Atractiu que l'equip que presideix Quico Catalán no està sabent aprofitar a l'hora de guanyar diners, reflectint amb això altre dels problemes endèmics d'este campionat: la nul·la professionalització dels seus clubs. Més donats a invertir en caps de premsa i en espais radiofònics per a evitar critiques que en entendre que un departament de màrqueting qualificat és una de les principals vies per a generar ingressos que té una empresa.

Els reptes del VCF

Els reptes que haurà d'afrontar el nou València CF que nasca este estiu seran majúsculs a tots els nivells. L'entitat duu cinc anys signant a la baixa tots els seus contractes de patrocini, amb una pèrdua d'ingressos de 15 milions en quatre anys (s'inclouen abonaments), vivint a un entorn deprimit on els clubs són opacs al focus mediàtic, sense cap transcendència internacional més enllà del duel Reial Madrid – Barcelona de la qual poder aprofitar-se, i amb una marca tocada de mort associada a problemes i ruïna. Lo que la gent diu del VCF no és res bo, fins i tot ha protagonitzat infinitat de reportatges en televisions espanyoles, angleses, franceses i alemanyes per a exemplificar les misèries polítiques i econòmiques de la ciutat.

Revertir tota esta situació a un entorn res propici va a ser una lluita titànica, i més si no s'aconsegueix – fart complicat – acabar amb la irrellèvancia esportiva. Fer més xicotet el club, lluny de solucionar els problemes, els convertirà en crònics, entrant la SAD a un circle viciós que serà molt difícil trencar. L'entitat es troba a un encreuament, víctima dels seus propis problemes i dels problemes estructurals del futbol que li ha tocat jugar. Farà falta molt més que esforç e imaginació per a eixir d'esta situació. Seria convenient començar la lluita per la LFP.

Salif Keita, la perla negra

La tierra de Bamako es más sangre que tierra, como el rojo Matisse, de una humedad pegajosa en esta época del año que suele apagar los días con densas cortinas de agua. De abril a julio, el termómetro rebasa los 50 grados y el Níger se repliega hasta el suicidio, la arena se vuelve amarillenta y se espolvorea cuando los chavales gambetean sobre ella. Pero en estos meses, cuando aparecen por fin las nubes, la tierra de los solares se moja y abraza las cangrejeras, lo más parecido, en esta frontera del mundo, a las botas que en Europa, la fascinante Europa, lucen los ídolos de África.

En uno de esos solares baldíos que dibuja una ciudad acuchillada por los canales contaminados con tiñe de las fábricas textiles de las afueras, comenzó a patear balones, cuando Mali aún era una de las despensas de Francia, el gran Salif Keita (Bamako, 1948). Los golpeó hasta convertirse en el mejor jugador de la historia del país y en uno de los más grandes del continente. Hasta inculcar a su cuerpo, 1,78 centímetros y 62 kilogramos por aquel entonces, la letalidad de una pantera adicta a los goles. Si Mali entero respira fútbol y el país tiene hijos en los mejores equipos del mundo, Salif Keita es el principal responsable. "La perla negra de Bamako" el alias con el que se paseó por la década de los 70, fue después de todo el primer africano en escalar a la cúspide del fútbol. Y como tal se le respeta.

Dialoga pausado. Vive junto al Hipódromo de Bamako, en una callejuela sin salida semi-asfaltada. A la izquierda, su casa, blanca radiante, de dos plantas, y un pequeño porche que protege la entrada. La levantó en los 80 cuando volvió a Mali para entregar su legado.

Acaba de comer en compañía de su esposa, que cambia los canales de la televisión desde el sofá, ligeramente recostada. Dice ella que no le gusta el fútbol pero que se acostumbró a tolerarlo.

Keita comenzó en el Stade Malien y se consolidó en el AS Real Bamako. Con 15 años era indiscutible en las alineaciones y con 17 ya era el tótem nacional. Un amigo le buscó equipo en el extranjero, el Saint-Etienne francés, en la primera división de la majestuosa metrópoli. Y Keita, con un saco de sueños por cumplir, se lanzó a la conquista de Europa huyendo también de la incomprensión de su público. "Siempre tuve, !Siempre!, !Siempre!, muchos problemas con los públicos", afirma levantando la mano izquierda por encima de la cabeza expresando aún hartazgo. "Pensaban que no hacía todo lo que podía hacer. Me lesioné y no pude jugar la final de la Copa de África en 1972, por ejemplo. Perdimos contra Costa de Marfil por 3-2 y me echaron en cara que no hubiera jugado. Dijeron que mi lesión era mentira. Y dije: Me voy".

No fue fácil su llegada. Al día siguiente de aterrizar en Francia, la prensa publicó que el exótico fichaje se había trasladado en taxi desde París hasta Saint-Etienne, 600 kilómetros de nada y una factura que provocó el pánico en su nuevo presidente. La anécdota le ha perseguido siempre como si fuera definitoria.

