Una conjura nècia

Ràdio Marca va desvetlar el que molts temien. Un planificat calendari perpetrat pel grup de professionals que integren la plantilla del primer equip del VCF. Un calendari en el qual l'eliminació en la primera eliminatòria de copa del mes de Gener estava marcada a foc, sense tindre en compte el rival ni el quadre.

Així mateix segons la informació signada per Diego Picó la UEFA correria el mateix destí, però amb més tacte, ja que segons les exigències marcades pel roster, la UEFA solament molestaria a partir del mes de març, deixant-la en la cuneta en eixes dates per a buidar el calendari camí del Mundial, encara que volguem creure'ns que el camí és cap a la Champions.

Esta informació casa a la perfecció amb l'incessant discurs que es llança des de certs sectors molt propers a l'entrenador i al grup de capitosts del vestuari, on es repeteix sense parar, i de forma categòrica, que tot val amb tal d'assegurar una plaça en la Champions, encenent els ànims de tots aquells que encara retenen cert sentiment d'orgull i d'ambició.

És innegable el constant i categòric creixement del conformisme i la mediocritat des de fa un parell de temporades cap a ací en l'entorn del club. L'exigència ven entesa, va ser la que va fer créixer a l'entitat temps arrere i ens va fer arribar a èxits titllats d'inimaginables pels mateixos que hui dia s'obstinen, amb titanics esforços, a retornar al club i la seua afició a l'oblidada costum d'engolir quina i aplaudir.

Vist que l'únic interès que desperta la temporada i per l'única cosa a la que estem condemnats a aspirar, amb el consentiment de tots, és a una mera classificació entre la tercera i quarta plaça, la via triada pel sevilla em pareix la més intel·ligent. Apostar amb tot per l'única competició amb possibilitats reals de guanyar, máxime, veient lo fàcil que s'ha posat la lluita per la Champions.

Lo preocupant de l'assumpte no és la credibilitat (per l'històric arrossegat, Copa 2008.) de la planificació derrotista perpetrada per la plantilla, sinó el consentiment i la conformitat que desprèn el club amb dit objectiu. Intentar guanyar la UEFA deuria ser una obligació tenint en compte lo complicat d'optar ni tan sols a lluitar per la lliga, més després del ridícul coper. Però per a tal fi, fa falta un discurs contundent i clar per part del club. Discurs que fa anys que brilla per la seua absència, ja que les poques vegades que va haver un, va nàixer unilateralment per part de l'entrenador de torn.

És incomprensible que en una entitat amb tantes urgències històriques com ho és el VCF, siga convidat des de molts sectors, inclosa part de la seua massa social, a llençar al fem trofeus i possibilitats d'èxits. La grandesa d'una entitat es medis per les copes que habiten les seues vitrines (i no ens sobren) no per les participacions en la lliga de campions, ni pels quarts llocs aconseguits en la seua història.

Que l'actual discurs instal·lat en l'entorn, i acceptat per molts per repetició, perdure en el temps, pot arribar a ser molt perjudicial per als interessos de l'entitat a llarg termini. Com més prompte comencem a desterrar-lo, abans començarem a créixer. Pot resultar mortífer si esta actitud recau sobre un grup de jugadors joves amb ganes d'agradar, amb estes, aquells equips de 2001 i 2002 mai hagueren aconseguit el que van aconseguir.

Pupurrí.

• Dilluns passat va destapar Marca la denúncia del Doctor Giner contra el València CF per Mobbing. Relegat del seu càrrec, reduït el seu salari a la meitat i sense una feina clara a Paterna. Just el que li van fer a Claramunt temps arrere. Expulsat del seu despatx, havent d'acudir al seu lloc de treball per obligació per a passar la jornada laboral en el bar del Papi, gràcies a l'enginy de Subirats. Aquells que van perdre la vergonya i la dignitat defensant lo indefendible en el seu temps, ataquen sense contemplacions al doctor per exercir el seu dret. Jo dic que Giner no ha denunciat al València, sinó a Llorente, i al qui li pique que es rasque.

• Últimament s'ha posat de moda vilipendiar a l'afició del València. Tant en fòrums com en mitjans de comunicació. Possiblement siga a causa de un nou i estés complex que ha irromput en les vides d'alguns com un virus infecciós. La gràcia és que aquells que s'han erigit en els guies espirituals del nou valencianisme, ni són del València, ni saben el que és el València, ni la seua afició.

• El VCF va augmentar un 44% les vendes en les seues tendes oficials respecte a l'any anterior. Una bona notícia, segons pareix Kappa i la seua variada oferta de productes i complements han calat entre l'afició. Es rumoreja que este estiu podem tindre gira asiàtica-americana per a expandir la marca. Si jo fora el club em guardaria prou d'anunciar o filtrar res fins que no finalitze la temporada, esta plantilla ja va renunciar a dos subcampionats de lliga per a no haver d'anar-se de gira per Japó, tenint els contractes signats, els quals el club va haver de fer front.

