La revolució anglesa.

Amb l'arribada de magnats als clubs de futbol anglesos el model de societats anònimes està començant a ser qüestionat en les illes britàniques. Els primers a mostrar el seu descontent van ser els aficionats del Manchester United allà per 2005, després de la venda del club a l'empresari nord-americà Malcolm Glazer, quina compra obligà als menuts accionistes a renunciar als seus títols, aglutinant el hòlding nord-americà el 98% del capital social.

Múltiples manifestacions, protestes i cridades a la desobediència per part de l'afició d' Old Trafford va ser la rebuda que va trobar l'americà a la seua arribada a Manchester, fins i tot este moviment va provocar el naixement del FC United of Manchester, un succedani que pretenia salvar els valors del veritable United davant el temor que va alçar l'arribada de capital estranger al club més representatiu del futbol anglès en els últims 20 anys.

En l'actualitat ja existeixen diversos moviments en tot el Regne Unit, agrupacions i associacions de tot tipus que pretenen rescatar als seus clubs de les mans dels actuals propietaris. En Liverpool el "ShareLiverpool FC" encapçala un moviment social nascut des de les bases de The Kop per a adquirir la propietat del club i reflotar financerament la societat. Este col·lectiu basa el seu projecte en un model de club similar al del FC Barcelona, un soci, una acció. També s'ofereixen beneficis als futurs accionistes, com descomptes en l'abonament, tendes oficials..etc. El citat col·lectiu pretén reunir 500 milions de lliures entorn d'una base social superior als 100 mil aficionats (5000 mil lliures per persona, encara que accepten aportacions de 50 lliures) per a adquirir mitjançant una OPA el paquet accionarial que controla Gillet i Hicks.

En Londres recentment ha nascut el “Red Knights” (Els cavallers rojos) encapçalats per Jim O'neill, antic director financer del Manchester United abans de l'arribada dels Glazer. Este economista de prestigi, en l'actualitat director executiu de Goldman Sachs, ha reunit a una sèrie d'empresaris i seguidors del club en la City, per a aglutinar al voltant d'esta associació 1,5 bilions de lliures esterlines per a comprar el club i refinanciar el seu deute, amb la idea de crear un nou model d'accionariat basat en minories majoritàries. A este col·lectiu se'ls ha unit el MUST (Manchester United Supporters Trust) que duen setmanes encapçalant una rebel·lió social contra els americans. Segons O'neill ja han establit contactes amb la família Glazer.

En el sud d'Anglaterra, més concretament en Portsmouth, trobem moviments similars, sense oblidar l'existent en Newcastle, en el nord del país. En l'actualitat la massa social del Pompey ja controla el 10% del capital social del club després de la compra d'este paquet a l'intermediari saudita Sulaim Al-Fahim, que al novembre passat va vendre el 90% del capital social a Balram Chainai davant els greus problemes financers que va trobar en el club a la seua arribada. Denunciat pel govern britànic per evasió d'impostos i amb un deute de 110 milions d'euros. A dia de hui, Peter Storrie, director executiu del Pompey, representa a un grup de seguidors i empresaris de la zona interessats en adquirir un paquet de control mitjançant aportacions dineràries de les bases socials i l'empresariat local. El club es va quedar desemparat desprès de l'eixida del seu anterior propietari, arruïnat per la fallida financera d'Islàndia, que va arrossegar a gran part del Regne Unit. La venda de jugadors en estiu varen deixar un montat de 77 milions d'euros que varen ser destinats a tapar deute.

Tenen raó estos col·lectius?

Encara que el Govern Britànic està encapçalant múltiples reformes i desenvolupant nous controls i exigències per a frenar l'adquisició de grans paquets accionarials (l'Arsenal en els seus estatuts obliga a tot aquell que vulga adquirir més del 28% del capital social fer una oferta pública pel 100% de la societat), les xifres financeres de la majoria de clubs són notables.

Amb els Glazer el Manchester United ha aconseguit els millors resultats econòmics de la seua història, va augmentar un 65% els seus ingressos i en un 72% l'explotació comercial de la seua marca, en l'actualitat després dels Lakers és la marca esportiva amb major valor del món. Després de desvetlar el deute del club el passat més de Gener en l'informe econòmic anual presentat en la borsa de Londres, va desencadenar una ona de protestes contra la gestió del club, encara que este deute respon a l' incursió del club en un hòlding, que com a tal, ha de fer front als deutes del grup Glazer. Com va afirmar Duncan Drasdo, executiu del United, les protestes han nascut perquè abans els seguidors desconeixien la realitat de l'entitat, a pesar que quan els Glazer van adquirir el 98% del capital social, el deute del Man.United era soles 250 milions inferior a l'actual, amb una excepció, els ingressos també eren menors.

