! Esta lliga és una ruïna !

Hi ha qui no cessa en la seua obstinació d'afegir a manera de recurs literari això de la “lliga més mediàtica del món” a cada paràgraf que escriu, quan en realitat, caldria parlar de la lliga més monopolitzada mediàticament del planeta. Lluny van quedar aquells anys on les prèvies de la jornada eren extenses i abastaven amb interès els quatre o cinc partits més rellevants del cap de setmana. En l'actualitat les portades només ens parlen de la lliga de Tito i de Mou d'acord amb el reduccionisme al qual s'està abocant el producte. Qui no estiga massa posat en açò del futbol tindrà dificultats per a assabentar-se contra qui juga el seu Madrid o el seu Barça, ja que hui dia és complicat llegir el nom del rival durant les hores prèvies al encontre, i en les cròniques, si no és per a menysprear-lo per no deixar-se perdre, el susdit no és ni esmentat.

Mentre una legió d'afanats engalipadors encara intenten reanimar un producte mort a força d'eslògans i boniques frases freturoses de contingut, la realitat de la LFP no deixa de ser altra que la de mort cerebral. En tot el seu esplendor. I per a comprovar-lo no faria falta ni recórrer a la Premier League, eixe campionat al que solem acudir per a traure'ns les vergonyes, ni a la opulenta Bundesliga, la qual ens crida que arribar a l'utopia és possible. Ja campionats com el francès o l'italià, sempre obviats per eixa creença de superioritat que té el regne de la RFEF, es mostren per sobre dels clubs de la Lliga BBVA en la majoria d'aspectes, i en els quals no, amenacen amb fer-lo en el curt termini.

Maltractament al aficionat.

És possible muntar una lliga sense contar amb l'aficionat? pareixerá una obvietat respondre que no, però uns quants s'han obstinat a demostrar que sí, sí ho és, i es diu Lliga de Futbol Professional. L'únic ens en tota Europa que no té en la seua estructura orgànica cap estament que s'ocupe del seguidor, del consumidor. En Alemanya són estes associacions les quals s'encarreguen de controlar als directius, els quals les tenen en compte per a fixar els horaris, negociar les pujades/baixades de les entrades o establir amb la DFB acords comercials per a vores beneficiats a l'hora de facilitar el seu accés als estadis. Fins i tot les organitzacions d'ultres es reuneixen una vegada a l'any a Berlín amb la policia, clubs i federació per a establir pautes de comportament, fixar protocols d'actuació, proposar modificacions o millores en la llei i aprofundint en la relació de les parts en nom d'una millor convivència.

De forma pareguda ocorre al Regne Unit amb la federació d'aficionats. Encara que el punt interessant a Anglaterra resideix en els "Supporter's Forum” que lluny de referir-se a un fòrum de debat en Internet, és un òrgan compost per representants de la massa social i el propi club que es reuneixen una vegada cada 34 dies per a establir millores en les relacions, aclarir dubtes, fiscalitzar la gestió, expressar les seues inquietuds, pactar acords referents als preus de les entrades o fixar avantatges per a facilitar els desplaçaments, a més d'un sense fi d'aspectes varis.

Després de la conversió en SAD (ja no hi han vots) els aficionats en el futbol espanyol han passat a convertir-se en un subjecte passiu al que no se li para esment, sent maltractat de forma constant . L'oferta televisiva, juntament amb els horaris, és un dels casos més sagnants. Dos cadenes han pactat pujar els preus mantenint la mateixa oferta que anys anteriors. Canal+Liga costarà al consumidor 10 euros més respecte al curs passat, i a més, qui vulga gaudir de la màxima competició europea haurà d'abonar un extra de 6 euros al paquet que contracte.

La LFP pot presumir de tindre les entrades més cares del món, fins i tot en partits de segona divisió el cost dels tiquets més econòmics és superior al més baix trobat a Alemanya. A pesar de la crisi i de la desbandada en els estadis la reducció de preus ha estat testimonial. I això a pesar de contar amb un poder adquisitiu molt menor a l'existent en els països de la zona euro.

Davant esta obstinació per matar la competició en nom d'afavorir a dos clubs no és d'estranyar que l'afluència als estadis haja caigut en picat. En tot just deu anys la Lliga BBVA ha passat de ser la de major terme mitjà d'assistència a Europa a estar soles per davant del campionat italià, i no amb massa avantatge:

Bundesliga 44.214 espectadors per partit de mitjana – 2011/12
Premier League 35.800 espectadors per partit de mitjana – 2011/12
Lliga BBVA 26.230 espectadors per partit de mitjana – 2011/12
Sèrie A 23.459 espectadors per partit de mitjana – 2011/12

Al futbol anglès li perjudica l'escassa capacitat dels seus estadis (soles uns quants superen les 40 mil cadires d'aforament) encara que el seu recintes presenten tots una afluència superior al 80% de la seua capacitat cada jornada. Mentre en la lliga de Roures el percentatge amb prou treball arriba al 50%. És aterridor imaginar la xifra si el Bernabéu o el Camp Nou tingueren un aforament menor, i per tant, una assistència més reduïda als 78 mil espectadors que de forma habitual són capaços de concentrar.

