Un sofà d'escay

Si es sap on mirar, encara hui es pot intuir el 'Mendieta, són 10.000' als murs de Mestalla. És un menut vestigi d'aquells anys als quals perdre jugadors, lluny de celebrar-se per la quantitat de bitllets entrants en caixa, acabaven amb ídols destrossats per a les restes, amb cabretjos generals, eren dies on perdre referents era dolorós per la falta de costum i no una espècie de nova festivitat estiuenca, d'eixes d'anar de blanc. Lo de Mendieta ens va agafar joves, en la creença de que allò del montenegrí era un episodi oblidat e irrepetible, una amarga relliscada d'infància. La jugada del basc de Castelló fou atrapar-nos en fora de joc i amb la llàgrima encara brollant pel últim penal de Pellegrino. Màxima crueltat.

Amb ell, els estius eren de patir-los. Anys arrere varem creure haver conquistat l'arcàdia quan el Reial Madrid i la seua maquinària van acorralar al jugador després del seu gol de fantasia a La Cartoixa de Sevilla, “son 10.000” va ser una espècie de “no pasarán” amb final feliç, la victòria d'un poble orgullós de si mateix després de trencar amb anys de complex assumit. O això crèiem. Allò va fer més terrible aquella estampa dibuixada a un hotel de València amb el ros i els Toldrá (que com els Lannister, sempre estan en tota escaramussa) anunciant que “el xic” volia eixir. Era el primer dia de vacances, i recolzats després d'insofribles hores en cotxe a un sofà d'escay, perduts entre muntanyes, una televisió quadrada de la grandària d'un elefant ens escopia a la cara aquell drama a través de Canal 9, volatilitzant-se tota conquesta obtinguda, fotent-nos la vida altra vegada.

L'espantall, la vergonya aliena de l'escena, la calor i el melodrama d'aquelles setmanes d'irritació constant van crear el brou de cultiu necessari per a odiar al ídol estimat. Aquell tipus ja no era el nostre líder, sinó un puto desertor. Reclamant el populatxo gelat de xocolata per a baixar la depressió posmilanesa, aquell 6 infal·lible des del punt fatídic, treia el seu ganivet per a fer més profunda la ferida, i pareixia fer-lo amb ferotgia, gaudint del moment. Era dolor a traïció, a abandó quan més necessites, de qui més necessites. Ni un kleenex ens va donar. Banyat entre suors, les poques restes d'innocència conservades en un cos d'adolescent es van quedar pegades en aquell cuir impostat, anant-se per a sempre a la merda al costat de tots els jugadors. Allà, davant notari, es va acabar tot.

La sensació agredolça d'haver-li fotut la carrera per enviar-lo a l'únic lloc on no volia anar, aquelles enrabiades i drames, es contemplen amb el prisma actual quasi des de la vergonya pròpia, com eixes fotos que una mare idiota li ensenya a la teua primera núvia. Hui ens cabregem per ser incapaços de traspassar per incomptables milions a un internacional brasiler, o ens molesta vendre per 3 euros menys del desitjat a un preuat lateral esquerre sub-21, ens han mercantilitzat la militància fins a comportar-nos més com accionistes d'un banc que com a irracionals seguidors d'un equip de futbol.

Uns aprenguérem a força de colps, altres per necessitat, a utilitzar als jugadors com mercenaris als quals traure diners quan més ens convé. Ja no n'hi han parts del nostre ésser arrancades a traïció perquè no tenim temps, ni interés, d'interioritzar-los tant com per a sentir la seua marxa. Aquells moments de criar Mendietes de xancles i pantalons vaquers plens de forats, entrant en vespa blanca i destarotada a Paterna, d'aquells atletes que soles sabien córrer fins fer la metamorfosi a jugadors de videojocs, ja no existeixen. Vivim en una caixa de preservatius, usar i llençar, en la qual ni sofàs d'escay ni Gaizkas podran mantindre ja relació alguna, ací no hi ha dolor que adobe ni victòries morals que celebrar, els xavals d'ara maduren amb el primer biberó en lloc de fer-ho amb la primera hòstia. Els hem deixat el millor que podríem deixar-los, un escut sense cara. La fidelitat a una idea permanent i no a una il·lusió passatgera.

