Ho han hagut de dir en Madrid

Ho han hagut de dir en Madrid. Al col·lectiu periodístic valencià se li hauria de caure la cara de vergonya davant les afirmacions llançades des de Ràdio Marca a nivell nacional per part del seu director, Paco García Caridad. Un senyor establit a Madrid ens ha hagut de llançar les veritats de forma vehement contra el nostre maltret rostre. De forma concisa, clara, magistral, en poques paraules. García Caridad li ha desmuntat a l'administració Soriano i a la seua cort de palmers mediàtics la vergonyant obra teatral que duen protagonitzant impunement des de fa massa temps. És certament vergonyant que des de Madrid, i des de Marca, s'haja hagut de posar en evidència, no solament les bastes estratègies sorianistes, sinó a tot el col·lectiu periodístic valencià.

És evident que la censura i la compra de voluntats és un fet dins del món periodístic baix el teló d'acer instaurat per l'administració regnant. Per a què seguir callant-se, les promocions d'Unibet, les prebendes, i concessions amb les quals es premia el silenci és una temptació que estómacs agraïts i addictes a la sodomia no solen rebutjar. Amenaçats uns, emmordassats altres, i comprats els de més enllà, és entendible com els rectors actuals del club campen a plaer sense dits acusadors que els assenyalen, fent gala de la desvergonya i la cara dura que els caracteritza.

És Zorio el Nanin del VCF? Les formes poden ser diferents, però els fets són els mateixos, l'òrgan rector més sagrat que posseeix la SAD va ser violat d'igual forma per Zorio que ho va fer Calderón, no obstant això les repercussions han estat totalment oposades, la mentida i la manipulació en un lloc va tenir conseqüències, en la nostra casa, ha sigut tapat, callat, i desviat. Em pregunte com es pot qualificar el fet “d'ensenyar” un presumpte acord de compra venda que no existeix e indicar en uns balanços uns ingressos lligats a tal document que no es van a produir, no m'atrevisc a escriure les accepcions oportunes a estos fets, són massa greus. On estan els notaris de l'actualitat quan se'ls necessita?.

Encara que no sóc un consumidor de mitjans nacionals, i mai he escoltat el citat programa de ràdio, cal felicitar al Senyor García Caridad per tenir la valentia que als autòctons els falta, per dir lo que els d'ací no s'atreveixen a dir, per destapar lo que els nostres no tenen categoria per a destapar, per ensenyar lo que els propis no tenen capacitat per a ensenyar, i per aclarir lo que els que tenim ací no tenen capacitat per a aclarir, hui ha donat una lliçó magistral a eixos que en València viuen de publicitat institucional, de favors, que es passen la vida mirant cap a altre costat mentre se'ls òmpliga l'estomac. El discurs del senyor Caridad, és digne de gravar-se'l en el IPOD i no parar d'escoltar-lo fins que et rebenten els timpans. Ha hagut de ser un de fora, trist.

Coses d'entrenador.

Fa unes setmanes declarava Steve Gerrard que Benítez li havia obligat a canviar la seua forma de jugar, el seu estil, les seues costums, este canvi, confessava el capità del Liverpool, li havia dut poc a poc a millorar com jugador fins a arribar a el seu màxim nivell. Durant l'etapa de Mourinho en el Chelsea varis jugadors, clàssics de l'esquadra londinenca, Terry i Lampard, i més tard Drogba, van declarar que el seu entrenador els havia fet arribar al seu millor nivell a força de treball especific, canviant hàbits i costums en el seu joc.

Pocs jugadors hi ha en la plantilla del VCF i m'atreviria a afirmar que en el panorama futbol, amb la potencialitat de Manuel Fernández a la seua edat. Molts qualifiquen al mig centre lus de “inclassificable”, a causa de la seua ambigüitat en el terreny de joc, és defensiu? És un creador? Les dos coses en un? És cert que el portuguès abusa del “gambeteo” i de ralentir el joc amb les seues “ruletes”, de no atrevir-se a l'hora de fer canvis d'orientació o obertures a banda. El costum adquirit no és sinònim de vici.

És encoratjador vore partits de Fernandes en la seua etapa en la premier, observes un jugador totalment diferent, un mig centre que dóna i rep a la mateixa velocitat, que obri a banda, que dóna velocitat al joc, que llença a porta i assisteix als puntes, un organitzador, un mig ofensiu com déu mana… On està eixe jugador?.

A l'inici de temporada, en el què vam poder vore al millor VCF, i dins del mateix al millor Fernandes, el jugador portuguès tenia altra pinta, no abusava del gambeteo, era un recurs útil, obria a banda, i sabia jugar al ritme que necessitava el partit a cada moment. Com l'equip, aquell Fernandes ha desaparegut misteriosament. Molts, amb factures del passat sobre els seus caps, es neguen a l'absolució del jugador, els seus pecats en el passat encara són un argument vàlid amb el què jutjar-lo.