"El problema fue que cuando salí de aquí tuve que hacerlo a escondidas porque las autoridades de Mali no me querían dejar ir". Comenzó su huida cruzando a Costa de Marfil y luego a Liberia. "Allí me robaron todo mi dinero. Así que cuando llegué a París, no tenia nada. No tuve más remedio que coger un taxi. No fue fácil porque ningún taxista se fiaba de llevarme a Saint-Etienne. Pero al final uno tomó el riesgo. Y llegué. Esa es la explicación de que cogiera un taxi tan caro", remata para rebajar la hipérbole.

El cambio fue violento. De la África subsahariana a la sombra de los Alpes. "En Saint-Etienne hacía mucho frío", relata encogiéndose de hombros como si todavía pudiera sentirlo, aunque lleva los tres primeros botones de la camisa desabrochados y el aire acondicionado no es capaz de enfriar el interior del comedor. "Cuando estaba sólo lo pasaba mal. Con el equipo era diferente. Lo llevaba mejor. No me gustaba quedarme en casa o en el hotel y siempre pensaba en volver a Mali. En realidad, muchos años después de marcharme seguía pensando en volver a Mali. Pero no podía. Tenía que trabajar para que mi carrera fuera un éxito". "Correr como un negro para mañana poder vivir como un blanco", que diria luego Eto'o.

Se adaptó. Vaya si lo hizo. En cinco temporadas con Los Verdes (1967-72) disputó 167 encuentros y marcó 135 goles. Sólo en la 70-71 anotó 42 tantos, un registro estratosférico que le valió la Bota de Plata europea. Ese mismo curso consiguió otro récord: más de cuatro goles en cuatro partidos de liga. Tenía instinto, una técnica desbordante y una asombrosa verticalidad para la época que adornaba con eslálones, bicicletas, caños y pases de tacón. Se salía de los planos de cámara. Era un grito de fútbol en el plomizo tapete del Geoffroy-Guichard. Albert Batteux, su entrenador en el Saint-Etienne, dijo de él que sabía hacerlo todo, "a semejanza de los más grandes jugadores brasileños". "Le he visto intentar cosas sobrenaturales", confesó.

Los tantos del delantero maliense dieron al Saint-Etienne tres ligas y dos copas de Francia. Conmocionó tanto a la afición del club, hastiado de placidez sin sobresaltos, que el club modificó su escudo para introducir en su honor una pantera negra abalanzándose sobre una pelota. El felino desaparecería en los 80 pero el club se encomendó de nuevo a él en los 90.

Sus destellos fascinaron al Olympique de Marsella, que lo fichó en el verano de la temporada 1972-1973, pero discrepancias en el traspaso provocaron su salida. Sólo seis meses después. Le dio tiempo a jugar 18 partidos y meter 10 goles, uno de ellos contra su ex equipo. Y lo celebró señalando con el dedo al presidente de su antiguo club desde el centro del campo.

En la temporada 1973-74, coincidiendo con la apertura de la liga española a los extranjeros, Salif Keita recaló en el Valencia. Puede que fuera entonces cuando comenzara a apagarse su estrella.

"Marcaba muchos goles. Pero me lesioné el abductor derecho y estuve casi 18 meses sin poder jugar bien. Jugaba, me dolía, volvía a jugar... No tuve suerte en el Valencia. Pero tengo que decir que no había muy buenos jugadores en el equipo. Unos años antes de llegar, el equipo había sido campeón. Pero cando llegué, la gente que mejor jugaba se había ido. Sol se fue al Real Madrid en mi segunda temporada, por ejemplo. Era un nuevo equipo, pero con la misma reputación. La gente nos pedía que ganáramos, pero no podía ser", explica tirando del buen español que aprendió en aquella estancia.

El tiempo ha revalorizado su rendimiento pero, entonces, Keita fue criticado incluso por compañeros. "El resto de equipos se han reforzado y nosotros no, tenemos un negro que no rasca bola", llegó a decir Quino. A la afición del Luis Casanova, que ya era una de las más exigentes, tampoco le parecieron suficientes sus 26 goles en 81 partidos, a pesar de que esa época pertenecía a los duros jugadores suramericanos que habían llegado a España para desangrar el fútbol de ataque. Se ganaban ligas con 50 goles.

Y luego estaba el factor racial. ¿Un negro en aquella España? "Todo el mundo me decía cosas. La gente me gritaba negro. Y me dolía, me molestaba mucho, pero tenía que acostumbrarme a las aficiones rivales", relata sin rencor.

