La senzillesa del davanter

«Dejemosnos de tonterias y empezemos a hacer lo que sabemos». Amb eixes paraules es va destapar Soldado no més finalitzar l'encontre que va parir la tercera derrota estival del equip en apenes dos setmanes. Per aquell temps els dubtes sobre el sistema de joc començaven a convertir-se en negres nubarrons que amenaçaven descarregar amb força sobre el futur curs, pròxim a estrena. Eixa declaració prompte va trobar acomodament entre altres que mesos abans havia efectuat Villa, que al igual que estes, van generar certa polèmica. Aquella vesprada italiana del mes d'Agost ens va deixar veure públicament la personalitat que atresorava qui estava cridat a ser el nou home gol del València.

I és que no és comú trobar en el món del futbol tipus com ell, capaços de parlar sense embuts sobre si mateix, arribant a qualificar la seua magnifica ratxa en les ultimes jornades com “mer maquillatge” als seus registres, als quals el propi davanter valencià va arribar a considerar "d'insuficients” per al que ell mateix esperava aconseguir en un equip top. La seua peculiar fixació per la perfecció li ha conduït en moltes ocasions a ser víctima de la seua pròpia ansietat, fent-li entrar en una estreta espiral de desesperació de la qual sempre va saber eixir amb singular encert i elegància.

Els bons moments no han abundat durant l'any, este ariet de casta, auto-exigent i fanàtic del gol va viure dies negres en l'equador del curs futbolístic, quan va ser relegat a la banqueta en detriment del seu amic Aduriz, convertint-se en llunyanes les nits europees que li van dur a erigir-se com un dels màxims golejadors de la competició. Durant dit himpas el nou del Don Bosco va haver de lluitar contra fantasmes propis i preguntes sense resposta que anava trobant en cada cantó, fent augmentar amb fi comptagotes la seua frustració la caiguda del equip en Gelsenkirchen, potser a la qual podem atribuir sense equívocs l'autoria del deliri anotador – que curiosament- va veure la llum en l'Alfonso Pérez de Getafe.

Esta explosió de ràbia continguda ens ha deixat veure la millor versió de Soldado, un davanter murri que destaca per la seua senzillesa en el joc - i per la seua normalitat fora del camp- allunyat del regat impossible, d'adorns estèrils i de supèrbies inútils que caracteritzen tan fidelment a altres nous. La seua principal virtut, la col·locació, li fa estar en el lloc idoni en el moment just. Un aspecte que soles està a l'abast d'aquells que saben llegir amb antelació les jugades, un signe pel qual ha destacat durant anys Raúl, altre “caçagols” l'única habilitat del qual era estar situat en el lloc precís per a rematar amb classe elaborades jugades de gol. Maquillatge o no, Roberto viu un moment dolç que li ha servit per a posar en dubte, amb la fineza que precisa un cirurgià, els registres anotadors de l'antic set de l'onze blanquinegre, aquell que per a molts la seua marxa seria sinònim de catàstrofe, deixant en impossible un simple triomf de l'equip en un torneig de juvenils.

Pot ser que la seua tardana adaptació retarde el seu debut com internacional, o pot ser que ni amb eixes - vist el anquilosat sistema de castes que ha tornat a instal·lar-se en el combinat nacional- se li permeta vestir la samarreta roja. Siga com siga el jugador amb personalitat s'haurà d'enfrontar a un major repte el pròxim curs, no soles pel major nivell de competència que es presumeix que tindrà, sinó també per les expectatives que ha alçat en els últims temps. De moment la seua explosió s'ha dut per davant altre malfari local, el davanter senzill està triomfant amb el nou en l'esquena, un fita que no aconseguia cap jugador des dels temps de Penev.

Què fou del pla de viabilitat?

Amb un pla de xoc baix el braç va saltar als titulars Javier Gómez, després del colp que va deixar de costat al insidiós Soriano, víctima de les seues pròpies mentides i enganys. La seua irrupció en l'actualitat valencianista va portar un colp d'aire fresc, “per fi ens diuen la veritat”, era el comentari més repetit per aquells dies. No obstant això, dos anys després de la seua efímera presidència, on ens va presentar el famós pla de viabilitat, aquell discurs sincer s'ha transformat en una gran mentida. Llençar la vista arrere i bussejar per l'hemeroteca pot arribar a posar en risc la salut mental, donada la quantitat de contradiccions que en tot just quatre mesos – de Març de 2009 a Juliol d'eixe mateix any - van arribar a dir-se.

La seua presentació, de la mà d'un pla estratègic ideat per Bancaixa -això es deia-, era tan dur com idíl·lic. Les primeres paraules per a vendre'ns l'ampliació de capital ja tancaven una malvada mentida. El 04 de Març, ungit ja com conseller delegat, va anunciar que havien empreses molt importants disposades a ajudar al VCF, tant comprant accions com invertint en patrimoni: “si fem una ampliació de 92 milions és perquè estem convençuts que es va a cobrir.” Encara no havíem acceptat Bancaixa com animal de companyia.