El miracle de la Sub-20 iraquiana

Bagdad s'ha convertit en una de les ciutats més perilloses del món. Els integrants de la selecció iraquiana sub-20 soles han conegut la guerra, el terrorisme, les bombes i la por. En este terrible ambient han crescut els protagonistes d'un xicotet miracle futbolístic. Representants d'una generació feta malbé després de la invasió americana. "Podem estar orgullosos de nosaltres mateixos, hem servit i complit, hem demostrat que al nostre país hi ha molt de talent" es despatxava davant els mitjans amb una gegantesca maduresa el jove Adnan, central de 19 anys del combinat àrab, després de caure eliminats a les semifinals del mundial.

Amb les seues gestes han aconseguit que molts iraquians s'evadisquen de la dura realitat, oblidant-se durant 90 minuts de la violència quotidiana a la qual estan acostumats. La passió pel futbol és l'únic salvoconducte que els queda per aferrar-se a una idea col·lectiva. Milers de ciutadans van eixir als carrers a celebrar els èxits que anava collint un equip de juvenils construït des de la casualitat, transformat inesperadament en l'element pacificador d'una població enfrontada les 24 hores del dia, l'última esperança d'una societat cada vegada més trencada.

La realitat d'Iraq és obscura, dibuixada des de l'odi. Pels carrers campen a plaer terroristes, fanàtics i mafiosos. En les seues ciutats l'absència d'estat és tan evident com la calor en un dia d'estiu. D'abril a juny de 2013 més de 2.500 persones van perdre la vida mentre el món centrava els focus en les primaveres nord-africanes i la guerra civil siria. El drama iraquià ja ni tan sols és un breu als telenotícies occidentals. En tal cerimònia de l'odi, el futbol, tampoc escapa a la violència. A les hostilitats entre chiíes, suníes i kurds, a la seua singular lluita pel poder en tots els àmbits de la vida, també cal sumar les víctimes que el fonamentalisme ha creat entorn a l'esport del baló, una forma de vida occidental convertida en blanc dels extremistes religiosos. Almenys 15 persones, en la seua majoria menors de 16 anys, van morir fa escassos mesos en un atac a un camp de futbol, va ser l'últim d'una interminable sèrie d'atemptats iniciats fa anys, on també són objectiu prioritari els locals públics als quals es congreguen centenars de seguidors per a gaudir via satèl·lit dels partits que ofereixen les grans lligues europees.

Un exemple d'esta bogeria va ser la mort de l'entrenador del principal club de Karbala, assassinat a colps a les portes de l'estadi per part d'un grup de fanàtics quan es disposava a dirigir l'entrenament del seu equip. L'escalada de violència en contra del futbol a l'Iraq ha dut a la federació nacional, per recomanació de la FIFA, a disputar els seus partits a porta tancada i en secret. Massa riscos per als implicats. A pesar de totes les dificultats la lliga es segueix disputant, i encara que oficialment soles es para el mes del ramadán, moltes de les seues jornades han de ser suspeses per la quantitat d'atemptats que pateixen les poblacions o per les amenaces que reben els clubs abans de cada encontre. "Per desgracia hem hagut d'acostumar-nos a la roina situació del nostre país en els últims anys. La violència sectària ja es part de la nostra vida. Però també tenim la responsabilitat d'aconseguir que el futbol continuï sent un xicotet signe d'esperança". Diu el president de la federació iraquiana.

Tots i cadascun dels integrants de la Sub-20 juguen en equips regionals del seu país, però no són, com ocorre generalment a la resta del món, fruit d'un elaborat programa de formació ni un producte de potentades escoles. A l'Iraq no existeixen acadèmies de futbol i la majoria de les instal·lacions o segueixen parcialment destruïdes per la guerra o es troben en un estat lamentable. Els jugadors provenen de barris humils i de zones deprimides, arrossegant problemes derivats com l'absència d'una dieta equilibrada, nul·la preparació física o un material esportiu prou deficient. Les poques famílies en les quals flueix els diners centren els seus esforços en que els seus fills obtinguen una bona educació en algun país veí en lloc de permetre'ls forjar-se una carrera en un futbol baix amenaça fonamentalista.

A pesar de tots estos problemes a l'Iraq el futbol és un esport amb tradició i arrels. Als anys 80 la selecció nacional va aconseguir classificar-se per al mundial de Mèxic, i en 2007 va guanyar contra tot pronòstic, i en plena guerra civil, la Copa d'Àsia. Una gesta protagonitzada per un equip que va conjugar per primera vegada a la seua història totes les realitats religioses de la nació baix un mateix onze, l'èxit del qual va quedar plasmat en un monument civil a Bagdad, hui, destruït per les bombes. Aquell episodi va ser escrit per la bicefalia alemanya de Bernd Stange i Wolfgang Sidka que es feren càrrec de l'equip durant un menut període de temps per a fugir davant l'escalada de violència contra un futbol convertit en enemic occidental.