En Liverpool Gillet i Hicks ja van comprar una societat endeutada i asfixiada per la falta de liquidesa, fins i tot la compra del club es va fer incloent una clausula en el contracte per la qual estos es comprometien en cinc temporades a sanejar el deute de l'entitat i en finançar la construcció del nou estadi, paralitzat en l'actualitat per falta de fons. La crisi financera que va assolar els EEUU en el segon semestre de 2008 va llençar per terra tots els plans financers aportats pels nous propietaris. Tanmateix, el poder adquisitiu del Liverpool ha augmentat, realitzant adquisicions de jugadors que anteriorment no podia assolir, a més d'aconseguir un patrocinador per a les samarretes del pròxim curs superior als 20 milions d'euros per temporada, situant-se a la mateixa altura que el Manchester United, en l'actualitat el club amb el millor patrocini del món.

Esmena a banda queda el Chelsea, la compra del qual per part d' Abramovic va respondre a una situació de desaparició, els blues es trobaven en una situació similar a la del Portsmouth, amb un deute superior als 500 milions d'euros, una amenaça de descens administratiu, i sense poder fer front al pagament de salaris als seus jugadors. Ressaltar la progressió financera i esportiva de l'entitat en set temporades, on el club ha passat de ser un conjunt de mitja taula a ser una potència mundial en els dos plànols, econòmic i esportiu.

El temps dirà en que queden els múltiples moviments de rescat que existeixen en l'actualitat en diferents punts del regne unit. Les seues propostes no deixen de ser interessants i una alternativa atractiva a l'actual model de propietat, sense intermediació ni ingerència alguna d'entitats publiques.

Up in the radio.

poques voltes s'han dit coses com estes en un medi nacional. Val la pena escoltar la alocució d'Ucelay, una descripció veraç de lo que s'ha convertit la premsa nacional en este país davant l'impunitat de tot el món, enarborant la bandera de la desvergonya i l'arribisme.

escoltar segona part

Laments des de Bremen.

La situació del club alemany en les dos ultimes campanyes no és molt positiva, ja que per segon any consecutiu estan naufragant en el campionat domèstic. L'equip de Thomas Schaff va arribar a liderar el campionat a finals de Novembre, estenent el seu regnat fins a les portes del paró hivernal. Just en l'equador del campionat els Bremers van entrar en una crisi de resultats que es va extendre durant dos mesos i mig, fet que els va dur de lluitar pel campionat a enfonsar-lo en la mitja taula, deixant-lo fins i tot sense aspiracions europees. Com ja succeïra la passada campanya la DFB Pokal (actual semifinalista) i la UEFA estan sent la taula de salvació.

El principal problema del Werder resideix en l'envelliment de la seua plantilla. Frings, capità de l'equip i ànima de l'escola del nord, es troba en ple declivi. L'estil ofensiu i caòtic que practiquen els propietaris del Weser Arena des de fa més d'una dècada requereix d'unes obligacions i exigències físiques que el capità del Werder ja no pot complir. A pesar del seu evident declivi, que li ha dut a convertir-se en blanc de totes les critiques, Thomas Schaff contínua apostant pel veterà jugador per a subjectar el seu centre del camp. Borowski és altra de les peces clau de la mitja afligit del mateix mal.

Altre dels punts febles de l'equip resideix en la davantera. Des de l'eixida de Klose i Klasnic, el gol brilla per la seua absència en les files del conjunt verdiblanc. El forat deixat per la doble K va ser sempre mal ocupat, primer amb jugadors d'escàs gol com Hunt, Almeida o Rosenberg, a pesar que el seu joc no està exempt de qualitat, i després per veterans com Pizarro, que amb l'edat va perdre la velocitat requerida per a rendir en l'exigent esquema de joc del seu equip. En la defensa conten amb el talentós Naldo, un veterà central brasiler de nivell superior que, salvant les distàncies, és lo més semblant que ha hagut a Lucio. El brasiler és l'únic defensa que no desentona en l'estil ofensiu del seu equip, ja que Mertesacker a pesar de ser un central notable, és extremadament lent en una linea defensiva habituada a jugar en el mig del camp. Juntament amb Naldo lo més destacable de la defensa alemanya és el seu porter Wiese, habituat a salvar al seu equip en situacions extremes, i el jove lateral Prödl .