Encara que s'ha tractat d'enganyar al·legant una millor exposició del producte en el mercat televisiu, la realitat és que el canvi d'horaris no ha servit per res. En el panorama europeu els partits coincideixen amb jornades de Premier League o Bundesliga, dos marques que tenen copat el mercat asiàtic i que registren audiències milionàries. Un canal xinès que pot oferir un Mallorca-Espanyol o un Newcastle-Tottenham a les 16 hores (Prime Time) per quin es decantarà? Es pretén abastar el mercat exterior o matar el mercat intern? Esta forma de vendre la LFP és massa pareguda a la mort com per a tindre-la en compte.

Es va acabar el maná del patrocinador públic

Assecades les arques públiques, arruïnat el futbol. La majoria dels mals existents en la gestió professional dels nostres clubs responen a tares estructurals que acaben afectant al patrocini. Històricament les marques nacionals han fugit dels clubs veient-se estos obligats a recórrer al pou sense fons que suposen les entitats públiques com única eixida a la falta d'ingressos. Les escasses marques privades – només s'han associat als grans – que han aterrat en la LFP han estat estrangeres, amb un entramat feble en un intent per establir-se en el mercat espanyol, el que fa que el seu desembors sempre siga escàs, retret, perjudicant fins i tot al Reial Madrid, que es sitúa a anys llum de conjunts com el Schalke, Sunderland, Liverpool o Wolfsburg.

Curiosament el patrocini més important existent en la LFP és el del Barcelona, que respon a una marca que no existeix en el mercat, al qual caldria tractar-lo més com una subvenció del govern de Qatar que d'un patrocinador pròpiament dit. Esta absència d'aposta de les empreses espanyoles – que prefereixen gastar-se els diners patrocinant equips en les grans lligues nord-americanes, a Alemanya, Mèxic o Argentina – ha deixat pas a la menuda i mitjana empresa, al negoci familiar, com única via d'ingrés – secundari – privat, que encara suposant un esforç encomiable per part d'estos, no deixen d'aportar ingressos reduïts i quasi testimonials per a les quantitats que es manegen en el futbol. Així no és d'estranyar que el nostre campionat siga el pitjor pagat de les grans competicions europees (11/12) :

Premier League 128 mlls patrocinis de samarretes – 6,5 mlls de mitjana/club
Bundesliga 121 mlls patrocinis de samarretes – 6,7 mlls de mitjana/club
Sèrie A 80 mlls patrocinis de samarretes – 4 mlls de mitjana/club
Lliga BBVA 62 mlls patrocinis de samarretes – 2,8 mlls de mitjana/club
Eredivisie 39 mlls patrocinis de samarretes – 2 mlls de mitjana/club
Lliga Francesa – 30 mlls patrocinis de samarretes – 1,5 mlls de mitjana/club

Gràcies a l'exposició d'un producte venut conjuntament al món a una marca li ix més rendible gastar-se 12 milions patrocinant al Aston Villa que pagar-li 4 milions al VCF per lluir en la seua samarreta. Així no sorprèn que 11 dels 18 clubs de la Bundesliga arriben o superen els cinc milions d'euros per patrocinador, o que a Anglaterra nou entitats arriben o superen els quatre milions i onze arriben als tres.

En la Lliga BBVA només el conjunt de Mestalla arriba o supera els tres milions per patrocini, i només Sevilla i Athlètic trenquen la barrera dels dos milions. Si el FC Barcelona no haguera posat punt final a la seua política de no lluir patrocinador en la seua samarreta el nivell d'ingressos per este concepte en el nostre campionat estaria per baix de la lliga Holandesa.

Estes dades també es podrien extrapolar als ingressos televisius, on la lliga de Roures es situa en el furgó de cua. Amb el nou contracte signat per la Premier League el passat mes de juny en la 13/14 el club anglès que menys ingresse per este concepte superarà els 50 milions anuals.

