Grans equips a preu de saldo.

Tots els grans Valències de la història, aquells que van marcar veritablement una època en la memòria col·lectiva de tot aficionat, independentment de la generació a la qual pertanya, són Valències de baix cost i gran talent.

La política esportiva del club, en tota època, es pot titllar de caòtica, mai un director esportiu (antic secretari tècnic) ha durat més de tres temporades, llevat de Javier Subirtas, el més longeu de tots ells. Tota plantilla ha tingut mil pares, construïda com una vella manta a força de menuts retals que han sabut encaixar a la perfecció fins formar grans plantilles.

Molt s'ha parlat, escrit i discutit sobre el futur pròxim d'este club i una més que probable travessia pel desert. Però realment fa falta gastar-se ingents quantitats de diners per a tenir un gran equip?. La nostra història ens demostra que no. I com una imatge val més que mil paraules, soles cal donar un colp d'ull a l'onze que l'últim cap de setmana es va desfer amb certa comoditat del Saragossa.

Sobre el verd tapet de Mestalla van desfilar 26 milions d'euros, si contem únicament el cost de traspàs. Excepte dos jugadors, Banega(13/14) i Vila(12), la resta o pertany a la pedrera (Albelda, Navarro, Silva, Pablo Hernàndez) o van arribar al València lliure de contracte (Cesar, Bruno, Mathieu, Dealbert, Mata). Sense oblidar-nos de Marchena, que arribà a canvi de Zahovic, sense desemborsar quantitat alguna. Per contra, la banqueta del passat cap de setmana va reflectir cruament els fracassos econòmics d'eixos valències fastuosos, els Valències que sempre han fracassat al llarg de la història. Entre Zigic, Moyá i Joaquin ja superen de llarg el cost global de l'equip titular.

No parlem de cap excepció. Si tirem la vista arrere, podem vore a alguns dels millors equips dels últims temps amb costos similars o fins i tot menors. Per exemple el VCF del doblet és altra mostra de bon equip i baix cost. Curro Torres, Mista, Vicente, Albelda, Pellegrino, Cañizares, Ayala o Carboni que van ser pilars bàsics d'eixos èxits, van recalar en l'equip lliures de contracte o a canvi de quantitats no superiors a 4 milions d'euros.

Com pare de l'última dècada prodigiosa en la història del club tenim al València de la cartoixa de Sevilla. Un equip emergent basat en veterans que van recalar lliures de contracte (Anglomá, Djukic, Carboni, Milla) juntament amb Cañizares, completant l'equip joves talents com Farinós o Mendieta, productes de Paterna, als quals se'ls uniria gent com Gerard, Angulo, Palop, Vicente o Albelda, sent la referència d'aquell equip Claudio López, un jugador, el fitxatge del qual, no va superar els 5 milions d'euros.

Vacances en el mar.

Quan reuneixes les qualitats necessàries, arribar és en certa manera fàcil, triomfar en el teu club de formació és complexe, però una vegada aconseguit, millorar en la teua carrera ve a soles. Lo realment complicat és arribar al màxim nivell, i sobreviure. Molts jugadors joves, amb un més que sobrat talent, i unes condicions innates per al estrellat són incapaços d'assimilar el seu èxit personal. Sucumbeixen al glamur, als focos i al constant frec amb exuberants rubies a la recerca d'afamats futbolistes per a abrillantar les seues incipients carreres en el paper rosa.

La perdició per a molts és eixir del seu modest niu de formació. Jugar en un gran, al màxim nivell, té molts avantatges, però és tan corrosiu com perillós. Un cementiri de púbers amb grans possibles, uns per no saber assimilar la pressió i la responsabilitat, i altres per caure en la temptació de tots aquells paràsits que envolten el roster dels principals clubs del món. Sobreviure a això és complexe, i molt més saber separar-lo per a evitar que repercutisca en la teua vida professional.

De Moyá poc podem dir, quasi ningú tenia esperances de trobar en ell la versió millorada de Cañizares, com porter, encara és jove, i potser, com els va passar a molts, inclòs al de Puertollano, la seua plenitud li arribe a edat tardana.

El cas que més preocupa, pels seus possibles, i pel seu rendiment, és el de Alexis. Un jugador amb unes condicions més que valides per a triomfar i convertir-se en el central de referència per a una generació, com ho van ser Pellegrino o Ayala en el passat. Lamentable és la seua incursió en el món ye-ye, món que en tot just uns mesos, i de forma gradual, ho han convertit en un jugador més que prescindible, encara que conserve totes i cadascuna de les seues qualitats com jugador de primer nivell. Algú deuria de començar a preocupar-se per reconduir la vida personal del malagueny, perquè està a un pas de convertir-se en un cadàver més de la fashion-night valenciana.

Un quart de Pamplonès.

Un quart de lliga, un paró per seleccions i a les portes de final d'any. Si Emery haguera traït amb antelació la seua caòtica visió del futbol, podríem estar parlant d'altra cosa, dos empats in-extremis a casa davant rivals entregats han costat un lideratge, que no per ser anècdotic, haguera deixat de ser més que positiu.