El talent de Marco Marin i Ozil no és suficient per a fer rendir a un conjunt que duu demanant a crits des de fa diversos anys una remodelació. La mateixa que està patint el Weser Arena, que li dura a superar els 60 mil espectadors i a convertir-lo en un dels estadis més funcionals de la Bundesliga. A pesar de la seua cultura ofensiva el Werder acostuma a canviar el seu model de joc a un més conservador en partits d'alta exigència, per això en competicions d'eliminatòria el seu rendiment sol ser molt superior.

Ja el passat estiu en l'amistós que va enfrontar a Werder i València, els seus aficionats es van mostrar pessimistes en quant al futur del seu equip en la bundesliga, fins i tot va haver qui parlà de descens. La tònica de cara a l'eliminatòria que ha d'enfrontar a valencians i alemanys transitava pels mateixos camins fins a dilluns passat. La lamentable imatge donada per l'equip d' Emery davant el Racing ha avivat les esperances entre els seguidors del Werder. Des que el sorteig aparellara als dos conjunts en els vuitens de final de l'Europa League, els missatges de pessimisme en el fòrum de la web oficial del conjunt alemany eren la tònica habitual. Des de dilluns passat a la nit, l'esperança ha reaparegut, fins i tot en les enquestes la passada de l'eliminatòria per part del seu equip ha repuntat fins a situar-se com l'opció més votada.

Malgrat el respecte mostrat pel valència, la imatge pre-establida del conjunt de Mestalla sol ser negativa. Els comentaris solen dirigir-se cap a la duresa en el joc de l'equip, i és que en el futbol alemany no sol estar molt bé vist el campionat espanyol gràcies al seu altíssim índex de targetes grogues per encontre i a l'arrelada cultura de l'engany. En europa això de simular penals, faltes i fer-se el lesionat per a perdre temps està molt mal vist.

L'actualitat del VCF pel nord d'Alemanya és ben coneguda, aspectes com la paralització de les obres del nou estadi, la situació de semi-fallida permanent en la qual viu el club, i la venda dels seus principals jugadors durant l'estiu són temes tractats i coneguts fins a la sacietat per part dels seguidors alemanys, fins i tot aspectes tan sorprenents com saber com utilitzar al públic de Mestalla en favor del seu equip, coneixen perfectament que si nuguen al VCF, Mestalla deixarà de ser una olla pressió en contra seua, per a convertir-se en un aliat, ja que les famoses xiulades del respectable davant la mínima mostra de flaqueza del VCF han traspassat fronteres.

Una roïna elecció.

A pesar que en un club arruïnat hi ha qui pretén salvar-nos llevant l'autobús oficial de l'equip, una mesura digna de premi nobel d'economia, i que la nomina d'executius que sobrepassen els 200 mil euros supera ja la desena, benvingut Martín Vila, en Pintor Monleón no hi ha ningú prou espavilat per a elaborar una agenda coherent i acord a la importància dels actes.

Mentre el president del club, Manuel Llorente, feia gal·la d'un populisme ranci en el XV aniversari de la penya valencianista de Benetusser (felicitats) en Manchester tenia lloc l'assemblea general de la ECA (european clubs association), presidida per Rummenigge, i amb l'assistència de Rick Parry, David Gill, Joan Boix, Aulas, Galliani i un llarg etcètera dels pesos pesats dels principals clubs d'Europa. Va faltar Peter Kenyon, però este va deixar el seu càrrec en el Chelsea el passat 31 de Gener.

El VCF és membre de ple dret d'esta associació, però segons pareix li importa molt poc lo que es debata en estes reunions, a pesar que els acords als quals es van arribar dimarts passat van a afectar de ple al futur del futbol europeu a partir de 2015. La representació per part del València va córrer a càrrec de Jordi Brúixola, sens dubte un dels paladins de la gestió econòmica a nivell mundial, i l'home fort dels números en el plànol intern del club.

Sabíem on estava Llorente, llançant-se elogis a si mateix en el sopar d'una penya, es sabia on estava Bruixola, que a pesar de ser relacions externes acudeix a llocs on exerceix d'algo per a lo que el càrrec que ostenta no té competències. Però no sabem on estava Javier Gómez, l'home que més cobra del club i creador de plans de viabilitat que no es compleixen. Possiblement es trobava revisant els seus emonuments per a assegurar-se un augment del seu salari acord al PIB del pròxim semestre.