L'actual miracle de la selecció sub-20, no obstant això, arriba de la mà d'un entrenador nacional. Hakeem Al Azzawi ja va fer història al gener quan va dur a l'equip sènior a la final de la Copa del Golf, tornant a centrar l'atenció del país en un equip de joves desdibuixats. L'esperança per a estos xics és que el seu treball al mundial de Turquia els òbriga les portes a una vida millor. Els intents de deserció no han estat pocs, i alguns, com Mohammed Hameed, ja negocien la seua incorporació a un insuls club de segona divisió otomana. Un menut paradís terrenal comparat amb el no-res que li esperava a casa. El triomf de la Sub-20 iraquiana és per als seus integrants l'esperança de poder fugir del seu país i deixar arrere la violència absoluta a la qual estan sotmesos tots els substrats de la seua societat.

La Falla de Mestalla, èxit musical

Vore a Zubizarreta parar un penal era qüestió de ciència ficció, per això les últimes estrofes de “Zubi Metal” acaben recreant una pena màxima que el basc atalla a Klinsmann on inevitablement evoques aquella eliminatòria de UEFA davant el Bayern. Eren els temps d'aquell València CF feliç dels últims noranta que hui veiem amb despreocupació enmig d'un viatge a alguna part, capaç de conservar la frescor durant el trajecte. Eixe esperit juvenil i canallesc es veu reflectit en “La Falla de Mestalla”, potser, l'únic disc que es recorda dedicat íntegrament al club. La relació de la música amb el VCF, més enllà de les cançons polsegoses als cabarés de la ciutat en aquells anys 20, ha estat reduït, amb algun intent d'himne fallit, i llevat de magnifiques (1) excepcions (2), al voltant del pasodoble. Treballs com este intentaren, a manera de refrescants gotes en un tòrrid matí d'estiu, restaurar eixe idil·li trencat entre la composició musical i el futbol. Encara que fora en clau d'humor.

“Por qué le llaman burrito, si la toca como un angelito” només és una de les mítiques frases que es poden escoltar. Entre notes musicals i boogies, apareixen personatges com Rinaldi o el pèl que es va deixar Fernando a Mestalla, un viatge a la infància – per a molts – o a la joventut – per a uns altres – , un treball d'arrel sorneguera que no deixa de dibuixar-te somriures i rememorar sabors atrofiats pel pas dels anys. Tots els “referents” d'aquell 97-98 tenen el seu lloc, Valdano inclòs, en una hilarant tertúlia on els bessons de Rafelbunyol culminen la peça de poc més de quatre minuts, on entre bromes i xufles, Mijatovic es confessa: Li agrada la paella amb ou dur.

Quatre amics tancats en un estudi partint-se la caixa és el primer que es visualitza una vegada escoltes “La Falla de Mestalla”. Una peça quasi arqueològica que ni es sap com va arribar a les mans de la gent ni quants exemplars distribuïts al seu moment encara sobreviuen en les cases dels incauts que es van fer amb ella, una menuda finestra a aquell VCF pobre i feliç de record nostàlgic on alacrans com Aristizábal o els germans bons d'Ilie en lloc de encabronar al personal els feien recórrer a la ironia recurrent i a l'humor “negre”. Eren temps amb menys ansietats i més pragmatisme, reflectits en este disc amb panteres i senyors réferis.

(*) El disc va ser editat per J.M. Lòpez, César Sanfrancisco, Martí Pich i M. Gil on participaren posant veu i fent coros gent com Fefe - doblador de personatges de Bola de Drac i fill de Pío, exjugador del VCF - C.Sanchís, Pascu o Mar Cortés. Produït per Seminola Records SL.

On juga la classe mitja?

