Benitez ja no és dels nostres

Benítez sempre va saber dirigir les rodes de premsa al seu antoll, de forma sibil·lina algunes vegades, de forma forçada altres, – com aquella dels dos mesos d'aguantar-se-, sabia entabanar als preguntadors amb les seues respostes, fins que la mateixa acabava recorrent la llera que prèviament havia traçat en el seu despatx. coneixedor en tot moment del discurs que calia transmetre, com fi i rau espadatxí, guanyava el duel sense aplegar a desenfundar. Passats els anys ha millorat la seua tècnica ajudat per l'angost món de la crítica britànica. Les últimes entrevistes han sigut una classe magistral de comunicació, llançant múltiples avisos a navegants, com qui no vol la cosa, i advertint a ociosos gestors per a evitar que alcen els seus telèfons si no és per a satisfer al peu de la lletra, i sense condició alguna, tots i cadascun dels seus desitjos.

El document que va emetre GolT ens deixa veure a un entrenador obsessionat en la busqueda del reconeixement a una trajectòria. Els pilars en els quals s'assenten les seues aferrades ànsies de permàneixer en la Premier League -recordem que ha fixat la seua residència en Liverpool-, són els del respecte i l'admiració, amb les que compta en aquelles latituds, negant-se-lis en altres. Sorprèn el grau d'integració en la cultura anglesa de la seua família, quasi assimilació es podria dir, situació de la que fa bandera Rafa, deixant clar que aquell que pretenga traure'l del Regne Unit haurà d'esforçar-se. Discurs amanit amb la nefasta experiència a nivell personal que van patir els seus a Itàlia. Anècdotes de capçalera que xoquen amb les inicials bones intencions al ser qüestionat sobre un possible retorn a la LFP. A bon entenedor…

De moment Paul Giblin és l'únic que s'ha atrevit a relacionar-lo amb un club, el Aston Villa. Els Villans, segons el citat periodista, li haurien oferit a don Rafael allò que anhela, que no és altra cosa que un projecte seriós i bé definit, acompanyat de la corresponent quota de poder necessària per a construir amb total llibertat, i a llarg termini, un equip guanyador. Ja que com va apuntar en la televisió de Roures, ha demostrat al llarg de la seua carrera que hi han diferents vies per arribar a l'èxit, encara havent de lluitar amb el hándicap de la inferioritat pressupostària. Potser la seua aventura italiana – on solament va exercir d'entrenador ras- li haja ensenyat que certes altures no estan fetes per a un tipus com ell, almenys, sense contar amb la seguretat que et dóna la gerència en l'apartat esportiu, deixant constància, que la seua carrera va començar, i finalitzarà, en un país anomenat Anglaterra.

No cal culpar-lo, Benítez és conscient que soles va existir després del fitxatge pel Liverpool. Anterior a això ell no era “madrileny” (recalcant el terme a foc) ni el Pool va ser Spanish fins a l'arribada del sobrevalorat Fernando Torres a Anfield, soles en eixe moment les seues vicissituds van ser rebotades en tots els informatius esportius del cap de setmana d'este país. És la llei del centralisme, o eres dels meus o no existeixes. Amb estos ingredients és d'entendre que l'edició de l'entrevista realitzada pel citat canal soles es centrara en els trofeus britànics e italians aconseguits pel preparador.

Encara intentant-lo, la replica en ceràmica de la famosa bufanda taronja amb la qual va ser obsequiat per la Peña Valencianista per la solidaritat, va traure el cap en un plànol, mostrant un lloc central en la vitrina de trofeus on descansen les dos lligues que li va guanyar al faraónic Reial Madrid de Florentino, i que gràcies al reportatge fotogràfic de M.A Vara en AS, sabem que existeixen, per molt que GolT en el seu espai, fera apologia de la seua estada en UK, soles desviant-se per a tocar, com manen els cànons, el merengue i al xiquet. El cántic que Mestalla va crear per a Benítez segueix retrunyint entre les velles graderies del santuari de l'avinguda de Suècia, per molt que estos ho vulguen silenciar a força de tòpiques mentides. Rafa mai tornarà, però per a nosaltres, seguirà sent dels nostres.

Jonas, brotes verdes fritos.

És poc usual trobar a una persona normal en un món tan allunyat de la realitat com ho és el futbol. Jonas Gonçalves trenca amb el clixé que arrossega el futbolista d'èlit, i máxim si este és brasiler. Confés aficionat a la lectura, amb inquietuds, i estudiant de farmàcia, el nou davanter del València amaga en la seua biografia una apassionant història de superació i lluita contra els elements. No va ser fàcil als seus 14 anys, en un país on els xiquets naixen pegats a una pilota de cuir, triar els estudis en detriment dels camps de futbol. Els innombrables e infructuosos intents per ingressar en les més afamades escoles dels principals clubs de Lamas prompte li van fer entendre que l'esport que Pelé va convertir en art no formaria part del seu futur. Aplicat i bon estudiant com era, es va construir una brillant carrera acadèmica, aconseguint arribar a la universitat en un dels estats amb major índex d'analfabetisme del món.