En Manchester la ECA va arribar a un acord per a establir les regles del futur Fair-Play econòmic impulsat per Platini. Tots els clubs representats en l'assemblea van arribar a un acord per a canviar el model de funcionament dels clubs, posant punt final als exercicis que tanquen amb pèrdues, acumular deutes i altres desfalcs pressupostaris que estan a l'ordre del dia. Rummenigge, president de la ECCA, va qualificar l'acord d'històric i satisfactori.

El tribunal de comptes de la UEFA establirà ara un període de temps per a elaborar, concretar i desenvolupar els diferents punts per a establir definitivament la regla del Fair-Play econòmic, que contarà amb un període d'adaptació de cinc anys, en els quals els clubs tindran assessorament, ajuda i tot tipus de cobertures per a adaptar-se a la nova realitat financera imposada pel màxim organisme europeu, que entrarà en vigor a partir de Juny de 2015.

Lluny de l'economia global de les entitats també es va acordar en establir com fix un contingent no major de 25 fitxes per a l'elaboració de les plantilles, així com barems econòmics per a retindre i equilibrar la despesa en sous dels jugadors. També es va tractar el sobrecost que suposa per al món del futbol la figura de l'agent, tema que ja s'està debatent en la FIFA per a regular la seua situació i posar punt final al pillatge d'estos personatges. A partir de 2015 tot aquell club que no complisca amb la regla del Fair-Play econòmic, no tindrà llicència per a disputar competicions internacionals, a més de patir altre tipus de sancions més severes.

Una vegada més va quedar demostrat que el VCF prefereix la tribu al món global. Un dia d'estos parlarem de l'autobús oficial del VCF, perquè no és de rebut que es restringa el seu ús, per a després triplicar la despesa que suposa el vehicle en sobresous, com el que va a cobrar Martín Vila (amic personal de Llorente i Andreu Fajardo) com director de Paterna, un home que de futbol sap lo mateix que qualsevol aficionat.

Deloitte ens pinta la cara.

Com cada any per estes dates la consultora internacional amb més prestigi e implantació a nivell mundial publica la seua particular llista dels 20 clubs més rics del continent. No, no busquen, no trobaran al VCF fins arribar al top-40, just per baix d'equips com el Everton o Fiorentina. Una terrible realitat, el club s'ha quedat arrere en món del futbol, no solament en el concert esportiu, sinó en l'econòmic. Després de l'arribada d'Aurelio de Laurentins fa cinc temporades a la propietat del Nàpols, l'entitat napolitana ha aconseguit eixir del pou de la Sèrie-C, superar una fallida, i situar-se entre els quatre millors del calcio en l'actualitat.

Una progressió no solament esportiva, sinó també econòmica. Diversificant l'activitat de la societat, modernitzant les estructures i basant el seu model de gestió en l'existent en les grans lligues americanes, exportat a principis dels noranta al futbol britànic, l'entitat del sud d'Itàlia ha aconseguit, sense participar en Champions, ni venent a les seues principals estrelles, supera en l'exercici 08/09 al VCF en ingressos.

En l'última aparició del València CF en la famosa llista de Deloitte, tenia per baix seu a conjunts com el Celtic, Werder o Stuttgart. En l'actualitat i quatre temporades després, m'entres el club de Mestalla ha descendit a les catacumbes del futbol europeu i ha estat superat per equips com el Newcastle, Everton o Aston Villa, antics perseguidors dels blanquinegres com els alemanys, pròxims rivals en la UEFA, han passat dels 88 milions de fa quatre temporades als 114 actuals. Sense obviar els 146 de la Roma o Hamburg. Xifres inimaginables d'alcançar en Pintor Monleón, veient l'anacronisme que han representat sempre els seus gestors, actuals i passats.

Lo important de l'estudi, no és el lloc on apareix el VCF, ni que siga superat fins per equips de segona divisió. El moll resideix en l'anàlisi que realitza la consultora a través de Global, la seua filial de notícies econòmiques vinculades a l'esport sobre els dos primers classificats, Madrid (401,4 milions) i FC Barcelona (365 milions), on assenyala al VCF amb el dit acusador, deixant en evidència la gestió de la SAD en els últims 10 anys.

La consultora elogia al VCF com marca, però deixa a l'altura del betum als seus dirigents: “És un club (VCF) amb una de les bases de seguidors més sòlides i extenses tant a Espanya com en el món. Després de Madrid i Barcelona, conta amb les millors estrelles del campionat espanyol, sent una entitat amb una potencialitat extraordinària.”