Miguel Cardenal advertia setmanes arrere que el futbol espanyol havia d'acceptar la seua nova realitat, la d'haver-se convertit en un exportador de talent, un canvi de model històric, va advertir el mandamassa, que situarà als clubs en una nova realitat. Les paraules del responsable del CSD responen a la sempiterna actitud dels clubs espanyols, convençuts que els seus problemes, si algun dia es solucionen, ho faran per si sols. La LFP no està passant per un procés de decadència que no hagen patit abans altres campionats. La hui lluenta Premier League és el resultat d'un procés destructiu que ha desembocat en el producte actual després d'uns anys noranta que serviren de construcció. La pròpia Bundesliga està ressorgint de les seues cendres després d'un final de segle XX sumida en la foscor, la ruïna i la deixadesa. La diferència respecte a les dos grans lligues del moment és que a Espanya, encara, ningú està fent res per a posar les bases d'una recuperació. S'accepta el model ruïnós actual baix la convicció que és una simple mala ratxa en lloc d'assumir la fallida d'un model que ha col·lapsat.

Encara que els indicadors fa anys que adverteixen de la depreciació del campionat estem lluny de tocar terra. La mitjana de patrocini per a les samarretes dels equips ja està per darrere de campionats com el francès, molts clubs de segona divisió anglesa superen en ingressos a quasi tota la classe mitja – baixa de la Lliga BBVA. L'assistència als estadis es situa a nivells del calcio, el campionat amb menor afluència d'Europa, i en països com França, Alemanya o Itàlia, la Roures Premier League no és retransmesa per cap operador televisiu. Amb l'arribada d'inversors estrangers, juntament amb la construcció d'arenes que imiten als estadis alemanys per a la Eurocopa de 2016, La Ligue 1 amenaça amb convertir-se en la nova Bundesliga. Sense oblidar que ja hi han veus que adverteixen de les dificultats per a mantindre la quantia actual dels contractes de TV que s'estan pagant, és conegut que Mediapro duu mesos buscant un soci que l'allibere del ruïnós negoci del futbol que ella mateixa ha creat.

Però, seguint les paraules de Cardenal, on està exportant la LFP? Encara que és molt recurrent triar el cas anglès, on l'aterratge de jugadors provinents dels clubs espanyols va en augment, la classe mitja de la lliga emigra cap a altres latituds. Només a Rússia es troben dotze jugadors, alguns de la talla de Jurado o Rondón. Futbolistes com Pareja, Zapater, Caicedo o Mark Gónzalez que no fa molt formaven part del mercat al que acudien equips com el Saragossa, Espanyol, Betis, Mallorca o Getafe, ara es reparteixen entre el segon graó del campionat rus. Al costat d'este, entre Turquia i Grècia sumen 35 jugadors que fa poc engreixaven la mitja taula de la Lliga BBVA. Al campionat gal, la Eredivisie o la Sèrie A també trobem jugadors que un dia van ser part de la lliga espanyola. Sumant el cas britànic – Escòcia també compta – i alemany més de cent futbolistes de nivell mig-alt han deixat la LFP als últims 4 anys, l'equivalent a 4 plantilles de 25 fitxes. Contant amb els emigrats a Xina es podria formar un equip més.

Encara que la pèrdua de talent no és l'únic motiu de preocupació, ja ni s'importa qualitat per a suplir les baixes. Els jugadors de lligues menors que antany recalaven en els nostres equips per a pujar la competitivitat dels clubs menys grans passen de llarg. Hui dia estan fitxant pels grans clubs ucraïnesos, russos, turcs, francesos i per la tercera i quarta línia anglesa atrets per projectes més ambiciosos i millor remunerats. Fins i tot el poc que creua la nostra frontera tot just dura una o dos temporades si aconsegueix triomfar. Una tendència que s'accentuarà pròximament amb l'imposició de les regles de control financer. L'obligació de les entitats a reduir la seua massa salarial, al costat d'una pressió impositiva major, farà que la inversió en fitxes es reduïsca, fent menys atractiu encara l'arribada de jugadors estrangers i fomentant l'exportació de jugadors locals a altres campionats. Ja és significatiu que clubs com el Sevilla estiguen signant contractes de 400 mil euros nets a futbolistes que vénen amb l'obligació d'ocupar la vacant dels cracks que està venent.