Sobre él se extendió además la imagen de un diamante desnortado, amante de la noche. La misma mancha que persiguió luego a otras figuras africanas (Yaya Touré, Adebayor, Eto'o de nuevo) víctimas de la cosmovisión colonialista que convierte al jugador africano en un salvaje incompatible con el mundo moderno. "El problema fue que esa era mi reputación al llegar a Valencia", aclara pronto, incomodado. "Era una información para destruirme. El Olympique de Marsella quería que cambiara de nacionalidad porque ya tenía tres extranjeros. Y dije que no. Y se dedicaron a decirle a la prensa española que salía mucho por la noche. Pero en tres años en el Valencia, se dieron cuenta de que era mentira. Me lo reconoció el gerente del club, José María Zárraga. Me dijo que no sabía por qué decían eso de mí. Di Stéfano también lo dijo: "su vida es muy clara, tenía una vida saludable increíble". No conozco ninguna discoteca de Valencia . Pero la reputación era esa"

La realidad es que habían pocas cosas más modernas que el fútbol de Keita. Vivió esa etapa instalado en una constante confusión. Excepto Di Stéfano, que lo entrenó en su primera temporada en el Valencia, nadie lo alineó en su sitio. Por su altura, la tentación de los preparadores era convertirlo en un ariete que bajara balones. Primaban los intereses cortoplacistas. Pero Keita era más que eso. 'El inasible' le habían llamado también en Francia. "Mi realción con Di Stéfano fue muy buena. Fue un gran entrenador. Me conocía y me entendía. Sabia que yo podía hacer muchas cosas sobre el campo. Él decía que yo era introvertido. Sabía que tenía que hablar conmigo y estar cerca de mí para que me sintiera bien".

De aquella etapa, se queda con Sol y no olvida la dureza de ese balompié sin brillo.

"Sol era mi amigo. El único que hablaba un poco de francés. Di Stéfano le pidió que se quedara conmigo. Cuando viajábamos estábamos en la misma habitación. Me ayudó mucho. Es cierto que Sol era muy duro en el campo", afirma con una sonrisa. "Cuando se fue al Real Madrid jugué contra él. Y me pegó mucho. También jugué contra Camacho. Era muy joven y estaba loco. Era muy agresivo. También me acuerdo del Atlético de Madrid. Era un equipo muy fuerte, que también daba muchas patadas. !Uy! Sobre todo un defensa, Eusebio [Bejenaro]. Y el Granada. Todos pegaban demasiado. El fútbol cambió mucho en España. En aquel entonces, yo tenía que saltar siembre, todo el tiempo. Me dolía mucho cuando me daban. Estaba lleno de argentinos y paraguayos. Y pegaban mucho", concluye, tensando la cara, sintiendo aún los tacos.

Su siguiente parada fue el Sporting de Lisboa. Estuvo tres temporadas, de 1976 a 1979. Jugó 77 partidos y anotó 33 goles, que sirvieron para darle al club una Copa de Portugal. Finalmente, como muchas estrellas de entonces, buscó el retiro en EE UU. Recaló en el New England Tea Men de Boston, de la difunta North American Soccer League (NASL).

"En esa liga estaban Eusebio, Pelé, Carlos Alberto, Cruyff... Jugué una vez contra Pelé y Cruyff. Tampoco era fácil, porque trajeron muchos defensas jóvenes muy duros para acompañar a las estrellas. Los campos eran de césped artificial pero de mala calidad, como los de antes. Y cuando te caías te quemabas. Y los viajes eran muy largos. Horas y horas de vuelo. Una vez jugamos en Boston, el día siguiente en Toronto, después en Edmonton, luego a Vancouver y San José y para terminar otro partido en Boston. Todo eso con 34 años. En una sola semana. ! Aquí hace calor pero en Boston hacía muchísimo frío!".

Hace calor en Mali, efectivamente. Cada vez menos en el interior de su casa, porque el aire acondicionado va surtiendo efecto. En las partes visibles de su vivienda, al menos, sólo hay algunos recuerdos: bufandas del Valencia y el Saint-Etienne en una escalera, alguna placa, algún trofeo. Por el contexto y por la intrascendencia que utiliza para repasar su epopeya, parece un jubilado que no hubiera salido del club social del barrio. En un segundo, su esposa aparece por la puerta con un plato de arroz, un cuenco de carne de cabra con crema de cacahuete y un refresco de piña. No estaba en los planes, pero en Mali, despreciar una invitación tiene pena de cárcel.

En 1981 colgó las botas pero no se despidió del fútbol. Volvió a su país para crear su propia escuela, aunque no lo consiguió varios años más tarde. En Mali todo ocurre tremendamente lento, si es que ocurre. Se pierde un día buscando una casa. Y encontrar a quien la habita puede llevar una semana. Comparada, la agonía de Josef K. es puro descanso. "Mali es un país difícil", admite. "Cuando llegué la gente no creía en mi proyecto, decían que estaba loco. Que no era posible lo que quería hacer. Pero lo tenía claro. Había hablado con mucha gente, había visto muchas cosas y había estando en muchos países. Sabía lo que quería, pero la gente no cree en el cambio y no me creían". Venció la resistencia local y creó el Centre Salif Keita (CSK), primero como academia y, desde 1993, como club profesional de Primera División.