Dos monstres que s'ho mengen tot

En el mercat intern Reial Madrid i FC Barcelona són inabarcables, però en comparació am els seus homòlegs externs comencen a minvar a passos engegantits. L'estratègia d'ambdós es basa en dos puntals que els fa estar per davant de la resta, de moment. Un és el repartiment televisiu, i altre, la laxa – per no dir inexistent – legislació interna de la LFP. Amb les regles en la mà tant merengues com culés no podrien jugar ni a Alemanya, França o Anglaterra, i ho farien amb dificultats a Itàlia – tant ells com la resta dels 18 clubs de la lliga – i de fer-lo, fa temps que hagueren patit un descens administratiu. En eixos campionats l'endeutament está controlat i l'esforç fiscal és terrible, inimaginable pensar que un club alemany puga deure 150 milions a hisenda i gastar-se 40 milions en un jugador. Recordem que el Rangers per un deute de 25 milions amb el fisco acabá desapareixent.

Ingressos totals que generen els clubs de les grans lligues:

Premier League 2.884 mlls / any
Bundesliga 1.796 mlls / any
Lliga BBVA 1.718 mlls / any
Sèrie A 1.553 mlls / any
Lliga Francesa 1.040 mlls / any

D'eixos 1718 milions que genera el nostre campionat, 945 pertanyen a Reial Madrid i FC Barcelona, el 55% del total. En la Premier, Manchester United, Chelsea, Arsenal i Liverpool només representen el 39% dels ingressos totals de la seua lliga. Encara que el percentatge més alt ho assoleixen en els ingressos per venda minorista i de llicències, on tant madrilenys com catalans es mengen el 80% dels 190 milions que genera la lliga espanyola per eixos conceptes. Esta falta de diversitat en els ingressos també està marcada per la nul·la professionalització dels clubs espanyols. En el nostre entorn soles pot dir-se que existeixen tres clubs i mig amb una estructura mercantil mínimament adequada.

Així no és d'estranyar que mentre a Anglaterra n'hi han sis clubs que superen de llarg els cent milions d'ingressos anuals (United 367, Chelsea 289, Arsenal 270, Man.city 215, Liverpool 206, Tottenham 187) a Alemanya quatre (Bayern 321, Schalke 212, Hamburg 187, Dortmund 155) o a Itàlia cinc ( Milan 235, Inter 211, Juve 153, Roma 148, Nàpols 115) a Espanya soles el VCF supera els cent (116) mentre Madrid i Barça trenquen la barrera dels 400 milions.

Això en quant a la nostra elit. La situació de la classe mitja-baixa és encara més esgarrifosa. Dotze clubs del nostre campionat estan per baix en ingressos que molts dels equips que conformen la segona divisió anglesa. Fins i tot els nostres representants europeus en la segona competició continental es veuen superats.

Dades de la temporada 2011/12:

West Ham 86 mlls → Sevilla 83 mlls
Birmingham 56 mlls → Athlètic 55 mlls
Middlesbrough 55 mlls → Espanyol 46 mlls
Hull City 45 mlls → Saragossa 35 mlls
Burnley 40 mlls → Mallorca 28 mlls
Reading 40 mlls → Reial Societat 28 mlls
Derby County 36 mlls → Sporting 29 mlls
Leeds United 33 mlls → Osasuna 26 mlls
Cardiff City 30 mlls → Màlaga 23 mlls
Leicester City 30 mlls → Getafe 26 mlls
Nott.Forest 30 mlls → Racing 23 mlls
Ipswich Town 21 mlls → Llevant UD 17 mlls

Encara que sent un grup molt més reduït en la segona categoria del futbol alemany també trobarem entitats que superen en ingressos a molts clubs de primera divisió espanyola. Esta superioritat financera no soles es queda ací. La League One (homologable a la nostra segona B) genera uns ingressos de 161 milions mentre la Liga Adelante tot just arriba a els 166. El campionat dels cent punts no deixa de ser una lliga de segona divisió per molt Ronaldo i Messi que existisca.

Hi ha futur?

La bona notícia és que encara hi ha marge de maniobra. La mala, que no existeix voluntat. I sense voluntat ni el més ridícul dels problemes té solució. De moment a RM i FCB els va bé venent a nivell global el seu clàssic, audiències milionàries per a un partit que exerceix de trituradora per a la resta de competidors, que moren silenciats davant la inexistència de la marca LFP. I encara que ambdós transatlàntics viuen còmodes i feliços en un miratge d'opulència la inversió agafa rumb a Anglaterra, Alemanya o Itàlia, per a rendibilitzar els seus diners en campionats amb major ràti i millor exposició global. D'esta madridistes i culés no s'escapen, encara que el bou els enxamparà més tard que a la resta.