Soles un mes i mig després, ja amb el “Junts fem força” a les seues esquenes, Gómez va continuar amb les seues excel·lències: “completar l'ampliació ens permetrà aconseguir finançament bancari per a emprendre les obres del nou estadi (Abril de 2009)” Una afirmació sorprenent, ja que en 2009 no soles la situació immobiliària era precària, sinó que la banca internacional començava a ser rescatada pels principals governs del món capitalista. que va ser de tot allò.? parlava sabent el que deia? per aquell temps era conscient de la situació financera mundial?

El gran baptisme com a president es va produir el 07 de Juny, en una junta d'accionistes on el seu pla exposat de forma formidable, amb gràfics a colors inclosos, lluny d'espantar-nos ens va infondre esperança. Aquell dia vaig tindre l'honor d'acudir a la junta, per primera i ultima vegada en la meua vida. Donada la situació que se'ns venia, preferia assabentar-me per boca del consell de la situació del club més que per les habituals transcripcions mediàtiques, generalment tergiversades i centrant la seua atenció en aspectes superflus, majorment, fent-li el joc a soflames populistes d'algun mandatari, sense incidir en l'econòmicament important al·legant un suposat desinterès de la massa social per eixos temes.

“sabien vostès que en els últims quatre anys han eixit de la caixa del València 300 milions més que han entrat?” Aixi va iniciar pujat en el púlpit la seua intervenció. En un escenari pessimista, és a dir que l'equip no jugara competició europea en cinc anys, la situació del VCF estaria estabilitzada en 2013, any ideat per al dèficit 0, un objectiu al que arribaríem just una temporada després de la inauguració del Nou Mestalla: “Amb este pla, si ho complim de forma rigorosa i gràcies a l'ampliació de capital, tenim previst tindre acabat el nou estadi al febrer de 2011.” Soles fruit de la bona fortuna, uns mesos després, Llorente en roda de premsa ens venia “el gran gir que hem aconseguit donar als comptes del club”. L'objectiu dèficit 0 en 2013, s'havia aconseguit en 2010 jugant simplement l'Europa League i classificant-se tercers en la lliga.

Seguint en escenaris pessimistes, un Javier Gómez embravit va poder afirmar: “com data límit, hem de tindre venudes les parcel·les abans de desembre de 2011.” Un punt que encara no es pot dir que no s'haja complit, simplement li queden set mesos per davant, superar un mercat mort, i una re-negociació del crèdit amb Bancaixa pendent. L'escenari pessimista ens situava en 2012 amb l'estadi finalitzat, les parcel·les venudes i amb un deute net en 2013 de tot just 196 milions d'euros, sufragables amb els beneficis econòmics obtinguts del nou recinte en corts valencianes, grácies al qual en 2015 el VCF podria gaudir d'una salut de ferro, sense deutes ni amortitzacions que afrontar. Un escenari pessimista que dos anys després sona molt millor de lo que la realitat ens ha oferit.

La planificació del caos

En esta ocasió Diaz Vega no ens va delectar amb el xiulit final en el minut 90, agafant desprevingut a un Penev que agraciava a la parròquia amb la seua primera i única carrera en tot l'encontre, feliç d'encarar sense oposició a un desprevingut guardameta local. Anit el València vestia de blanc, com en aquella època, i va fer gala dels mateixos pecats que identifiquen de forma tan formidable una etapa depressiva, de la que que encara arrosseguem massa vicis. Per als que no van viure aquells anys, o fins i tot per als que vam tindre la fortuna de créixer al costat d'ells, i per tant sent prou innocents com per a centrar la nostra felicitat en altres assumptes, analitzar l'etapa pos-doblet és com fer una fotografiá digital d'aquella dècada horribilis, que va permetre campar al seu antoll a la senyora desídia per un Mestalla que va acabar buidant.

Aquell equip, sobrat de talent en totes els seues línies, va viure primer a l'ombra dels últims moicans de la "Quinta del Buitre", i sense temps per a recuperar-se, les restes van ser devorades pels xics del "Dream Team". Dos bones raons que van instal·lar en l'entorn valencianista una arrelada cultura de vida golfa, motius inamovibles que justificaven actituds passives i una falta de competitivitat alarmant. Es fera el ridícul en 1/32 de final de la copa de la UEFA davant un equip romanès o en la copa fórem capaços de llançar al fem, al pur estil Emery, una semifinal encarrilada en el partit d'anada, aquell València vivia en un estat catatónic en el que per molt que passara, mai era suficient per a que passara res. Erem una pandilla de NI-NIs, perduts en un mar de conjuntures futbolistiques de les quals sempre ens erigiríem com uns màrtirs irremeiablement perseguits pel infortuni.