Un camino bacheado, escoltado por pequeños puestos de fruta y gasolina embotellada, conduce al estadio del CSK, ubicado entre las hojalatas oxidadas de Yirimadio, uno de los barrios más modestos de Bamako, en la orilla del Níger huérfana de edificios oficiales. En teoría, el presunto estadio tiene capacidad para 4.000 espectadores, pero en la casa del CSK sólo hay una explanada irregular sin gradas de la que brota un campo de césped y otro de tierra. De ese club, con poco más de un paisaje lunar en propiedad, salieron Mahamadou Diarra y Seydou Keita para agrandar la obra de la perla negra de Bamako.

- ¿Se siente usted el precursor del éxito de todo un continente?

- No puedo decir eso. Cuando era pequeño, la educación de los ciudadanos de Mali era ser siempre humilde. Siempre. Naturalmente, ahora las cosas han cambiado. Los jóvenes de ahora son diferentes.

- Pero es cierto. Ahora hay muchos jugadores africanos en la élite del fútbol. Cuando usted empezó, ninguno había triunfado.

-Cuando llegué a Francia había algunos jugando antes que yo. En españa no, la verdad. Puede que el éxito que tuve fuera la primera vez que lo tenía un jugador africano - concede finalmente, aunque con la mirada baja. -

Será difícil que salga otro Salif Keita de Mali. A los malienses les apasiona la liga española pero parecen sentir más predilección por Pepe, Puyol, Ramos... Aman la fuerza, la potencia, la valentía. Levantarse y seguir corriendo. El coque. Su visión actual circula algo lejos de la creación, del pase horizontal, aunque veneran a la selección española y los taxistas recitan de memoria sus éxitos y alineaciones. Diarra y Keita son la prueba de un fútbol que fabrica demasiados mediocentros defensivos, una pandemia que recorre el continente negro. "Antes jugábamos como Iniesta, Xabi Alonso, Xavi... Éramos muy técnicos. No corríamos tanto. La verdad es que ahora en Mali hay muchos jugadores defensivos. El estilo de Mali era antes más técnico. Ahora la gente quiere fuerza. Y tenemos que volver al juego de antes."

A este anciano-biblioteca, como clavó en su día el escritor más grande de Mali, Ahmadou Hampaté Bá, le duelen las grietas que han resquebrajado su patria, un conflicto en el Norte y un golpe de Estado en el Sur, y habla de herencia y épica. "La situación es terrible. No veo un futuro claro. Nadie hace nada. Nadie piensa. Nunca hubiera acontecido esto en el primer momento de la independencia. Imposible. La gente estaba informada, tenía una formación política. Pero las cosas han cambiado. Un pueblo tiene que tener una educación política. Si no la tiene, la gente no puede comprender lo que ocurre. No podemos permitir la caída de Mali. Tenemos que darle a nuestros descendientes el país que hemos recibido. Un día el pueblo va a levantarse", predice. Y se pone firme, apuntándose ya a la revuelta.

(*) Text e imatge de José María Olmo. Escriptor i periodista de elconfidencial.com. Escrit baix llicència Creative Commons per al número 3º de la revista Libero.

Reivindicació del futbolista Banega

Dóna igual el que faça. Hem arribat a un punt que de Banega només es destaca el negatiu i s'enfondeixen sospites sobre el seu joc quan gosa erigir-se en protagonista del partit, lapidant amb silencis la seua influència als encontres encara que pels seus peus passe tota l'estratègia ofensiva de l'equip, i sobre els seus gambeteos, dependisca la fiabilitat del grup al camp. Sempre es dirà que és irregular, o com a molt, en un atac de bondat sense precedents, encunyaran allò que fa un partit bo de cinc. No hi ha major injustícia que eixa. Altres tenen la gràcia de poder viure amagats darrere del gol, encara que en eixe trànsit, en l'abans i en el després, soles mostren indolència i anonimat. Els serveix l'estampa. A Banega ni tan sols un llenç sencer.

“Banega, cómodo entre idas y venidas, entre corrientes y chispazos, encontró su sitio, la mejor de las noticias para el Valencia. El medio se personificó como remedio a la espesura, primero con la conducción y el regate, después con el pase de escuadra y cartabón al desmarque de un Canales que lo hizo todo bien. El argentino fue el Valencia sobre Cornellá.” Va escriure Jordi Quixano a ElPaís. “El Valencia fue otro con Banega en el campo, con su participación el equipo encontró rumbo, ganó en criterio y se hizo con el dominio del partido.” Crònica de l'AS sobre el Valladolid. I el dia de l'Atlètic al diari Marca: "Antes y después de los goles, del intercambio de credenciales ofensivas entre uno y otro equipo, no hubo concesiones en el centro del campo. A la intensa presión que siempre propone el Atlético contestó el Valencia con insistencia, con la misma fórmula e incluso gobernó el potente y embarullado enfrentamiento en el primer tiempo. En esa lucha destacó Banega.” Opinió que coincideix amb la del LEVANTE-EMV “La arquitectura de Banega ató al Atlético.”