Els presidents conformistes, eixos que callen perquè els prometen tres euros més del que guanyen en l'actualitat, si no redrecen la situació no a molt tardar hauran d'acontentar-se amb que els donen 1,5, perquè no valdrà molt més el producte que venen. L'economista, analista, escriptor i professor en gestió esportiva per la universitat de Michigan, Stefan Szymanski, té clar el futur del futbol europeu:

“La tendència ens indica que la Premier League va encaminada a arribar a les cotes de la gran competició nord-americana, aplegant al nivell de la NBA, un campionat a nivell global que arrossegue tant a aficionats com a marques. Només la Bundesliga està capacitada per a fer-li ombra, i juntes, estan condemnades a dominar el món. La resta de campionats, com l'espanyol, italià o el francès, quedaran reduïts a lligues-pedrera d'eixe gran producte global al que està disposat a convertir-se el futbol anglès.”

Chinatown Soccer Club

En ple cor de Manhattan, envoltats per edificis de rajola roja, mentre clareja en la capital del món i els embornals de la ciutat escupeixen fum, un grup de bojos en açò de pegar-li patades a un baló abandonen els seus apartaments per a esquivar cues de taxis pedalejant bicicletes urbanes, creuant, cafè en mà, carrers encara deserts al ritme que els camions de repartiment espenten caixons replets de gel als comercis de marisc, tenint que evitar amb moviments de maluc a manera de ninja maldestre una legió de jubilats d'origen xinès assidus practicants del Tai-Chi que solen bloquejar l'accés al camp de futbol.

Són dissenyadors, publicistes o estudiants, ingenus recent aterrats en el món real amb una única obsessió, reunir-se per a jugar al soccer. Una aventura que els duu no en poques ocasions a haver de saltar tanques o reptar pel terra per a colar-se per una foradada tela metàl·lica quan l'encarregat municipal d'obrir les instal·lacions fa tard al seu treball per donar altra mossegada a l'enèsim donut. No importa si és estiu o hivern, si fa calor o un mantell de cinc centímetres de neu cobrix la gespa sintètica del camp veïnal, la necessitat de jugar una partida amb els amics abans d'entrar al treball són imparables.

Qualsevol visitant a la ciutat pot trobar-se'ls a les set del matí en ple cor del barri xinès, abillats amb estranyes vestimentes, coberts amb curiosos capells, apartant la neu amb pales, o regant la gespa per a expulsar la sequedat que la calor estiuenca ha incrustat entre els tepes. Amb barbes espantadisses i pintes estrambòtiques el curiós observarà desmanyotats malabaristes on ells veuen Zidanes i Rooneys que mai van ser descoberts per atrevits scoutings jugar finals de Champions League entre col·legues, mentre un grup de rodamóns, despertats pel soroll de la pilota contra el metall, intenten simular un Wembley entregat. Parlem dels xics del Chinatown Soccer Club, un invent entre quatre amics sense més pretensió que passar una bona estona que ha acabat derivant en una icona cultural en un dels barris més vius del món.

El que va començar sent un passatemps per a creatius de la zona, amants d'açò del “onze tios en pantalons curts corrent darrere d'un baló” ha acabat en una plataforma d'integració per a emigrants i nouvinguts al barri, en un moviment social que ha aconseguit mantindre en bon estat els equipaments esportius que utilitza mig barri per a major inri d'un ajuntament que ja amenaçava amb liquidar el pressupost que sustentava les pistes. Entre acudits sobre tipografies, critiques i adhesions sobre el nou color llançat al mercat per Pantone i anècdotes de clients cerrils nivell “m'agrada, però vull que el color negre, siga més negre” l'última jornada de la Premier o de la Champios es colen entre borses buides, sabatilles brutes i una taula repleta de menjar ràpid i olor a cafè.

La seua menuda seu en Lower East Side exerceix de monument a un moviment que ha transcendit fronteres i que ha convertit el futbol de barri, el partit entre amics, en art. Que es note d'on ix el club. El lliurament anual de premis posa el punt final a la temporada guardonant al roin que millor progressa, a les cames més fresques o el trofeu que emula el nostre Pichihi per al jugador que més vegades ha aconseguit traure la pilota fora del recinte, entrega que transcorre entre exposicions fotogràfiques o dissenys relacionats amb els partits i peripècies patides durant el curs realitzades pels integrants del CSC.

Tot i no competir en grans lligues, i tenint com únics espectadors a jubilats que passegen al seu gos i a borratxos trasnuitats, les equipaciones del club converteixen al Chinatown en el millor vestit de l'univers futbol. Tot elaborat, finançat i fabricat pels seus membres amb material comprat en els comerços del veïnat, treball que ha aconseguit cridar l'atenció de les grans marques fins al punt de que a Àustria i Sud-àfrica Adidas i Nike els van encarregar treballs amb temàtica futbolística per a exposar en els seus estands durant l'euro i el mundial per a convertir-se en un llibre editat.