Actualment, com un calc d'aquells equips, el relax i la vida fàcil s'han instal·lat en el club, incapaç de viure tensionat, i per tant de competir, havent-se guanyat un avantatge de nou punts sobre el seu principal perseguidor. Per molt estrany que parega ambdues realitats destaquen per la seua tremenda regularitat. Com un rellotge suís coincideixen fidels a la seua cita amb el daltabaix. Sense llençar mà de poders sobranutrals la idiosincràsia del moment et marcava prèviament el resultat, soles enterbolit per la fe i la passió que comporta la militància, encara que interiorment, tots, fórem conscients del destí fatal al que estavem abocats hores abans de l'inici del partit.

Actualment, Burgos, ni Granada, Valladolid o Salamanca formen part del bestiari general, aprimats en uns vuitens de copa – independentment del rival – i substituïts per Mallorca, Saragossa i llocs menys pintorescs. Quasi finalitzada la lliga és sorprenent observar el calendari, que amb puntualitat, ens porta els mateixos resultats negatius, amb les seues inseparables imatges vergonyants, en les mateixes dates. Ja en la primera volta el VCF pintá la cara a la seua parròquia empatant amb el conjunt aragonès, segon per la cua aquella vesprada, jugant amb un home menys més de 60 minuts. Idèntic resultat davant Osasuna en un empat a tres, que de miracle no va acabar en derrota, plasmant sobre el verd mestallero la mateixa indolència que a Pamplona. Vivim un menut, i esperem que breu, retorn al equip golfo que tan magistralment sàvia planificar amb regularitat aquell fals caos.

El triomf del projecte.

Els primers fotogrames que ens mostra Woody Allen en Match-Point podrien servir per a explicar la situació actual del Borussia Dortmund. Un club que ha viscut els últims 9 anys en continu estrès, pendents del costat en el que cauria la pilota. Una història de funambulisme institucional que s'ha vist compensada amb un títol de lliga que va ser parit després d'un excepcional treball en els despatxos. Quan Reinhard Rauball es va fer càrrec de l'entitat daurada, esta, vènia de salvar a escassos 15 minuts del termini una liquidació que dies abans pareixia inevitable. Al maig de 2005 uns borussers desesperats van vendre el seu estadi a un fons d'inversió immobiliari, des de eixe moment, el conjunt de Westfalia es va convertir en un estrany en la seua pròpia casa.

Resulta paradoxal que la penúria financera, la lluita cara a cara amb la mort, haja estat l'únic element capaç de portar trellat al món del futbol. L'estratègia del renascut club germànic era senzilla. Després d'acumular unes perdudes de 90 milions d'euros el pla de xoc tenia que ser explicat sense embuts, sense pors i sense complexos de cap tipus al aficionat mig. Amb la serenitat que caracteritza al dirigent alemany, en una tumultuosa roda de premsa, els nous capitosts naixents de la crisi van explicar amb pèls i senyals la situació de la societat – suspesa en la borsa de Frankfurt i sancionada pel govern alemany – “ens esperen anys durs, fins i tot dubtem sobre la viabilitat del projecte en primera divisió a curt termini”, amb eixes paraules va començar la seua al·locució Hans-Joachim Watzke, director general del BVB, després de 20 dies en el càrrec.

El pla de xoc aplicat respon al ABC de l'empresa, acomiadaments, reducció del cost de la plantilla per baix del 50% dels ingressos anuals, venda de jugadors, optimització de recursos, i elaboració d'una fulla de ruta que conduïsca a l'empresa cap a la viabilitat a llarg termini. En Westfalia es fitxa per a vendre, i es ven per a fitxar, una política esportiva que està lligada a l'econòmica i els responsables de la qual formen conjuntament una comissió d'avaluació, sent el director esportiu l'ultima peça d'un ampli departament financer. Després d'àrdues negociacions, que van obligar a complir amb massa exigències, es va aconseguir convèncer a les autoritats per a llançar una ampliació de capital de 50 milions d'euros destinada a la recompra del 50% del seu estadi. Un primer pas que va traure del pou esportiu a la institució, navegant habitual de la part baixa de la taula en els últims anys.

A diferència d'altres llocs, a Alemanya les fulles de ruta no soles s'expliquen, sinó també es compleixen. Així en 2007 el club va signar amb Sportfive – la major empresa mundial de màrqueting esportiu i comunicació – un pla estratègic d'explotació de la marca. Des de la seua arribada els ingressos per patrocinis i mercadotècnia s'han multiplicat per cinc. Kappa va superar l'històric contracte amb Nike, Evonik va portar quasi 8 milions d'euros per la publicitat en les samarretes, i la recompra de certs drets d'explotació del seu estadi, van permetre que Signal Iduna desemborsara sis milions anuals pel naming de l'estadi, que al costat de l'obertura del nou museu del club, han permès donar un pas de gegant en la viabilitat econòmica.