En el campus, entre classes i exàmens, va triar el futbol sala com a passatemps per a matar el gusanet. Amb companys de facultat, entre amics, va caminar competint en les lligues universitàries, aliè al futur que el futbol li tenia reservat. I va ser ahi, en “a canchinha” on va rebre la notícia que donaria un gir de 180º a la seua vida. Les imperioses necessitats que acompanyen a la vida en una nació subdesenvolupada li van obligar a abandonar la carrera estudiantil per a regressar a la seua població natal. Amb 20 anys, en el Guaraní, casa de Careca, va contribuir a la lluita aferrissada que mantenia la seua família amb la penúria de l'única forma que sabia. Després de superar dures proves, va aconseguir fer-se un lloc en el roster, i amb les deficiències físiques que comportava no haver practicat el futbol des de xiquet, va anar aplicant la depurada tècnica que li va regalar el futbol-sala.

Aguerrit, compromès, feroç, oportunista sobre el camp i una innata capacitat per a fer gols van fer que les mirades dels principals clubs paulistes es centraren en ell. Va ser el Santos de Wanderley Luxemburgo, tot just un any després de tornar al món del futbol, qui li va convèncer per a que fitxara pel millor conjunt santista des de l'època d'O Rei. Era la primera divisió, era una de les més mítiques elàstiques del futbol mundial, era l'èlit. Jonas ho tenia tot, però prompte el seu passat se li tornaria en contra per a posar en perill la seua estada en el paradís. L'altíssim ritme de competició i uns entrenaments exigents, com ho són tots els del futbol professional, van acabar encebant-se amb el seu cos, la seua no preparació des de xiquet en la pràctica futbolística era un handicap. El càstig per la seua sobtada arribada a primera li va costar any i mig de retir, on va haver d'emmotllar la seua musculatura i crear del no-res un cos nou que li permetera jugar al futbol de forma professional. Va abandonar el Santos per a recalar, previ pas per Gremi, en la Portuguesa, en la segona divisió, on engegaria el seu nou xassís.

A edat tardana, patint els infortunis que soles estan reservats per als menys aventurats va arribar Jonas a Porto-Alegre, amb tot just 23 anys i sense curriculum en el món del futbol. La seua vida, un tremend carrusel de superació, li tornà amb èxit l'esforç i tenacitat emprats. Bota d'or sud-americana, debutant amb la canarinha i donant el salt als seus 26 anys al futbol europeu. Justa recompensa per a una existència en constant sacrifici. Este guerreiro encara té un repte major, com li va ensenyar la vida, a Europa ha de vèncer altra guerra, altre futbol que conèixer, una batalla que li suposarà esforços com els que va viure en Guaraní. I ja ho va demostrar en els seus escassos minuts jugats a València que està disposat presentar batalla, malgrat les lògiques dificultats que comporten el ritme i estil de joc del vell món.

Jonas es defineix com un jugador que agrada més de jugar entre línies, de buscar una paret, combinar amb el company i a contribuir en el joc del equip. No és, com ell diu, un jugador de posició fixa en el camp. Poc hem vist fins ara, però els seus moviments acompanyen a la seua biografia, lluitador incansable, treballador i solidari amaga en les seues botes un potent xut i una habilitat especial per al regat. La vida del Meteoro do Paixao és un constant descobriment del que esperem ser també conscients en Mestalla. De moment, el brasiler està complint amb la seua comesa.

El quote.

Jonas te un punt feble, ja en brasil, a pesar dels seus abundants registres golejadors, te fama de "fallon". Un partit de Copa Libertadores amb Gremio fa uns anys li va suposar el sobre nom del pitjor davanter del món, va ser gràcies a errar tres gols cantats a porta buida. Una espècie de tic que arrossega des de sempre. Un tret que ja varem comprovar l'ultima jornada de lliga davant el Sevilla.

Parlant sobre utopies.

Lo que toca fer no sempre és lo que es fa, ni lo que es fa és sempre lo que cal fer. El futbol llatí és pur caos, un tio-viu d'anades i vingudes, sense sentit moltes d'elles, un pensat i fet que no ens deixa parar-nos a pensar en les conseqüències. El model capitalista té molt d'açò, no concep un creixement pausat i ordenat, ni en estructurar un futur lleial a uns ideals sostenibles, és el hui i ara, el guanyar ràpid i sense esforç, pura vorágine exempta d'escrúpols. Encara que la situació del club siga ideal per a abraçar-se a un model, és al mateix temps, un model utòpic al que mai ens unirem, sent, potser, el més indicat en estos moments per a estructurar d'una vegada per sempre una entitat freturosa d'estil.