No hi ha major sentència contra el clixé que acudir a les puntuacions que els periòdics realitzen després dels encontres, en elles s'observa sense replica possible la gran actuació de l'argentí des que va reaparèixer de la seua lesió: És el millor valorat per qui menys ho valora. Amb mitja cama de titani el barrilete rosarino ha agafat el timó per a canviar-li la cara a un equip que olorava a cadàver allà pel mes de gener. Ni tan sols superar nou mesos allunyat dels terrenys de joc, després d'una lesió que li podria haver costat la carrera, li serveix d'elogi. Ni tampoc d'excusa. Banega no té dret al cansanci, al dolor, ni tan sols a ser humà. Se li exigeix que siga Maradona tots els dies, cosa que ni tan sols Diego va ser capaç d'aconseguir.

La plenitud del futbolista s'observa en les dades. És dels jugadors que més balons recupera de l'equip, té un encert amb les passades del 83%, dels més alts de la lliga. La seua presència no es limita a posar el cul en pompa per a dibuixar un nou concepte futbolístic, inicia el 80% de les jugades en atac per a disfressar-se d'stopper en defensa. Els seus 89 balons recuperats no disten molt dels 105 d'Albelda (185 Tino Costa), amb una clara diferència, Éver no és un mig centre defensiu la tasca del qual siga destruir el joc del rival, i a més, s'ha perdut els primers 4 mesos de competició. Banega està fins quan no se li veu. És cert que també perd molts balons, però no és més que perd els mateixos que solia perdreRubèn Baraja, el jugador argentí esta al seu nivell en eixa faceta. Un aspecte que no es sol tindre en compte quan es fan judicis de valor és que fa escasses dos setmanes va complir 24 anys, el que denota que personal i professionalment és un jugador que encara no ha arribat a la maduresa, i això, fa més valuosa la propietat del volant de Rosario. La seua millor versió encara està per arribar.

En altra comparança odiosa amb el gran capità tampoc ix mal parat. Si situem als dos amb 24 anys al València veiem que pràcticament han jugat els mateixos partits en primera divisió amb la samarreta blanquinegra: 112 Banega per 138 Albelda. La diferència de partits es basa en una lesió de nou mesos. Si mirem les dos primeres temporades completes que van disputar a la LFP l'argentí ix guanyant. Al seu primer any va disputar 58 encontres pels 40 d'Albelda, i en la seua segona temporada 41 per 42 en favor del valencià. El jugador de la Pobla Llarga no es va consolidar a l'equip fins a la seua quarta temporada completa, just en la que es troba Banega en estos moments. Els dos van disputar partits residuals al seu debut (17 Banega, 11 Albelda) i els dos van patir una cessió d'un any. Encara que per diferents motius.

Per a combatre la creu de la irregularitat soles cal viatjar al passat i visitar als enemics. Açò escrivia Pau Fuster a Superdeporte al desembre de 2011, un mitjà que no escatima esforços en injuriar la figura del jugador: “Su excelente temporada y su actitud están siendo claves para que el club esté pensando en ofrecerle la renovación. Éver comenzó la temporada a un nivel alto y a pesar de la lesión (mes i mig) ha mantenido una línea regular.” Altre mitjà hostil amb el jugador, el Diari As, publicava açò a l'octubre de 2011: “ Hoy por hoy Banega es pieza imprescindible en los planes del Valencia, hasta el punto de que ha relegado a un segundo plano a su competencia en el equipo.” Si avancem fins a febrer de 2012 el periòdic que dirigeix Joan Carles Martí tornava a destacar la regularitat de l'argentí: “Banega, tras unos inicios en el club titubeantes, se ha convertido en una pieza clave en este Valencia.” Setmanes més tard Toni Calero a Las Provincias anava més enllà: “El club le dio una oportunidad y Banega se puso a liderar desde el centro del campo el juego del Valencia. A pesar de la lesión que le mantuvo alejado de los terrenos de juego mes y medio se ha convertido en el principal sustento del equipo sobre el césped, tanto que de él dependen las aspiraciones de los blanquinegros esta temporada.” Un anys abans del partit davant el Màlaga, la seua última gran actuació, Banega ja era el millor sobre el camp.

En massa ocasions tendim a creure que un futbolista pel mero fet de cobrar milions i ser famós serà capaç d'arreglar-se-les a soles per a enfrontar-se a la vida i superar els seus problemes sense dificultat. Res més lluny de la realitat. Drogba relata a la seua biografia com va estar prop de perdre's per al futbol quan va fitxar pel Chelsea. Desproveït del seu entorn, a una ciutat desconeguda, a un vestidor dur, i a soles en un club estrany va entrar en un estat de desesperació que li va posar al límit de la depressió. La perspicàcia de Mourinho per a donar-se compte del problema va evitar que el costa marfileny es convertira en Robert Enke. Al València haguè qui va creure que bastava amb dur-li el menjar preparat a Banega.