Els dirigents del Dortmund van entendre des del primer minut que la recuperació passava per obtindre resultats esportius. Així a pesar de les limitacions, la parcel·la va ser potenciada multiplicant per dos el pressupost de la seua acadèmia, augmentant el personal de la secretària tècnica i modernitzant la flota informàtica i tecnològica, sent estos últims els culpables del descobriment del jove Kagawa – segona divisió japonesa – per un cost no superior a 300 mil euros. El japonès, a pesar de la seua baixa en els últims mesos, ha estat una peça clau en l'èxit del equip. Una icona de la nova filosofia implantada en l'entitat, barreja de pedrera e importació de talent jove del que no soles es busca obtindre resultats esportius, sinó també econòmics. No hi ha lloc per al risc. Per això les incorporacions han de contar amb el vistiplau de tots i cadascun dels responsables tècnics, basta un simple dubte, per a llençar per terra l'operació. Este llarg procés de casting compta amb la supervisió de Jurgen Klopp, la pedra roseta sobre la que es recoltza el projecte. Un entrenador jove al comandament d'un equip jove, que en tot just tres anys ha dotat de caràcter, mentalitat guanyadora, i de disciplina tàctica al equip, un tret impropi en una lliga abonada en els últims temps al joc alegre i despreocupat nascut després del boom del Werder Bremen de Thomas Schaaf a principis de segle.

Per sobre de tota consideració, el principal valor de l'èxit del Borussia no soles resideix en una bona política esportiva, ni en la conjunció de joves valors, el seu principal ingredient és el bon ambient, la identificació plena amb un entrenador, un grup sa que és conscient de les seues limitacions i sabedor de les seues virtuts. Sobre el tapet els xics de Kloppo fan el que saben fer, sense floritures estèrils ni intents kamikazes. Després del èxit i el seu retorn a la lliga de campions el club, i esta plantilla, s'enfronten a un nou repte. Els ingressos via UEFA sadollaran les famolenques arques de l'entitat, encara que la pluja d'ofertes pels seus joves més apetitosos serà una temptació difícil de superar. De moment, el seu tècnic, i algun jugador, han mostrat voluntat de gaudir de la màxima competició en Dortmund. Passe el que passe, el bon futur del club està garantit.

Una entrada de 1100 gràcies.

No sé molt bé perquè un dia em vaig decidir a tindre un blog. Mai vaig pensar que tinguera res interessant que dir. Este espai, que com a tal existeix des de 2006, va ser parit com un complement als estudis, un arxiu de notes i apunts on-line on alguns amics compartíem informació sobre el que seria “la nostra futura professió.” fins arribarem a utilitzar-ho com part d'un treball universitari. El seu bateig futboler va coincidir amb dies foscos, en ple atac d'esquizofrènia sorianista. Potser va ser eixa la raó que em va animar a aventurar-me, evitant que li donara al botó d'eliminar, fins aplegà a semblar-me sa tindre un racó on esplaiar-me davant tant atropellament. Aquell gest, improvisat, ha anat creixent, prenent forma, fins arribar a un punt que ni en els meus millors somnis – mai em vaig prendre açò enserio- vaig imaginar que arribaria.

El mes passat va complir dos anys donant puntades a un baló, com a regal d'aniversari va sumar una xifra que ja per aquell temps em va pareixer tremendament sorprenent, va tancar Març amb 990 visites úniques. Les coses han anat tan bé , que soles trenta dies després, en el mes d'abril, aplega als 1087 visitants únics. Una xifra rècord, i que sense saber si es convertirà en un tope històric, si que veig impossible que l'augment de tràfic constant que ha mantingut la criatura des de Novembre seguisca el ritme.

Per al volum en la red son quantitats pírriques, encara que no deixa de fer il·lusió, per molt insignificants que siguen les quantitats, que haja tanta gent pendent de lo que un escriu o deixa d'escriure. No sé quant durarà açò, però gràcies a la bestia, he pogut conèixer a molta gent, uns “famosetes”, altres tan anònims com jo, dels quals he après, m'han ensenyat, i fins he gaudit compartint “bits” amb ells, i als quals, sense açò, mai hauria aconseguit saber d'ells. Com els temps canvien, el blog també ha de fer-lo, i que millor forma d'estrenar imatge que agraint-vos a tots, als que heu deixat que vos conega, als que ni tan sols vos conec, i ha tots els anònims lectors, mil milions de gràcies. Encara que valore més la paciència, que el menda, pesadet ( i cabut ), és una estoneta.