Amb un jugador d'eixa potència i expectatives cap estar damunt d'ell, fer-li millorar des del dia a dia i no abandonar-lo amb els seus defectes, cap corregir-los i polir les seues virtuts, que les té i en quantitat. Manuel és el clàssic jugador que amb un perfil d'entrenador determinat, en la ment de tots, creixeria al ritme de les estacions. Treballe's amb ell pues.

Joguet trencat.

Els carronyers tenen una especial habilitat per a olorar la mort a milers de quilòmetres de distància, no els importa quant hàgen d'esperar ni quant hàgen de caminar, la seua brúixola biològica els guia pel bon camí i els fa arribar ha destinació amb èxit.

Els esquals oloren la sang a la mateixa distància i amb el mateix encert que els carronyers oloren la mort, estos precisen d'una brúixola biològica més precisa i segura, estan millor dotats i són més forts, lluiten per la seua presa, l'aguaiten, i solament executen el mos mortal quan estan segurs de no errar.

Les porteres oloren la xafarderia amb la precisió del carronyer i amb l'habilitat del esqual, tampoc els importa esperar, si ho feren la xafarderia passaria a notícia, i eixe no és el seu hàbitat. Posseeixen altra brúixola, biològica o no, desbaratada i molt lluny de la precisió de l'esqual. Són d'altra espècie, es nota.

Una altra classe d'animal, diferent a tots els anteriors, és el Periodista. Este no sol olorar la notícia, solen viure del regurgitar d'uns altres, fa temps que aquella simpàtica dita de “al peu de la notícia” va passar a millor vida, ara els arriba via mail o via telefònica, mastegada, calenteta i al seu punt. Si no teníem la cara prou pintada amb espectacles made in PRISA, ens faltava el ball de l'àrab protagonitzat per la fauna autòctona.

El joguet està prou trencat com per a seguir jugant amb ell d'esta manera, el tauró mossega quan deu mossegar, no abans, la hiena mossega quan no queda res que mossegar, no abans. Marejar al personal amb barrabassades indesxifrables és burlar-se d'ell i jugar amb les seues il·lusions. Ja n'hi ha prou.

La risa floja.

Diuen que n'hi han persones que davant una situació desesperada o de gran tensió els dóna per somriure, els mes extrems, ixen a riallada neta. A uns altres els dóna per plorar, per molt avançats en edat que estiguen, són eixes coses que heretes de la naturalesa i no entens molt bé ni el seu origen ni la seua utilitat.

L'actual situació esportiva del VCF em provoca atacs de riure, que en casos extrems, com els de hui, em fan plorar. És dolorós veure al teu equip en tal estat. En patis de col·legi he vist grups més cohesionats, amb major físic, i millor preparats tant tàctica com mentalment.

Caldrà acceptar la realitat i apechugar amb l'espectacle colorant del que eres testimoni setmana raere setmana, este equip apesta a mort. Qui no ho olore que s'ho faça mirar.

CONSUMATUM EST

Després de les últimes eixides queda tot clar. El fet està consumat. Esta plantilla, este club, està en clara recessió, a tots els seus nivells.

El manual d'estil que va dur al VCF a situar-se en les més altes cotes va ser abandonat fa temps, actualment és un manoll de fulles groguenques repletes d'insectes del paper, que donen bon compte d'elles.

Ni els més vells de la contornà recorden ja aquells temps on les paraules exigència, joventut i ambició formaven una espècie de lema no oficial que il·lustrava el nonagenari escut, tan insultat últimament.

En època de decadència soles cap capejar el temporal, armar-se de valor i amarrar-se fort a un bon flotador, els què disposen de pot i rems afortunats seran. Esperar alguna cosa d'esta plantilla és esperar massa, qui no és un coix crònic, és un prejubilat amb una fortuna en el seu compte bancari. Córrer és de pobres.

Qui manté este grup de depressius crònics són un grup de xics, farts, e histèrics, d'observar tanta mediocritat al seu voltant. Normal que algun que altre estiga boig per anar-se amb la música a altra part.

Enyorats són els temps d' Angloma, Djukic, Milla, Piojo, Mendieta, Farinós, Gerard… El pecat mortal d'este club ha sigut no saber renovar-se, art que es practicava amb mestria no molt temps arrere.

Es va abandonar el bon fer per a alçar deus d'or. Ara no hi han forces per a alçar la llosa que ens ofega… serà que no es veia vindre, quan es podia no es va voler, ara que es vol no es pot. Els set anys de vaques grosses aplegaren a la seua fi, el de les vaques flaques acaba de començar, i el rebost està buid.