• Una de futbol internacional. El Leeds contínua volent fer història, si ja va donar la campanada eliminant a tot un Manchester United en Old Traford, el passat cap de setmana va empatar 2-2 en White Hare Lane davant el Tottenhan, forçant el partit de Replay en Elland Road. Se li posarien les coses molt de cara a qualsevol dels dos que passe esta eliminatòria, ja que llevat el Chelsea, no queda cap equip gran en la FA CUP, el guanyador es vora les cares en vuitens contra el Bolton.

Còmodes.

Anit amb una magnifica frase Fermí Rodriguez va definir a la perfecció l'actitud de l'equip en el partit, en la copa i en altres circumstàncies similars. “Se senten massa còmodes en la tercera plaça”. En circumstàncies similars el VCF mai seria tingut en compte estant a 13 (Vila-real) o 16 (Atlético) punts del tercer, ni tan sols el posseïdor de l'ultima plaça d'accés directe a la màxima competició europea ens consideraria un rival seriós. No obstant això, ací, com el mal ciclista escapat del pelotò, no fem altra cosa més que mirar cap arrere de forma incessant, per a mirar al novè i al onzè amb l'única finalitat de vanagloriarse.

Eixa actitud, venuda tan incessant com estúpidament, contribueixen a crear les circumstancies necessàries per a què ocasió darrere d'ocasió, i sempre a conveniència del grup de privilegiats, es deixen escapar oportunitats. L'ambició, que brilla per la seua absència, implica pressió,de la qual fugen. M'entres la sensació general siga la del deure més que complit ( i amb honors), per molt que estiguem a tres punts de la segona plaça mai la ocupàrem.

No seré jo qui carregue les tintes contra l'entrenador, encara que tinga una actitud massa contemplativa per a ocupar un càrrec en les altures. Bàsicament la xafogor del passat diumenge cal atribuir-lo al pasotisme de l'onze titular. Començant per Villa, que soles va jugar per a ell, passant per Albelda, que va ser incapaç de parar un taxi, per a acabar amb Miguel, que incomprensiblement contínua jugant en este equip amb l'adulació del respectable, la mateixa que no tenen altres.

Fins a indignant va ser escoltar a Navarro posar com excusa el viatge, la calor i no se quantes coses més per a justificar-se. Llàstima que lo del Heliodoro no fora una excepció, sinó més be una regla que es compleix amb massa reiteració, ja que el sainet li hauria quedat de cine, i probablement haguera sigut aplaudit des de les atalaies afins al règim. Com ho són els no canvis de Emery.

Graciós com a poc, que sempre que es qüestiona la no entrada d'un determinat jugador per un altre, en una de les seues últimament criticades substitucions, el protagonista o patisca un procés febril o haja patit hores abans del encontre una misteriosa gastroenteritis. L'autor material de l'excusa deuria canviar de registre, comença a fer olor. Tampoc passa res perquè el míster tinga idees no concorrents amb el gust del públic, se li paga per a això i no per a acontentar a tot el món, que és l'única cosa que pareix que li preocupa. Deixem-nos de justificacions infantils.

Aspai amb la UEFA, que pot ser la tomba en la qual siga enterrat Unai. La seua renovació no arribarà solament amb una bona lliga, la forma de caure, o de tirar, Europa, pot suposar la seua eixida del club a final de temporada, i l'escenificació massiva del rebuig cap a la seua figura per part de la graderia.

El conformisme ja està ací.

Més que una victòria.

El triomf del València diumenge passat en Mestalla davant el Vila-real suposa algo més que haver vençut a un incòmode veí. Les quatre temporades de triomfs, i fins i tot d'humiliacions, perpetrades pel conjunt groc tant en el Madrigal com en Mestalla tanquen molt de simbolisme, al igual que la contundent mostra de superioritat amb la qual es va imposar el VCF en el derbi valencià.

Eixe quasi lustre de domini groguet és una mostra de la flaqueza de l'esquadra blanquinegra i de la desídia en la qual es va instal·lar just després d'aconseguir els últims èxits en 2004. Un domini coincident amb l'entusiasta i poderós auge del menut rebel i l'inici de la més absoluta decadència del gran. Espartaco contra Roma.

Per les formes i per la manera, el 4-1 que va reflectir el marcador del vetust estadi de l'avinguda de Suècia suposen més que tres punts. És la signatura de tota una declaració d'intencions i l'inici d'una dura travessia per al conjunt castellonenc, embardissat en la recerca d'una nova identitat.