Que ha canviat en el VCF?, realment res, una aproximació més que demandada de les línies han propiciat un millor aprofitament dels espais, que ha repercutit en una millor disposició sobre el camp otorgant a l'equip més seguretat i major control del joc. Ara la sodomizatcio per part del rival és menor, tenint l'equip més armes al seu abast per a desfer-se d'ella.

Quant a la resta, continuem en les mateixes, Europa segueix sent una competició a eliminar per a molts, per molt desesperant que resulte per a aquells que anhelem títols (potser estiguem davant l'última oportunitat en molt de temps de poder aspirar a ells), i més assequible que este, pocs n'hi han. Soles la providència determinarà si arribem vius a les rondes que interessen als conformistes que creen opinió o si caiguem estrepitosament com la campanya anterior, davant el primer equip mínimament decent que se'ns creue.

Altre aspecte que ha canviat en el galliner Emery, són els regals per simpatia. serà per que es juga una renovació?, per convicció?, parlaríem del mateix si li restaren 2 anys de contracte?. Siga imposat, per interès, o per credo, bé està, molt va perjudicar en el passat eixa ànsia del basc per contentar a tot el món, sense merèixer-lo.

La veritable prova de foc per a este “nou” VCF serà Pamplona, un estadi on fa falta alguna cosa més que un equip juntet i donar balons llargs a la davantera per a poder guanyar. Si este equip a pecat d'alguna cosa en els últims temps és de falta d'ofici (no controlar els partits) i de no saber mantindre l' intensitat i la concentració necessàries per a traure endavant els grans reptes. En Pamplona és necessari saber parar el partit a conveniència, i jugar fins on ens interesse jugar.

La graduació de l'equip es lliura en el Regne de Navarra. Per si això no fóra poc, San Mamés i el Madrid són els següents cocos després del paró per seleccions, un tram final de primera volta exigent com pocs, que determinarà que és este València, i on estarà a final de temporada.

Borussia Mönchengladbach.

Parlar de la història del Borussia Mönchengladbach és parlar d'una història incompleta, per justícia estos devien haver sigut el primer club alemany a alçar la copa d'Europa, fita que l'infortuni i una decisió més que polèmica de la UEFA es van encarregar d'evitar. Anterior a la creació de la Bundesliga (1963) a Alemanya no existia cap torneig de lliga, cada lander disputava el seu campionat regional des del segon cap de setmana d'Agost fins al primer de Desembre, els millors clubs de cada estat federat competien en la seua pròpia lliga, solament els millors de cada federació regional, a la primavera, coincidint amb el desglaç, s'enfrontaven en eliminatòries a partit únic als diferents campions dels landers per a determinar el millor club d'Alemanya. Gràcies a este peculiar sistema podem entendre perquè el Bayern de Munich va guanyar el primer títol oficial en tota la seua història en 1969.

La irrupció del Borussia (Prusia) en la Bundesliga data de 1965, solament dos anys després de la creació del torneig. Cinc anys abans, les Zebres (die Fohlen) conquistarien la copa alemanya després d'imposar-se al Karlsruhe per 3-2 en la final. Sens dubte la dècada del Gladbach són els anys 70, on el futbol germà va explotar definitivament. El Borussia va ser el primer club alemany a repetir títol de forma consecutiva ( 69/70, 70/71), record que milloraria solament un parell de campanyes després, succeint a un emergent club de províncies, el Bayen Munich. Va Repetir campionat de forma consecutiva durant tres temporades (1975, 1976, 1977). En eixe transcurs va emergir una rivalitat esportiva, que dividiria al país. El futbol del Gladbach entrenat per Hennes Weisweiler (basat en l'escola holandesa, amb adaptacions germàniques) contra el classicisme de l'emergent Bayern de Munich (campió d'Europa), un debat nacional que solament té comparació al existent en Argentina entre el Bilardisme i el Menotisme.

Els màgics setanta no solament va portar un torrent de títols nacionals, el club de Renania del nord va alçar el doblet de lliga i UEFA en 1975, la final la va disputar contra el Twente holandès, empatant a zero en el Bolkeberg i imposant-se per 1-5 a Holanda, les zebres van eixir al camp aquella nit amb homes com Stilelike, Bonhof o Simosen, que al costat de Heynkes, els dos amb dos gols, serien els homes del partit. Un triomf que va servir per a resabalar-se de la derrota en la final del torneig de 1973 a mans del Liverpool de Bill Shankly, un Liverpool que tornaria a derrotar al conjunt Alemany en la final de la copa d'Europa de 1977 .



L'èxit en la copa de la UEFA ho reeditaria solament un parell d'anys després, en la 1978/79 es va imposar a l'Estrela Roja en la final, amb empat a un a Belgrad (amb gol en pròpia meta de Jurisic) i amb victòria per 1-0 a Alemanya (Simonsen) atorgant-li al Borussia el seu segon entorxat europeu.