Este grup de gent, que senten el soccer com a vital en un país on l'esport rei es juga amb un baló en forma de meló, ha aconseguit donar llum al futbol-creatiu, produint disseny amb la pilota com excusa, convertint el seu modest cau en una menuda galeria d'art on jugar al futbolí, veure partits europeus entre cerveses, organitzar exhibicions i conèixer gent del moviment per a major glòria del “mundillo”, que ja pot mirar-se en NY per a poder cridar tranquil·lament “veus com també sabem fer coses de persona normal com parlar de futbol?” mentre solidifiquen una amistocracia que retorna al pegar patades a un tros de cuir esfèric la seua aura més primigènia, en conjunció amb una vessant artística, creant així l'utopia perfecta.


La internacionalització del fenomen “Chinatown” està començant a arribar a Londres, Berlín o Viena, on clubs de recent formació com el Soho Warriors FC segueixen els seus passos integrant el urban-art en esta nova filosofia. Si visites Nova York i t'apeteix jugar un partit amb els xics del CSC soles has d'enviar un mail a coach@chinatownsoccerclub.com amb dies d'antelació i concretar una data, com a requisit hauràs de passar un examen per a demostrar si els teus coneixements determinen que eres un veritable afeccionat al futbol o no.

No li toques els Haedos a Valdez

Donant-li minuts, és més probable veure'l amb el cervell penjant del seu occipital dret que apareixent entre els quinze màxims golejadors de la lliga. Valdez mai va ser de ficar gols, i potser tampoc davanter. A Bremen va coincidir amb una dupla irrepetible formada per Klose i Klasnic que el va portar en busca de minuts al segon equip, i tot i que aquell ballet perfecte que va construir Schaaf es va descompondre no li van deixar lluir el numero nou, el seu paper era altre.

El paraguaià és un d'eixos que va nàixer per al estrelat però que la vida es va obstinar a atrapar-ho en escenaris complicats. El seu fitxatge pel Dortmund va coincidir amb els primers alens d'un equip de púbers comandats per un entrenador boig. Aquell Borussia tenia futur, sí, però vivia a cavall entre la condemna pels excessos del passat i la construcció d'una nova identitat. Per exigències del guió Haedo va formar trident amb Zidane i Petric, caent a bandes, baixant a rebre i donant l'última passada, pegant-se amb els centrals per a que l'egipci entrara com una exaltació des d'arrere, fent el treball brut per a que el balcànic poguera traure a relluir el seu arc de Robin Hood e il·lustrar les portades del dilluns.

Eixe component tràgic ho va portar sempre a l'extrem, a manera de DNI pegat en el front. La seua tasca fora de l'àrea la va desenvolupar a la perfecció, sent la seua relació amb l'hàbitat del davanter pitjor que la dels Rupert. Atresora un talent ocult que el fa capaç de colar una falta directa des de 30 metres que desvirgue amb precisió de cirurgià l'escaire, i a continuació, fallar en la mateixa línia de gol a porteria buida, trencant-se el creuat si fa falta per a completar l'actuació. I tot en el mateix minut. Ell és així, tan enginyós per a assistir de taló com per a enviar-la fóra de l'estadi estant a dos centímetres del porter. Va nàixer per a que el batejaren Julio Salinas però els seus pares es van decantar per Nelson Valdez.

De tots els jugadors haguts en l'orbe, potser, ell, siga l'únic amb ADN Mestalla. Capaç del millor i del pitjor, amb un caràcter lluitador i una capacitat de treball que no soles li ha fet sobreviure als dos escenaris més exigents de l'Europa central, el Weser i elWestfalen, sinó a més fer-ho sent estimat pels seus partidaris. Este guaraní amb cara d'estar apunt de prendre la primera comunió posarà en peu l'estadi, si no arriba mutilat. Uns li xiularan per ser tan negat amb el gol, altres li aplaudiran per eixir en llitera amb la samarreta tacada per la seua pròpia sang. No entén el futbol d'altra manera.

És d'eixa classe de gent que es guanyen el seu sou, com aquells jugadors que sempre va tindre el València CF i que en els últims temps tant trobem a faltar. Perfecte per a ser parella de Soldado. Perfecte per a completar un bon equip e ideal per a educar a Alcacèr en absència de pressió.Encara que la seua alta intensitat sobre la gespa li fa assemblar-se més amb Feghouli o Guardado, jugadors que desgracien a qualsevol que es pose al seu costat fent-los creure que una espècie de Bilardo eixit del no-res els ha posat plom en les botes.

Als que agraden de veure a un lluitador realitzar l'enèsim miracle de la seua carrera abans que a Messi anar-se'n de set defenses i col·locar-la amb un subtil toc sabran apreciar el treball d'un jugador sense molt de gol però sobrat d'ofici i amb la sang calenta.

Ací, des de ja, ho adoptem com a mascota. sempre hem sigut molt de jugadors maldestres amb possibilitats.

