Indignes.

Després de repetits espantalls futbolístics és indigne centrar la vergonya del PizJuan en la banderola de Fermín. Els símptomes vénen arrossegats de molt arrere, ja en el partit d'anada va ser preocupant l'actitud de l'equip en la segona part. Per si no vam tenir prou a Bilbao o en Són Moix, ahir ens van tornar a delectar amb una magistral lliçó de vergonya.

No se que VCF és el de Emery, si el de les primeres parts o el de les segones, indignes totes elles des de de fa mesos. Alguna cosa olora malament en el vestuari. L'apatia mostrada preocupa, la falta d'automatismes també, Unai duu els suficients mesos per a què a hores d'ara es començaren a veure coses… de moment no hi ha rastre.



Potser siga cert que esperem coses que esta plantilla no ens pot donar, entre vells i ex-futbolistes amb complexe d'entrenador és difícil veure a un VCF amb la vitalitat necessària per a lluitar per alguna cosa. Il·lús de mi, pensava que la final en feu propi i amb un quadre sense Madrids ni Barçes seria suficient revulsiu per a què este sac d' exfutbolistes mostraren més actitud, ganes i fam.

Amb una plantilla tan curta, amb tants quilòmetres en les cames i amb una convivència esgotada des de temps impertèrrits solament ens queda resar. La UEFA té pinta d'acabar en les mateixes condicions que la copa, fins a on arribem i ens deixen. Amb tan poc físic el tram final de temporada no convida a l'optimisme. Tot açò dol més quan saps que este és l'últim any (excepte vinguda del rei tauró) al que podries aspirar a alguna cosa de forma seria… l'any pròxim amb la mateixa plantilla però sense els talents ofensius actuals vorem com acabarem… que els Carletos de demà ens isquen com els Villes del passat, perquè sinó estem apanyats.

Nits de màgia.

El partit d'esta nit és d'eixos que et fan passar tota la vesprada amb el gusanet en l'estomac, amb nervis, un partit dels què et marquen el dia, no deixes de pensar en ell, per pors, inseguretats, certeses, passions... Vols somiar, t'impacientes.



Esta nit és d'eixes que et fan sentir-te orgullós del que eres si guanyes, que et deixen marca, que mires amb el pas del temps i esbosses un somriure que il·lumina el teu rostre d'orgull, però que per contra, si caus derrotat, et deixa el sabor d'una oportunitat perduda que lamentes més amb les ferides ja cicatritzades que amb els punts en sang viva.



Hui és d'eixos partits que esperes viure amb impaciència en els llargs dies d'estiu, que somies viure durant la nova temporada que s'aveïna… açò és futbol, tot és possible. Nits com esta són les què et fan gran. Unes quantes coneixem. Este partit és dels què agrada jugar.

Els silencis de Ferguson

Fama té l'Arsenal de Arsene Wenger a l'hora de controlar i analitzar el mercat de joves promeses. Tal volta siga pel seu perfil econòmic baix, poc donats a gastar-se grans fortunes en jugadors contrastats, el que permet enaltir la faceta de caçatalents de la seua secretària tècnica. El Manchester UTd és altra història, la antítesis dels seus rivals londinencs, serà per això que els 40 milions de Bervatov o els 35 de Ferdinand eclipsen el fantàstic treball de captació del departament comandat pel incombustible Ferguson.

La seua última joia incorporada a la plantilla és Zoran Tosic, un fantàstic extrem serbi, amb gran pegada a baló parat i exquisida tècnica, tot just amb una setmana en Manchester ja ha disputat dos partits, un com titular, contra el Tottenham en la FA CUP i un altre ahir en el partit ajornat de lliga contra el WBA amb resultat final de 0-5, on Tosic disfrutá de 20 minuts.



En la davantera l'altra joia del United és Danny Welbeck, un talentós punta barreja entre A.Cole i D.Yorke, encara que este càntera posseeix una tècnica que m'atreviria a dir que triplica a la dels seus antecessors. El xic soles ha jugat dos partits, un amistós en el golf i tot un partidàs en la CUP contra els Spurs, en el què va demostrar la seua vàlua.

Els Brasilers de tall germans Neuville, Fabio i Rafael Da Silva, este últim va debutar en el primer partit de lliga davant del Newcastle, tanquen la línia defensiva del campió d'Europa. Al costat del seu compatriota Rodrigo Possebon, centre campista defensiu amb bona tècnica, són el trio carioca que aporta un toc de color a l'entramat del conjunt britànic.

Els nous joves s'uneixen als ja existents, Nani o Anderson. El United no només viu de promeses foranes, Ferguson al costat d'estos joves internacionals ha pujat al primer equip a unes quantes promeses de l'escola, com Simpson, Gray, Martin, Cathcart, Macheda o Campbell (cedit en el Tottenham), mostra del relleu generacional que està preparant Sir Alex a dos anys vista, fidel a la tradició. El United sempre ha sigut un club que aposta pels joves amb talent i per la pedrera, tenint renyó econòmic suficient per a donar-se una alegria en forma de fitxatge estrella de tant en tant. La parròquia d`'Old Trafor pot estar tranquil·la.. hi ha futur. (enveja).

Emery i els errors del passat.