Però sens dubte la gran decepció, i una vergonya per al futbol mundial, va ser l'esdevingut en la copa d'Europa de 1971, edició que molts a Alemanya atorguen com vencedor moral al Gladbach. L'equip comandat per Jupp Heynkes, Berti Vogts, Stielike, Udo Latek i Alan Simonsen, van eixir deslligats al Bolkeberg, endossant un 7-1 al Inter de Milà. La desgràcia va acabar amb eixe moment històric, finalitzant el partit un aficionat italià, va llançar una ampolla de cristall que va impactar sobre Roberto Boninsegna (jugador del Inter) causant-li una commoció que li va fer perdre el sentit, el partit va ser suspès, obligant la UEFA a reprendre's dies després, des del minut zero, en l'Olímpic de Berlín a porta tancada (0-0). El partit de tornada va resultar desastrós, 3-2 per als italians, que a posteriori, perdrien la final contra l'Ajax. Els setanta van deixar 9 títols en les vitrines del club.



En el Borussia-Park descansen dos títols de la UEFA, que podrien ser tres, si no s'haguera perdut la final de 1980 contra el Eintrach de Frankurt, set anys després (1987), davant el Dundee United, el Borussia va perdre unes semifinals que tenia en la butxaca, 1-1 en Escòcia i derrota per 0-2 en el Bolkeberg. 1980 va ser un any de derrotes, ja que eixa temporada per una roina diferència de gols, les zebres, quedant empatat a punts amb el campió, va veure com el títol de la Bundesliga viatjava a Munich, desgràcia que repetiria en 1984, esta volta a favor del Stuttgart, any que culminaria perdent en la tanda de penals la final de copa contra el seu pitjor enemic, el Bayern.

Altra final perduda en la tanda de penals va ser la de copa de 1992, davant el Hannover. En 1995 el Borussia va tornar a alçar un títol, (4-0 al Wolfsburg en la Pokal) triomf que li va servir per a arribar a les ultimes rondes en la recopa de l'any següent. En eixe equip militava un jove Stefan Effenberg, estrela de la final copera. Caurien en quarts de final de la recopa a mans del Feyenoord. En la 99/00 després d'encadenar una sèrie de desgràcies institucionals el club va donar amb els seus ossos en segona, categoria que recuperaria dos temporades després.



En el seu registre històric figuren golejades com un 12-0 al Borussia Dortmund en 1978, un 11-0 al Schalke en 1968 o el 10-0 aconseguit davant el Eintrach Braunschweig al novembre de 1984. De la pedrera del Borussia han eixit jugadors com Lottar Matthaus, Stefan Effenberg, Reinard Bonhof, Jupp Heynkes, Berti Vogts, Stielike, Udo Latek o Marco Marin i ha explotat gent com Alton Pólster, Uwe Rahn, Martin Dahlin o Patrik Anderson.

Puc discrepar?

Ahir, de casualitat, confesse no ser oient, ni habitual ni espontani, vaig sintonitzar per error la 92.0 (Las Provincias Ràdio), i en escassos 3 minuts que restaven de programa, vaig poder escoltar per primera vegada des de l'arribada messiànica de Llorente discrepàncies a la seua gestió. Si és que se li pot titllar de gestió lo poc realitzat fins al moment.

Tan pocs minuts van ser suficients. Pareix que el medi citat aprèn dels seus errors i ja no es llança als braços del líder de torn gratuïtament, com va fer amb Soriano. Poc han après els companys d'ones (i lletres), ja que els altres continuen feliçment de cortesans fidels. Obviaré qualsevol comentari sobre subvencions del règim a certes sucursals dirigides per un aguilucho.

Parlem del Senat. Llorente, reconegut neòfit futbolístic, ha volgut, desafortunadament des del meu punt de vista, envoltar-se de certs jugadors en una espècie de consell esportiu, amb el qual temperar la parcel·la. Sincerament preferiria que el citat consell haguera sigut composat per Fernando, Unai, i per gent relacionada amb el futbol i sense implicació directa en el club. Guillot, Mestre o Saura, aportarien molt més que un grup de jugadors amb l'ego més que pujadet de to.

Esta mesura no pot més que suposar la restitució de velles prebendes i privilegis que es creien perduts per part dels senadors que Llorente ha tingut a bé cridar-los a la seua falda. Què creuen que diran dits senadors del tècnic en cas que el rumb de l'equip no siga positiu, o si no comulga amb el seu acomodament personal?. Unai està venut. Si les divisions van matar a este equip, tornar a donar distingos als mateixos que antany es van erigir en malignes, és tornar a caure en els mateixos errors.

Que siga tot per a bé. Però malament faria mister Llorente si pren les opinions del senat com dogma de fe. Tots coneixem lo interessares que poden arribar a ser les opinions d'estos, i l'òrgan de pressió que pot suposar cap al club la restitució del poder perdut per certs capitosts del vestuari. tornarem a les renovacions a la carta, a entrenadors triats a dit o mantinguts per acceptar els capritxos del vestuari?… tant camí recorregut per res. En el passat, Llorente ja va aplicar allò de "yo te doy, tu me das".

Tant a ell, com al club, li faria més be (i més falta) un senat composat per catedràtics en economia, per gestors de primer nivell, i per algun empresari reputat.