Per què t'enfades Fernando Roig?

Refugiat en el seu menut regne de taifes Fernando Roig transita per les ombres maleint un nom, amenaçant amb actuar amb contundència davant qualsevol acostament del que un dia va ser el seu anhel, el seu somni ocult, la presidència del VCF. El club que en els últims anys ha passat d'alçar les seues passions a generar en el seu interior les decepcions habituals que resideixen en un capritxós. Els seus desencontres amb les últimes directives, lògiques davant el desgast de qui abandona la infantesa per a jugar a ser adult, sempre van ser preses com alguna cosa més, es van tornar inacceptables, segons el parer d'un empresari que va arribar a creure's amb més poder del que realment va tindre.

El gol de Jonas va fer ingressar en l'absurd a un home antany respectat, assenyalat en l'actualitat per assumptes polítics, per a clamar públicament en favor de resultats pactats, plorant perquè un rival no es deixara, enrabietat per veure com un etern subordinat militava en la desobediència davant qui s'ho va donar tot. Actitud habitual per part de qui no accepta una negativa per resposta.

El hui frustrat mecenes oblida el matalàs que va ser el València CF per a les seues posaderes. Amb aquells amistosos estiuencs en els seus inicis que li permetien omplir un Madrigal que fins llavors mai va conèixer “el no hi ha bitllets”, seguint amb els acords de col·laboració que li permeteren gaudir de grans jugadors a cost zero per a llaurar un miracle, l'ascens a primera divisió, i la posterior tornada. En ambdós casos, la factoria de Paterna, Mestalla, tinguè un paper fonamental.

Haurà ja oblidat quan va recórrer al vell estadi de l'avinguda de Suècia per a poder acollir partits que el seu reduït estadi no podia afrontar?

Fins i tot el seu aclamat model de pedrera es va recolzar en sang blanquinegra. El transvasament de tècnics de l'escola, de talents, provinents de Paterna va ser una constant durant els primers anys de funcionament del futbol base groc. Tot amb el silenci i la complicitat del que fora conseller delegat del VCF. Sense rancors ni retrets per part de cap veu autoritzada en el bàndol valencianista. Pràctiques que hui dia continuen. Encara que només en els últims anys, i de forma minoritaria, ha fluït en les dos direccións.

Fernando Roig sempre es va mostrar radical davant la més mínima oposició. Va pujar els preus de les entrades fins a cotes prohibitives quan va començar a molestar-li les contínues invasions de valencianistes al Madrigal - lògic tenint en compte la quantitat de penyes existents a Castelló - mentre els seus continuaren gaudint d'entrades populars a cada visita a València. La direcció blanquinegra mai va respondre a pesar de les queixes dels seues penyistes. Tampoc va dubtar a encarir amb la seua intromissió tota operació de mercat empresa pel VCF que va creure perjudicial per al seu objectiu d'entrar en la Champions.

L'ascensió als cels de l'empresari estrella, fins a situar-se a la dreta de Camps, no fou gratuita. Aconseguì virar l'informació esportiva en Canal 9 en nom de guanyar protagonisme per al seu club, sempre banyat amb lloes, en massa ocasions, ridícules. “El millor equip del continent” il·lustrà aquell futbol desplegat que els ecombrá fins al sub-campionat per a passar a convertir-se en la reina de la mofa habitual llançada cap al Vila-real.

Potser el costum de trobar complicitat i acceptació en tot el que demanava – fins i tot en allò que anava contra els interessos del VCF, com no tocar a jugadors groguets en últim any de contracte que Roig va trencar anunciant el fitxatge d'Ayala al mes de Gener – li va fer pensar que la festa seria eterna. En les altures mai va imaginar que el seu model de club, basat en la pura subvenció pública – RTVV, Aeroport de Castelló, Ajuntament de Vila-real, diputació de Castelló, Conselleria de turisme..etc – posaria punt final als seus dies de glòria en quant l'administració fera crac.

I en això, Jonas, ni el València, han tingut res a vore.

Alguna cosa si que caldria agrair-li a Fernando Roig, que evite que cometem la barbaritat de pagar 10 mlls per un jugador com Bruno Soriano. Un d'estos dies igual algú li recorda que les cabotaes blanquinegres li varen ajudar a que la present encunia fora realitat.

Brasil com a potència econòmica

2007 va suposar el principi de la fi per a una etapa negra del futbol brasiler. El descens del Corinthians va ser l'últim capitol d'una novel·la de terror que també van viure altres gegants com el Palmeiras, Botafogo o el Vasco da Gama. O fins i tot el Flamengo. Que sense patir la perduda de categoria com els seus ancestrals rivals va coquetejar amb el descens durant diverses campanyes per a lliurar-se del mateix en dos ocasions. La burgesia del brasileirão estava tocada de mort, allunyada dels llocs de glòria que els van donar nom e immersa en lluites per ascendir a primera o per evitar el descens. Era la conseqüència d'haver venut la seua ànima al diable en temps de penúria.