Esta situació es podria veure com una oportunitat per a les pedreres, un nou esplendor per al professional format en les categories inferiors dels nostres clubs. Però també en eixe aspecte la classe mitja està patint una important sagnia. Advertits de la possibilitat d'adquirir talent a bon preu la Premier League – i cada dia més la Bundesliga – també s'està duent en quantitats industrials a jugadors de 16 i 18 anys, que al costat de la voracitat sense límits de Madrid i Barcelona estan contribuint a que ni tan sols en formació els clubs puguen competir en igualtat de condicions. La pèrdua de joves té una repercussió més perversa, eixos futbolistes difícilment regressaran a la Lliga BBVA independentment de si el futbol els eleva als altars o els deixa a meitat camí, serà el propi futbol anglès qui s'encarregue de donar-los recer en els clubs d'elit o en els de la zona baixa aportant-los una major seguretat esportiva i econòmica. Fins als propis futbolistes dels dos grans que busquen una cessió per a obtindre minuts prefereixen anar-se a Anglaterra o Alemanya que fer-lo ací.

Molts estan veient com ni tan sols poden fer caixa amb els seus jugadors a causa d'un excés de material en el mercat, acompanyat d'un selecte grup de compradors que saben jugar amb la necessitat aliena, contant amb l'avantatge de poder comprar a qui vulguen i on vulguen. No estem molt lluny de veure una selecció espanyola composta en la seua majoria per futbolistes que juguen en altres lligues. Prop de creuar el punt de no tornada, la situació de la LFP seguirà intacta mentre seguisca esta actitud i no haja una conscienciació general de que sense el recolzament d'una marca global, com la Premier League o la Bundesliga, ni els clubs ni la lliga podran eixir d'esta situació, convertint-se el problema en crònic, i per tant, en irreversible. Les apressants necessitats dels nostres equips els estan duent a contar amb fons voltor, negocis especulatius de voracitat il·limitada que acaben assecant les entitats amb les quals treballen. Esta classe de fons, mal cridats d'inversió, van nàixer en Sudamérica i han matat campionats com l'argentí o el brasiler, provocant el descens dels seus principals clubs. Davant la necessitat les entitats tendeixen a recórrer a pràctiques encara més nocives per a l'esdevenir del futbol nacional.

Com deia Cardenal, la LFP està condemnada a convertir-se en la pedrera d'Europa, la formadora de talent barat per als grans clubs. Una situació que pot deixar un panorama que ni la recuperació econòmica en la zona Euro podrà fer res pel nostre futbol, més a un món cada dia més globalitzat on la lliga és una competició cada vegada més local. Tristament el futbol espanyol només s'adonarà del seu problema quan el Reial Madrid i el FC Barcelona comencen a notar-lo, i llavors, açò, ja no tindrà solució possible.

Eupen: El laboratori dels xeics

Amagada entre verdes valls i frondosos boscos, al cor de les Ardenes i amb els seus 18 mil habitants Eupen es situa just un pas per darrere de la frontera belga amb Alemanya. Encara que futbolísticament, caldria situar-la en un punt intermedi entre el Manchester City i el PSG. En este menut racó del món, desapercebut per al gran públic, viu el segon club d'Europa baix propietat catarí. La seua discreció està basada en l'absència de fitxatges milionaris e inversions desorbitades, més bé, el treball del K.A.S Eupen és la de formar als futurs cracs del futbol, com Ibrahima Diedhiou, un senegalès de 18 anys que ja està sent seguit molt de prop per clubs com el Chelsea.

La presència de talent africà al campionat belga no és nova, encara que la laxa legislació de la seua federació ajudà a que en l'estiu de 2012 l'Aspire Zone Foundation – amb seu a Doha i propietat de l'estat – adquirira este modest club per a convertir-lo en la punta de llança del projecte més ambiciós que s'ha creat mai al món del esport. Amb l'única obligació de contar en la seua plantilla amb vuit jugadors nascuts en territori nacional, el K.A.S reuneix a talents de punts tan dispars com Sudàfrica, Kenya o Camerun. L'arribada de capital àrab no només va evitar que l'entitat desaparegués víctima dels seus apressants deutes, sinó que s'equipararà a nivell d'instal·lacions, personal i tecnologia a l'avantguarda de la Jupiler League.

Però per a entendre esta història cal abandonar Bèlgica i situar-se a Doha, en la seu d'Aspire, una entitat creada pel Emir l'única finalitat del qual és la de formar als millors esportistes del futur. I donada la magnitud del projecte, no estem davant cap farol. Aspire, només a Àfrica, compta amb 1500 tècnics i scouts amb la missió de trobar als millors talents entre els més de 20 milions de xiquets federats al continent. És a Dakar on la fundació té la seua subseu perquè estos xavals, d'entre 11 i 14 anys, inicien la primera fase de la seua formació.