Hui el club està en situació per a trobar al seu primer mànager. Sense director esportiu, amb una secretària tècnica baix mínims, tant en personal com en recursos, una escola escapçada i en mans d'un comptable, amb cada dia menys professionals i patint un èxode de talent sense precedents a Paterna, amanit tot amb un primer equip en constant regeneració, sense personalitat, i sustentat per una economia de guerra. Este és sens dubte l'escenari idíl·lic per a parar, pensar e iniciar un nou camí. Tenim una fulla en blanc davant de nosaltres en la qual dibuixar, per primera vegada, allò en el que volem convertir-nos, traçar el camí pel qual volem arribar a la destinació desitjada.

Diuen els savis que les crisis són ideals per a reinventar el món, per a començar de zero i millor un camí en comú. El VCF mai va aprofitar una, vivint diverses en els últims 50 anys. Esta, una vegada més passarà debades, no aprendrem res del viscut, eixirem més febles de lo que entrarem i tornarem a recórrer camins vacus de 15 o 20 anys sense res que dur-nos a la boca, per a llavors, tornar a aplicar una política autodrestructiva que ens torne a sumir en la pobresa. Del 86 no vam aprendre, com tampoc vam aprendre del 57, ni aprendrem del 2008. Per això, que el club estiga en una situació ideal per a trobar al seu primer mànager, siga Emery o siga qui siga, mai ho buscará, perquè fallem en l'essencial, tindre un projecte, saber d'on venim i cap a on volem anar. Una utopia.

El nou comercial de Estrella Damm

El navegant de Benissa, valencianista de tota la vida, Pepe Ribes, és el protagonista d'este vídeo, enregistrat en part des del vaixell Estrella Damm, amb el qual està fent la volta al món a vela. L'arrelament a la ciutat, i l'amor per l'esport i els colors del València CF van fer que Pepe escollira la bufanda del Valencia CF com un dels pocs objectes personals que podia portar a bord en la seua aventura oceànica.

Després de dos mesos de navegació extrema, Pepe enyora el seu diumenge perfecte a València: les terrasses, la gastronomia, els amics, la família i com no, el futbol a Mestalla. Però hui, a 15.000 milles de distància i amb la bufanda del València CF posada, Pepe se sent a prop de casa, tot i el que diguen els mapes.

Dies durs per a la moda.

Entre pèls cardats i americanes amb muscleres caminava el món en aquella primera meitat dels noranta, reacis a trencar amb la dècada passada, deixant lloc, encara, als horribles estampats i estranyes vestimentes. Durant els anys de plom de la moda vuitentera el futbol va viure en el seu món, aliè a la barbaritat del heavy-look, sobri, elegant com sempre, i de forma tímida, incloent algun detall en les seues samarretes que no trencaven amb l'estricta línia estètica dels uniformes. Com càstig algun dels vells modistos de l'edat daurada del rock va planejar venjar-se per aquella traïció.

El futbol es va vestir dels vuitanta en plens noranta, i sobretot ho va fer a Alemanya, on una horda d'epilèptics dissenyadors van assaltar les fabriques tèxtils disposats a consumar la seua venjança. Probablement els pobres teutons, fama de garrulos com tenen, passen a la història com els pitjor vestits. El Bochum es duu el palmell, alguna vendetta personal deu amagar-se entre tant uniforme horripilant. Mentre els altres clubs han aconseguit alçar el jou modista, el xicotet veí del Schalke contínua patint vexacions. La palma se la duu aquell uniforme amb l'arc de Sant Martí de 1996 que tanta expectació va alçar en el seu moment. Probablement alguna espècie de trauma siga el causant de que encara cap soci del simpàtic club haja tingut la valentia de posar una demanda a l'autor d'aquella samarreta.

La selecció alemanya va ser sempre pionera, ja en el mundial d'Itàlia 90 va trencar amb el tradicionalisme bandejant la impoluta samarreta blanca per a donar pas a una espècie de llamp multicolor que creuava el pit dels jugadors. Eixes estultes línies van deixar pas als rombes i diversos dibuixos que van anar poc a poc introduint-se en els clubs locals. El HSV va imitar l'estampat romboide del combinat nacional, i al Dortmund li van dibuixar ales d'àguila en les mànigues d'aquells jupetins reflectants que tenia com a samarretes quan va guanyar la primera Copa d'Europa. Per a la moda futbolera, els 90 van ser duríssims.