Desapareguts de les rondes importants de la Libertadores des de finals dels noranta, i asfixiats econòmicament, durant el canvi de segle es va posar de moda abraçar als fons d'inversió com via d'escapada per a una economia precària. Agències com MSI o Traffic van adquirir importants paquets d'accions de diversos clubs per a consolidar la seua estratègia especulativa, un d'ells va ser el propi Timão, el Vasco i diversos modests amb història com la Portuguesa. Van ser els primers símptomes d'una podridura que acabaria enfonsant al futbol patri.

El glamour que va aparentar en un primer moment el model va ser l'escenari per a aconseguir atraure més clients cap a tan luxós parany. La fórmula va permetre a entitats com el Corinthians contar amb jugadors com Tevez o Mascherano, grans figures a preu de ganga que uns altres s'ocupaven de sufragar, una orgia desenfrenada que darrere dels focus movien milers de milions de dòlars en comissions. Tot va ser meravellós fins que va arribar l'hora de rendibilitzar les inversions.

Aprofitant la debilitat de les entitats els fons van signar contractes favorables per als seus interessos per a esquilmar les arques dels clubs. El cas de MSI i els corintis va ser el més escandalós (blanqueig de capital, evasió fiscal..etc) però no l'únic. Durant aquell període a Brasil va fluir la major quantitat de diners en la història del seu futbol, però molts pocs dòlars van repercutir en les seues entitats.

El brasileirão ja és europeu

Al unison que la justícia ha anat desmantellant l'embull, els aficionats, no sense abans intentar linxar als responsables de la ruïna dels seus clubs (bon compte d'això poden donar els presidents del Flamengo i del Corintians, especialment Alberto Dualib), van anar recuperant el control en les societats esportives, hui dia, subjectes al sufragi dels socis per a triar als seus representants gràcies a una profunda reforma del model societari, que fins i tot va arribar a adoptar, en molts casos, la refundació com única solució.

Lluny queden ja els temps on cacics com el propietari del Atletico Paranaense eliminava el departament de màrqueting per considerar-lo una despesa supèrflua, provocant una caiguda dels ingressos de la societat d'un 50% en menys de tres anys, amb situacions tan estrambòtiques com arribar a perdre el seu principal patrocinador per desconèixer que el contracte que els lligava arribava a la seua fi.

Havent augmentat des de llavors per cinc el pressupost en dits departaments les entitats han sabut aprofitar l'auge de l'economia nacional per a iniciar la senda de la professionalització de les societats esportives. Hui dia parlar de l'avantguarda del màrqueting esportiu és parlar de Brasil. Les societats estructurades i professionalitzes han revolucionat el panorama sud-americà i fins i tot han exportat models de gestió a Europa. Els ingressos per estos conceptes ja igualen als provinents per la televisió. Aspecte del que soles un grapat de grans entitats del vell continent poden presumir.

La millora de la situació financera del futbol brasiler li ha dut a situar-se com el sisè campionat a nivell mundial en fluxe econòmic, amenaçant amb superar a França abans de 2014. Tal és així que el Corinthians, amb els seus 112 milions d'ingressos anuals, és l'única entitat sud-americana que podria situar-se en el top-20 de la europeista (i tancada) Football Money League que elabora Deloitte cada temporada.

El  Timão amb el seu 37% és un dels clubs que més han augmentat els seus ingressos des de 2009, encara que les millores més evidents són les del Santos que en tot just tres anys va augmentar els seus ingressos en un 62% davant el 63% del Vasco da Gama. Sense oblidar el 44% del Flamengo. Per a situar als seus principals clubs al nivell dels grans del vell continent. Com exemple, l'Internacional de Porte Alegre s'equipara a nivell del Sevilla en ingressos totals. I el Sao Paulo al Atlètic de Madrid. Però a diferència dels seus homòlegs espanyols estos encara tenen un marge de millora immens que estan explotant.

Neymar com a símbol de recuperació

Tota esta evolució no ha passat desapercebuda per a les grans marques, ja immerses en la transició cap al gegant sud-americà. Una economia pròspera, un país emergent, e imponent demogràficament, unit a l'enfonsament europeu, estan ajudant a accelerar este procés. Companyies com Nike i Adidas ja han abandonat molts dels seus patrocinis de nivell tres - buit que estan sabent aprofitar firmes com Macron para guanyar presència i quota de mercat – per a apostar per clubs com el Santos, Palmeiras, Fluminense o Internacional, amb contractes que igualen o superen les quantitats abonades a Europa.