Les bondats d'Aspire no resideixen només en la recerca i en la inversió en matèria primerenca, la fundació evita que molts joves futbolistes siguen víctimes del tràfic de diamants negres, estafats per màfies i abandonats a Europa a la seua sort una vegada han pagat un viatge ple de promeses incomplides fins a veure's en la degradació més absoluta. En Dakar, els joves reben una educació occidental de primer ordre, aprenen idiomes i es forgen un futur acadèmic com base a una possible carrera futbolística poc gratificant. Doha està reservada només per als millors.

Ibrahima Diedhiou va ser dels primers jugadors enviats a Eupen, va arribar juntament amb 14 companys formant part de la primera remesa de xics formats en Aspire. L'equip belga té la funció de culminar el procés donant-los l'experiència de la competició. Encara que este modest club soles ha participat una temporada a la primera divisió té la missió de situar-se en l'elit en un termini de quatre anys, i una vegada allà, consolidar-se entre els sis millors equips de la Jupiler League. Per a esta tasca han situat al capdavant del K.A.S a Cristoph Henkel, exdirector de l'escola del FC Köln i un dels formadors més reputats del futbol alemany, el treball del pare del deutsches wunder és triar i coordinar l'arribada de futbolistes d'Aspire i dotar al club de l'estructura necessària perquè el salt siga el més satisfactori possible, erigint-se així en la figura central d'este complex engranatge.

No només sorprèn l'alt nivell de qualitat dels jugadors, sinó també el cuidat que està fins a l'últim detall i l'excel·lent gestió en l'atenció a l'esportista en una entitat en la qual conviuen més de 15 nacionalitats diferents. A pesar d'haver quedat en la mitja taula de la segona divisió ningú dubta que l'ascens acabarà arribant. Per a això, el destí esportiu del Eupen passa per les mans del ex espanyolista Tintín Márquez – entrenador de l'equip – que juntament amb Henkel és l'encarregat d'engreixar la maquinària europea d'Aspire. Amb una plantilla que tot just arriba als 20 anys la primera temporada de l'aventura catarí al cor d'Europa deixa un pronunciat sabor a èxit si atenem a la joventut dels jugadors i als profunds canvis estructurals patits en menys de dotze mesos.

Esta inversió en esport atén a la construcció d'un rostre amable d'un país que s'està preparant per a la fi del petroli. Eupen, com la inversió al PSG o la injecció de capital al Barcelona, forma part d'esta ofensiva que té atemorits als sectors més tradicionalistes. Invertint en joves talents Aspire pretén donar l'oportunitat a milers de xiquets en els països en desenvolupament que a causa de les seues condicions de vida no podrien tindre l'oportunitat d'intentar complir els seus somnis. Per les instal·lacions del club belga ja és habitual veure tècnics de les grans lligues europees a la recerca de noves figures, el model de la fundació inevitablement la convertirà en una granja de jugadors amb talent a la disposició dels grans clubs, propera ja a poder tancar el seu primer gran traspàs mentre busca una ubicació en Sudamérica per a estendre el seu programa de formació al nou món.

El gran repte per als xics com Diedhiou està en aclimatar-se al dur hivern centre europeu. Passar de temperatures que sobrepassen els 40 graus a viure en latituds on es supera per molt el baix zero no és una tasca senzilla. Potser eixe siga el major èxit de l'experiment belga d'Aspire, haver aconseguit conjugar un equip competitiu vencent les circumstàncies i els handicaps gràcies a un nodrit equip de tècnics i responsables que s'han encarregat de satisfer fins a l'últim detall del professional. La presència de tutors i psicòlegs en l'entitat és tan elevada com el número d'entrenadors i fisioterapeutes. La cura de la personalitat dels integrants del programa Aspire està fins i tot per damunt del anhel de dotar al jove d'una carrera futbolística. Per a la fundació cuidar la persona es cuidar el negoci.

Per a Tintín Márquez i l'Eupen l'ascens es presenta com una possibilitat més que real de cara a 2014, encara que l'objectiu marcat per Aspire no contempla este fet fins a dos anys després, en 2016. Una vegada en l'elit, l'única limitació la posarà el rendiment d'uns jugadors que estan destinats a convertir-se en la referència del mercat futbolístic europeu en els pròxims anys, complint així la tasca de fons que amaga la fundació àrab: Ser el major formador de talents que s'haja conegut mai.