Dita açò es centra en els aspectes comercials, on comencen a sonrojar a aquells que encara tinguen gatets en l'estomac: “El València representa una de les marques més atractives del món del futbol, no obstant això és incapaç d'aconseguir contractes comercials acords al seu nivell, signant amb marques que ho situen per baix de clubs que no arriben a un terç del seu potencial”.

Després del plànol comercial, es centra en la progressió i augment d'ingressos dels quatre primers classificats de la seua llista, entrant en l'apartat dedicat al Madrid i al Barça, torna a aparèixer el VCF com exemple negatiu: “Durant el primer mandat de Florentino, va modernitzar el club, el seu model de negoci i les seues estratègies comercials, així el Madrid va aconseguir passar de la 13º posició de la llista amb 138 milions d'euros anuals, al top-4 fregant els 300 milions, en la seua segona etapa i en uns mesos, el Madrid és el primer club en la història a trencar la barrera dels 400 milions d'euros. Una progressió similar va viure el FC Barcelona en els últims sis anys de la mà de Joan Laporta, on ha aconseguit augmentar en 40 milions/any els ingressos del club durant el seu mandat”.

Ací eixim nosaltres: “Si els comparem amb els seus immediats competidors en la lliga domèstica, podem observar amb preocupació com el VCF (top-20 06/07 i 07/08) ha perdut potencial econòmic en quatre temporades. En el seu millor moment el club soles va aconseguir augmentar els seus ingressos en un 5%. En les ultimes temporades en el plànol econòmic el València ha recorregut a la inversa el camí iniciat en 2006”.

Ara toca analitzar l'escassa competitivitat del futbol espanyol: “ És preocupant observar, com el Newcastle, sumit en la segona divisió, és un dels 20 conjunts que apareixen en la llista, superant a equips com València, Sevilla o Atlètic de Madrid, que posseeixen algunes de les principals estrelles del futbol nacional i europeu, sent habituals de competicions internacionals."

Les causes del poc aprofitament econòmic del València queden reflectides en una lapidària afirmació: "La seua junta directiva ha estat un caos durant els últims anys i sense un govern estable, i plans concrets a llarg termini, els ingressos s'han restringit, l'any passat, el club estava lluitant per a pagar els salaris del seu personal."

Estes afirmacions deurien de crear un seriós debat intern en el se del club, i en l'entorn, sobre la poca capacitat dels diferents rectors de la societat per a situar a l'entitat de Mestalla al nivell que li correspon. Te que ser motiu de vergonya que clubs com Newcastle, Hamburg, Lyon i un llarg etcètera superen en anys llum al VCF en estructura comercial i financera. Es hora de que l'entitat cree un pla comercial seriós a mig i llarg termini, perquè encara que semble mentida, retallant gastos, despatxant mileuristes, rebaixant les nòmines dels entrenadors de l'escola i venent patrimoni, lluny de traure del pou a l'empresa, lo que s'aconsegueix es tancar la paraeta, sense deutes, això si. Si mai plantem la llavor, mai tindrem un arbre que ens done pomes.

Es un fet que les estructures comercials del l'entitat fa massa temps que quedaren antiquades. Soles diversificant l'activitat de la societat, modernitzant les estructures i canviant el model de negoci es possible no soles fer rentable el club, sinó posar les bases per a tindre un futur sostenible i esperançador. Calen gestors amb altura de mires i amb la formació necessària per a afrontar estos reptes. El VCF te que ser conscient de que es hora de deixar de funcionar com un club de futbol per a fer-ho com una multinacional, els anys de la gestió amateur, de vendre entrades i pipes, fa 20 anys que va acabar. En Pintor Monleón, pareix que encara no s'han adonat.

Llista d'equips que s'han quedat a les portes del top-20

21. Paris Saint-Germain - 100,8 millones de euros
22. Girondins de Burdeos - 99,8 millones de euros
23. VfB Stuttgart - 99,8 millones de euros
24. Aston Villa - 98,9 millones de euros
25. ACF Fiorentina - 94,1 millones de euros
26. Everton - 93,5 millones de euros
27. SSC Napoli - 93,1 millones de euros
28. West Ham United - 89,3 millones de euros

29. Celtic de Glasgow . 89,3 millones de euros
30. Fenerbahce SK - 87,0 millones de euros