Ja comencen a escoltar-se veus que posen en dubte la capacitat de gestió i de control de l'entrenador sobre el vestuari. El fins a ací hem arribat que va soltar Unai en la posterior roda de premsa després del ridícul mallorquí pot tindre moltes lectures, bones o roines, segons es vulga, dóna per a interpretar. Però lluny d'interpretacions promíscues, els antecedents et porten a pensar que eixe “fins a ací” tinga les mateixes connotacions que va tindre l'altre “fins a ací hem arribat” de Quique, que a la fí li va costar el lloc.

Unai també es va assenyalar com principal culpable d'este desastre, si la gestió al capdavant del grup ha sigut la què sospitosament s'ha cregut sempre que ha sigut, òssiga, un calc de la del lerele, és una declaració que pren un cos i una importància majúscula. Ara cabrà veure si de veritat posa fi al seu mandat guiat pels caps de la família i comença a ser ell, o si per contra eixa emancipació del padrí i els seus amics acaben suposant els mateixos esperpènts futbolístics que li van costar a Sánchez Flores el seu càrrec. Un altre que es va fartar de ser un pelele en mans del vestuari per a acabar sent una víctima dels xics. Emery almenys s'ha donat compte als 3 mesos, no al tercer any com Quique.

Es conegut el descontent de la gent sana del vestuari amb la forma d'actuar d'Unai, degut al fet que sempre cedisca davant la tutela. Em pregunte si els sopars quasi setmanals amb el nostre ex-capità i senyores deixaran de celebrar-se, seria un gran pas… llàstima que siga tan tard, perquè potser certa gent que no juga estaria jugant, altres que ho fan fora del seu lloc ho farien en el del comensal, i uns pocs en comptes d'haver-se anat per la porta de darrere, potser estarien ací jugant i no ens haguera suposat un forat en la porteria tan gran.

Ens varen vendre fins a la sacietat que la culpa de l'espantall de la temporada passada era exclusivament de l'holandès errant, vitoles i salves per a Voro. Realment que l'holandès fóra quasi un inútil crònic no era l'únic problema, el de l'any passat va començar amb Quique, que va voler i no es va atrevir a carregar-se a més d'un, el llit se'l varen fer i perfecte. Que eixa mateixa gent continuarà enguany, no solament en la mateixa situació, sinó amb un rentat de cara de dimensions bíbliques, campanyes mediàtiques de redempció i amb la creença de ser els vencedors morals està portant conseqüències. Per a tempestes com esta fa falta un bon paraigües, la pregunta és si Emery va a tindre el suport de Fernando i del club en general si decideix donar un colp damunt de la taula. No se li pot deixar a soles en esta guerra, ni des del club ni des de fora. El bou ve de cara i cal agafar-lo per les banyes, o en cas contrari ens tornarà a cornear com l'any passat. Unai no estàs a soles.

S'acaba el temps.

A Soriano li arriba l'aigua al coll. La setmana toca a la seua fi i llevat que hui Cèsar porte baix el braç un comprador per a les parcel·les la tercera prorroga que està vivint el president tocarà a la seua fi. Que Soriano és un cadàver és un fet, l'incompliment sistemàtic del contracte que li unia amb Soler ha provocat que el mateix siga rescindit, i fa molt que va ser trencat pel que es diu, no pel que ens conten. Prompte coneixerem si la forma d'abandonar la butaca presidencial és honrosa o per contra és passat a katana al costat de la seua cort.

Conten les males llengües que la partida d'escacs per fer-se amb el poder del club va començar fa molt, potser un dia festiu on el nostre enèsim elefant blanc va visitar el Palau per a arreplegar certa insígnia de mans del que diuen que mai li va acceptar. Entre canapè i copeta es va coure alguna cosa, i els ingredients de tal bullit es van comprar en una carrera de cotxes.

Intentar explicar, o entendre, els moviments de Soler és una cosa que done per impossible, és com embolicar-se en un discurs teològic dels què fan època. Potser algun dia ens assabentem de les veritables raons per les quals un home com Soriano va ser alçat al tron del regne per un home com Soler. Mentre arribe eixe dia, per al què escriu, Soriano és el penúltim error del Solar.

Posar-se ara a fer anàlisi de situació, a banda de cansar i avorrir al personal podria convertir este escrit és un text sense fi. Que la gestió ha sigut nefasta és un fet consumat, encara que pareix ser que per a uns la crisi no era excusa valida, i per a un altre si. Coses que té la família. Les herències també són motiu excusable de tota causa, encara que d'eixa herència fora vicepresident executiu amb vot favorable en tot consell celebrat, i destituït que no dimitit. Igual és que en el seu moment estava d'acord amb la redacció del testament, pot ser que fins i tot fora particep del repartiment que li ha tocat heretar.

En mans de qui o de quins acabarà el València? No se sap... de moment. La solució està clara, l'única possible, la lògica, és trobar un mecenes. Qui o entre quins ho porten és lo de menys. Posar-se a hores d'ara a criticar intervencionisme polític és ximpleria, des de l'OPA electoral que va portar als Soler ha existit, és lògic que qui pensa que es va equivocar amb l'elecció tracte d'arreglar-lo a lo gran, esta vegada si, apostant sobre segur. Tot lo demés en estos moments és secundari, ens juguem la vida i el tauró és el nostre únic salvavides possible. Qualsevol altra elecció seria traumàtica per a l'esdevenir de l'empresa deixant seqüeles difícils de curar en un futur. Soriano good bye.