El seu aterratge a una cova de llops famolencs no va ser senzilla i va sumir al jugador en passadissos obscurs dels quals ningú el va ajudar a eixir. Encara hui li pesa allò, i encara hui ningú s'ho perdona. La seua faceta extraesportiva s'ha convertit en una llosa que tira d'ell i no li deixa avançar. Encara fent progressos significatius se li segueix castigant sense pietat, segueix abandonat sense l'ajuda de ningú, ni tan sols se li reconeix lo més bàsic: el seu bon treball, el seu canvi d'actitud, el seu envejable estat físic, el seu esforç per millorar. A Banega li demanen la lluna, i el dia que la porte, també serà motiu de critica.

Ser penyista a l'estranger

«Per què costa tant una samarreta a vcfshop.com, sent de Romania, per què he de pagar tantes taxes?» És una queixa habitual de l'aficionat valencianista fora de les nostres fronteres – del que ja hem parlat en diverses ocasions – elevada a VCF Chatting Room, un fòrum privat obert en la xarxa que reuneix a gents de tot el món on expressen les seues preocupacions i les seues sensacions, un lloc on compartir informació del club davant els problemes que troben per a tindre accés a l'actualitat de l'equip més enllà dels partits.

«Pel que a mi respecta, m'agradaria poder comprar material del VCF als nostres països, no haver de limitar-nos a VCF Shop, que a més, ens encareixen la compra per ser estrangers. Vull eixir al carrer i trobar una samarreta dels Ches com puc trobar una de l'Athlètic». És altra de les queixes habituals. Pål Ødegård, integrant de la Penya Chescandinavia, relata al seu blog com la primera samarreta del club que va trobar fora de València fou a Asunción, Paraguai, i no era més que una falsificació barata. Encara que en l'actualitat les compres fetes en l'estranger a través de la xarxa pateixen un elevat – i exagerat – sobrecost en el passat ni tan sols tenien la possibilitat d'accedir a elles, ja que el sistema de compra on-line els demanava el DNI, o en defecte d'això, la targeta de residència.

Encara que la vida del aficionat ras no és fàcil, allunyat de l'actualitat, sense accés a notícies en anglès més enllà de l'escàs grapat de paràgrafs amagats darrere de la bandera britànica que es redacten a la web del club, la del penyista es presenta més àrida. Aldar Kardonov, portaveu de la recent inaugurada penya a Minsk, es queixa de la quantitat de promeses i compromisos adquirits pel VCF que no s'han complit, ni tan sols atés, en estos mesos després de les pompes rebudes durant la prèvia del encontre davant el BATE Borisov. Un sentiment d'abandó compartit per altres penyes establides a Europa.

«Sacrifiquem temps i diners per a ajudar a captar més seguidors, per a que el VCF s'expandisca, però no ens compensa este treball, no tenim ajuda ni incentius de cap tipus, ens sentim abandonats. Des de l'arribada de Blas Madrigal ni tan sols tenim comunicació amb l'Agrupació encara que paguem la quota corresponent». Es lamenta altre integrant d'una de les penyes estrangeres més veteranes. I no és que no facen res per millorar. Integrants de la Peña Chescandinavia relaten com van arribar a col·laborar aconseguint que la web de l'Agrupació tinguera una versió en anglès que donara informació i prestara ajuda als aficionats estrangers. Una col·laboració que va funcionar fins al canvi en la direcció de les penyes, que va acabar amb ella. També van oferir traducció gratuïta per a omplir de contingut en anglès VCFPLAY , i encara que van rebre una predisposició positiva per part dels integrants del canal, les altes instàncies no van donar mai cap resposta.

Però el principal problema arriba a l'hora del finançament. La APV instrumentalitza la venda de loteria com via d'ingressos per a les seues penyes, un problema legal – que encara que a Espanya es faça la vista grossa – els grups establits a Europa no poden eludir. Una falta d'al·licients que s'estén a la dificultat d'accedir a entrades per a viatjar a Mestalla o la impossibilitat de beneficiar-se dels descomptes en les tendes (físiques) oficials. Totes estes dificultats, en paraules de Pål Ødegård, vicepresident de Chescandinava, ha dut a la penya a una fase de revitalització que busca salvar-la. «Tenim tots un gran amor pel VCF, i som capaços d'ajudar en moltes coses, només necessitem un poc de col·laboració per part del club» diu.

Com funciona en altres països?

Els clubs anglesos, que són els únics que tenen reglamentat i bé estructurat la creació de clubs de supporters en l'estranger, amb exigents condicions per a poder ser oficials, ofereixen una amalgama d'incentius que no només beneficien a les penyes sinó a l'economia de la pròpia entitat. El Chelsea permet als seus integrants fer grans comandes de material omplint un simple formulari via mail o fax que queden exempts de despeses d'enviament. Les seues penyes al món no només ho utilitzen per a ús propi sinó que a més forma part del seu finançament, i de rebot, es converteixen en una tenda ambulant que ajuda a col·locar els productes del club al mercat internacional. A més sorteja mensualment bons de 100 euros per a gastar a les seues tendes on-line o físiques entre estos clubs, sense oblidar que tenen assegurades entrades per a acudir a l'estadi sempre que ho desitgen. Depenent del nivell del grup – ho marca la quantitat de membres – s'asseguren fins a 50 entrades per a partits de Champions jugats al continent o 400 entrades per a les finals que jugue l'entitat. Tot amb descomptes de fins al 20% - 35% si el viatge supera cert quilometratge -