Fa tot just uns anys era impensable veure a un jugador de la lliga brasilera situat entre els 12 jugadors millor pagats del món. Hui, Neymar, que juga en un club que no és ni de bon tros dels més pudents del país, està cobrant un salari per jugar en l'equip de la seua vida que soles els clubs més top del panorama mundial poden fer front.

Retindre als seus millors jugadors, i fins i tot importar com estem veient últimament, està ajudant que els ingressos de les entitats augmenten. No soles per venda de merchandising, taquilla o patrocinis, sinó també per aplicar la regla mixta que impera en el mercat local. Les entitats han aconseguit fer signar als futbolistes un contracte de dos vies pel qual els clubs s'asseguren el 30% dels seus drets d'imatge (com el de Ronaldinho amb el Flamengo i Coca-cola) i estos cedeixen el 50% si és el club quil atrau cap al jugador la marca (com el Santos amb BMG i Neymar) que fa possible que puguen sufragar dits salaris, que varien des dels 1,5 milions de dòlars mensuals que guanya el símbol do peixe fins a la mensualitat de $450 mil nets que guanyarà Seedorf al Botafogo.

Ronaldinho era el jugador millor pagat amb els seus $2 milions mensuals fins que les seues indisciplines van dur al Flamengo a rebaixar els seus guanys als 150 mil dòlars, motiu pel qual va buscar la seua eixida al Atletico Mineiro, que amb la seua contractació, ha augmentat per tres la seua facturació per patrocinis. El pròxim a unir-se als Deco, Luis Fabiano...etc pot ser Riquelme que per les informacions que arriben des de Brasil, podria tindre una fitxa superior a la signada durant la seua estada a Vila-Real.

2014 com a punt d'inflexió

Malgrat tot són moltes les veus critiques que posen èmfasis en la debilitat del model, assentat, asseguren, en l'enfonsament d'Europa i la crisi mundial. “És tot eufòria més que realitat, els jugadors estrangers com Forlan i Seedorf estan venint ací perquè a Europa ja no es paga tan bé com abans, un club mig com l'Inter hui dia pot pagar més que altre de la mateixa grandària a Europa a causa de la crisi que es viu allà” (..) Ací no existeix un ens que explote la imatge de la lliga en el món i venda la marca a nivell global assegurant ingressos futurs com ocorre en la Premier League, a més els clubs maltracten al aficionat donant prioritat a la TV en lloc del seguidor amb horaris impossibles i preus d'entrades desorbitats que no ajuden a trencar la barrera del 60% d'afluència en molts estadis” (..) per a consolidar al futbol brasiler com una potència fa falta crear un pla estratègic i desenvolupar-lo en els pròxims cinc anys o podem perdre una oportunitat immillorable”. Apunta en la seua blog Erich Beting, professor de gestió i màrqueting esportiu en la Universitat Gamma Filho de Rio de Janeiro.

L'economista Fernando Pinte Ferreira es troba en la facció optimista, i aposta per estes polítiques com una plataforma ideal per a consolidar la millorança del futbol local. En tot just una setmana el Botafogo, amb l'incorporació de Seedorf, ha renegociat a l'alça tots els seus contractes i ha aconseguit triplicar les noves altes de socis en menys de 72 hores. “Hem passat de 80 noves altes per dia a 800 des que anunciem la seua contractació” apuntava dilluns passat a O Globo el director de màrqueting del club carioca. En boca de l'economista, esta operació ha aconseguit revitalitzar una marca deprimida després de molts anys de maltractament i sofriment.

Però el gran repte de Brasil encara està per arribar. El país apunta a nova potència econòmica en el present segle, i després del mundial, els clubs brasilers podran gaudir d'estadis moderns, construïts per les principals firmes d'arquitectura americanes i europees, que aportarán encara més ingressos per la seua explotació. Eixe moment pot situar al conjunt d'entitats del brasileirão al nivell de les principals lligues europees en quant a ingressos totals. Segons l'especialista en màrqueting John Henry Sands “la bona gestió d'estos moments d'eufòria determinarà si la lliga brasilera es converteix en una potència mundial després de 2014 o si per contra es tornen a cometre els errors del passat. Estem davant un moment crucial”.

De moment el Corinthians, en tot just cinc anys, va superar un saqueig, una fallida, un descens, va guanyar la lliga i va coronar la seua recuperació alçant la Libertadores per primera vegada en la seua història per a poder mirar-li als ulls a molts dels grans europeus. Situant-se com l'entitat sud-americana més rica del moment. Qui sap, potser en 2016 el València CF en una lliga decadent i asfixiada tinga que traspassar al seu nou i prometedor internacional al Fluminense per a poder fer front al seu dèficit estructural.