Eixa transició la coneixem molt bé per estes terres. La marxa de Benítez va fer caure al club en una espiral de confusió i de perduda d'identitat que implicà múltiples guerres internes. Sent les circumstàncies ben diferents per allà dalt, i ja que la ínsula auto-destructiva soles és exclusiva de la capital del Turía, per la plana el camí cap a una nova identitat transcorrerà en pau en lo social, però implicarà un alt preu en l'esportiu.

Encara queda un compte pendent. Massa vegades i massa seguit el VCF ha fregat, sent condescendents, el ridícul en el Madrigral. Un camp que ni en temps en els quals el Vila-real era un recent ascendit, en busca d'una salvació agónica, es va ser capaç de donar la talla.

L'historial de decepcions i afrontes que arrosseguem, fa que el dubte sempre estiga present, evitant la confiança plena en quant a la fiabilitat de l'equip en el que resta de temporada, i més en any de mundial. Gat escaldat fuig de l'aigua calenta, encara que açò pinta molt bé.

Silenci.

Fa 15 anys, la València futbolística va viure una revolució social que va reduir a cendres els rancis i sòlids fonaments del conformisme burgès contemplatiu, que va ancorar al club en un etern procés comatós, conduint-nos al pitjor dels destins possibles. Soles un boig entusiasta, amb un discurs clar i ambiciós va ser capaç d'evitar la mort d'una massa social que es veia cada dia més allunyada d'un club situat molt lluny de les pretensions dels seus aficcionats.

Quinze anys més tard, la involució ha tornat a triomfar. L'entorn, silenciat per la mordassa institucional que pateixen els medis. La massa social, anestesiada gràcies al discurs de la por llançat al carrer de forma incessant, emulant el inigualable estil propagandístic dels anys quaranta del segle XX. Una sola esmena al dimoni és suficient per a aplacar qualsevol indici contestatari.

EL"açò és València" s'ha convertit en un eslògan tan vuit i fals com aquell de "El Treball vos farà lliures". Soles té una finalitat, mentir, per a aplacar exigències i evitar rendir comptes. Fets estúpids i vergonyants en qualsevol multinacional com l'esbroncar a un conserge per deixar-se les llums enceses per part d'un president, són venuts com fites històriques lo suficientment rellevants com per a incloure'ls en el programa d'estudis de les millors facultats d'economia del planeta. Fins i tot el cessament en la despesa de croaissants i canapès han sigut motiu d'alçament als altars per a major glòria dels gestors.

La naftalina ha trobat a València un paradís terrenal en el qual instal·lar-se, e impregnar-lo tot al seu pas. Soles un medi, intrèpid, ha tingut la decència de publicar una notícia que ha passat desapercebuda a València. La Comissió Nacional del Mercat de Valors, ha informat al club i a la fundació que la seua estratègia és errònia, i que deuran ajustar-se a la legalitat, havent d'acceptar vendre accions a tot aquell que vulga, tant al que estiga disposat a comprar una, com al que vulga deu mil, sense impediments de cap classe.

Un fet tan rellevant com silenciat. Fins i tot aquell rebel de Savia nueva que era Escartí va deixar de tindre veu en aquells llocs on li van permetre publicar un serial d'opinions critiques contra el pla Olivas.

El dictamen del patronat de fundacions està al caure. Òrgan que en última instància ha de rendir comptes al ministeri. Soles faltaria que este organisme, al igual que la CNMV, obligara a la fundació a modificar la seua estratègia per a adaptar-la a la legalitat. L'estiu no hauria servit per a res. El castell de naips saltaria per l'aire, encara que la força del aire que ho enfonse pot ser reduït pel parapet propagandístic.

L'estratègia en quant a lo accionarial fa aigües. Com bé va apuntar SUPER, la preocupació d'Olivas en el menjar amb el consell de fa unes setmanes es reduïa a les dificultats per a recuperar el crèdit donat a la fundació. Després del advertiment de la CNMV, a l'espera de fer-se oficial, entrem en un nou escenari al que caldrà buscar-li protagonistes. Amb el dictamen no tenen força moral per a negar-se a vendre grans paquets accionarials a ningú, encara que com accionista de la SAD, en el seu dret estan tant de vendre'l tot ,com de no desprendre's ni d'un sol titul, amb una excepció, demostrarien mala fe i engany en la seua estratègia inicial.

El temps apremia. Els interessos del crèdit prompte hauran que començar a pagar-se. Tindran el suficient rostre de permetre que el club, junt als interessos del crèdit de 240 milions, també es faca càrrec del crèdit de la fundació?. Cara dura per a això tenen, i més. La primera pota de la trama, ja coixeja. Psssss.