El Tottenham fins i tot ofereix personalitzar a cost de producció les seues samarretes, gorres i jerseys de carrer amb el nom de la penya i el seu escut. I el Liverpool té plantilles descarregables per a que puguen fabricar-se sense cost afegit les seues banderes i pancartes. Encara que els hi ha, com l'Everton, que es comprometen a dur un jugador del primer equip a la seua inauguració per a fer-los lliurament d'una samarreta signada per la plantilla com relíquia per a lluir a la penya. Esta classe d'objectes també els ofereix el Chelsea. Encara que el més cridaner és que tots editen una revista digital – també enviada en format físic – enfocada únicament cap als seus clubs estrangers on els posen al tant de l'actualitat del club i de les comunicacions internes pertinents.

La impossibilitat d'accedir a entrades fora de casa en competició europea és altra de les queixes de les penyes del VCF arreu del món. El més cridaner és com els clubs anglesos no soles estructuren els seus grups en nivells – bàsic, gold i premium – sinó com atorguen “punts de fidelitat” depenent de les accions que estos creen als seus països per a la difusió dels valors del club, en la captació de nous aficionats o en l'expansió de les bondats de l'entitat, que es tradueixen en adquirir nous privilegis a l'hora de comprar entrades, realitzar viatges o adquirir productes i paquets de serveis. Per als clubs Premier League les seues penyes són una font d'ingressos més, on tenen el Supporters Forum obert per a elevar les seues queixes i problemes al costat d'una intranet que els comunica directament amb la direcció del club.

Hui dia el valencianisme around the world ha de patir la solitud de la seua militància, deixant un reguer de queixes als pocs punts en la xarxa en la qual poden compartir les seues penúries i preocupacions amb semblants. El que no saben, és que els aficionats locals comencen a sentir-se igual de sols i abandonats que ells. I estos tenen el club a les portes de la seua casa.

¡ Viva Cuba che !

Les gotes de suor recorrien els seus fronts com competint per arribar primer a la seua cita amb el terra. Eixa calor seca i penetrant de L'Havana marcava el ritme del treball. - Hui no més -. Aquella quadrilla d'argentins que es guanyaven la vida amb la fusta adornaven les seues estones mortes donant-li puntades a un baló de cuir. Un objecte estrany i quasi desconegut per al caribeny. Encara amb els ecos del Mundial'78 ressonant pel món, un dels treballadors va cridar al xiquet que amb cara d'interès observava l'avanç en la construcció de la seua casa. 'Vares vore el partit davant Perú?. 'Els holandesos encara no saben com han perdut'. Eren dies on calia imaginar els partits, sobretot a Cuba, on allò del futbol era un element quasi contrarevolucionari.

A la població de Zulueta els seus difunts fan un últim viatge abans d'escenificar el repòs etern al cementiri local. Els fèretres, en forma de reverència, acudeixen davant el monument al futbol que corona una de les entrades del nucli urbà, una pilota de ciment gegant pintada de blanc i negre que plasma l'afició de la regió a un esport històricament sense massa adeptes al país. Hui, jugar amb el baló és una nova forma de dissidència, una lluita sorda contra el règim castrista i la instrumentalització del beisbol durant més de 50 anys a favor de la causa. A l'última dècada, l'auge entre la població més jove ha dut a les autoritats a desviar les ajudes de la FIFA a la seua federació per a evitar que este es desenvolupe més enllà de la marginalitat.

Entre morters, rajoles i serres, Reinier González va aprendre a jugar al futbol, a estimar-lo escoltant com aquells desbaratats obrers parlaven del superclásico del diumenge, de les cabrioles d'un melenut que havia emigrat a Europa i que els va fer alçar la copa per primera vegada. Relats llunyans e idealitzats per la ment desperta d'un xiquet que s'ajudava d'ells per a amenitzar el lent ritme de la construcció, històries amb les quals pintar el temps mentre prenia forma la seua habitació i alçaven les parets d'allò que cridaria llar. Aquell pibe, que va quedar sepultat quan començava a convertir-se en llegenda per l'auge d'un barrilete cósmico, tornaria a alçar altres copes, recorrent els seus èxits un oceà de distància per a injectar-li uns colors a aquell menut observador que completava un equip format per destarotats durant l'esmorzar, per a fer-se aficionat a un esport ocult i desconegut, amant una frivolitat estrangera.

L'obstinació del règim a que el bat no caiga del pedestal al qual ha estat en l'últim segle, l'única arma amb la que Cuba pot derrotar a USA, encara que siga a un estadi de beisbol, va dur al govern a tallar el senyal d'un Reial Madrid – Barcelona quan començaren a formar-se cues als cinemes de la capital per a veure el partit. Un fet habitual quan hi ha un gran duel europeu, una final de Champions, un derby de Manchester o un Mundial. Eixa permissivitat, que va començar sent una anècdota simpàtica amb la qual fer els ulls grossos, comença a convertir-se en un perill per al establishment, un motiu per a actuar on abans es deixava fer.

Les aventures de Kempes amb Argentina, amb el València CF, amb River, narrades a través de El Gráfico van ser el còmic d'aventures d'aquell amic de fusters argentins, florint una militància blanquinegra des de la imaginació insuflada per aquelles pàgines gastades, pel poc que podia gratar dels turistes, d'algun diari estranger oblidat a un banc perdut, pels fullets que es van deixar abandonats aquells fanàtics de la serra i el baló una vegada conclòs el treball. Amb tot allò, va anar creixent des de l'èpica, i en menudes dosis, una inclinació per eixe esport importat que ja comença a odiar el poder.

A Zulueta, i a tota Cuba, perruqueríes i barberies s'erigeixen en el centre social de la comunitat, en menudes joies de la cultura undergound amb les seues parets tapiades pels ídols contemporanis. Anàrquiques i envellides, com tot a l'illa, tanquen entre les seues parets l'història vital de les gents que les visiten. Eixos menuts centres socials, insonoritzats a la censura i a la postura políticament correcta que es mostra a l'exterior, es converteixen en parabòliques encarregades de transmetre lo prohibit. Els seus espectrals televisors i les seues quasi museístiques ràdios connecten amb el món per a que este els parle. En elles és habitual veure congregades entorn a l'aparell radiofònic a gents de tota índole, assaborint el senyal que l'ona curta els porta de Ràdio Exterior d'Espanya, l'instrument amb el qual Núria Llopis ha substituït a les cabelleres del matador per a congregar a una menuda legió de cubans entorn a l'escut del rat penat. El mateix aparell que va fer usar Reinier per a imaginar al VCF durant tota la seua adolescència, donant-li forma a aquelles ones marginals transformant-les en imatges Full HD, fins que la televisió li va obrir els ulls per a pintar-li la militància de colors.

Potser, molta culpa de que açò de córrer darrere d'un baló haja arrelat tant entre els cubans menors de 30 anys, fins al punt de superar en preferències a l'esport nacional, siga d'ell, de Reiner González. Aquell menut i curiós xiquet de vuit anys que va acabar entaulant amistat amb els obrers que li van construir la seua casa, jugant amb ells al pati del darrere en les hores de descans, amb els quals compartia entrepà mentre li parlaven del gol a Holanda, de la poc honorable gesta davant Perú, que va descobrir el futbol amb retalls de premsa oblidats, va acabar tres dècades després presentant el programa “GOL” en la TV cubana. Un espai nascut quasi des de la clandestinitat a finals del segle passat (1998) amb escassos cinc minuts de temps on tractar l'actualitat de les grans lligues europees, i que després de molt barallar, ha aconseguit estendre la seua durada en 15 minuts més en horari intempestiu, a una franja horària on es pretén ocultar el futbol posant-lo a la vista de tots, sense dia fixe. Pot eixir un dilluns com un divendres, o no eixir durant dies.

La televisió nacional ni tan se vol retransmet partits de la selecció cubana, i a pesar de tindre grans jugadors en lligues com la mexicana, la Major League Soccer o a Puerto Rico, es segueix venent com un esport d'estrangers i per a estrangers. L'identitat nacional està lligada al beisbol i així ha de seguir. La popularitat entre la joventut ha fet que Zulueta, l'única regió que ha mantingut viu el futbol en l'illa durant el segle XX – especialment després de la revolució –, ja no siga un oasi enmig del desert. Cuba es resisteix a abandonar l'inèrcia de l'avanç del futbol en la conquesta global. Les seues places, i els seus carrers, es vesteixen amb estampes fins no fa molt inimaginables. Xiquets batent una pilota han deixat pas a xiquets pegant puntades a un baló. Barris pegats a la televisió seguint les sèries mundials han començat a sintonitzar Mundials i Eurocopes de futbol. Un fenomen que està impregnant tot el caribe, fins a no fa molt, una regió que vivia d'esquenes a l'esport que va conquistar les preferències dels seus veïns del sud durant el segle passat.

«Te voy a decir, yo soy un sufrido, mi club preferido es el Valencia que este año no llega a nada, está atravesando sus peores momentos en diez años». A una xarrada davant estudiants de periodisme a la Universitat de Cuba, el futbol pren protagonisme, i Reinier es destapa. «Le voy al Valencia porque en aquel momento la gran figura del fútbol mundial era Kempes y también con el Valencia ganó la Copa». Aquell xiquet de vuit anys que va fraternitzar amb obrers argentins mentre li alçaven un sostre baix el qual poder viure ha acabat sent la veu i el rostre d'un esport que avança ocult a una illa encara orgullosa del beisbol i les satisfaccions polítiques que li han donat al règim durant mig segle. La veu de la revolució generacional a Cuba és valencianista, i ho és per un fuster i un matador.