Per als abolicionistes del futbol de seleccions, està tallada de rotllo provocada pels combinats nacionals no fa més que donar-nos la raó.. El futbol de clubs entra en la seua recta més decisiva, més emocionant, en la qual fallar està més prohibit que mai, on la tensió pels resultats aliens et fa asseure't a veure el partit del teu equip d'altra forma, on més disfrutes… en ple clímax arriben les seleccions… tot un gatillazo.
València en setmanes sense futbol és perillosa, iniciar este parèntesi amb l'enèsima derrota a casa d'altre modest, o altra remuntada histèrica, haguera convertit esta setmana i mitja sense clubs en un via cursis infumable. Ara haurà temps per a alimentar les conjectures i les trames.. Confabulacions, conspiracions, vendes accionarials, braguetades en els despatxos…. Auguris apocalíptics… Que el València aconseguira guanyar més de mes i mig després, amb deu, amb un penal en contra en la ultima mil·lèsima de segon, amb l'enèsim error de plantejament d'Emery que va tornar a canviar, també per enèsima vegada, en la segona part amb tres canvis… durarà fins al dimarts.. A lo sum!.
Ara aquells que van regar les ocioses ments del aficionat amb terratrèmols socials després de falles, tindran temps per a actualitzar i ampliar els seus encriptats missatges, ho se, però fins a ací puc llegir… un bon ganxo. Encara que la singularitat de la cosa, com previsió, apunta que esclatarà.. D'haver algun miracle, amb la lliga més que acabada. Este estiu no hi ha Eurocopa ni mundials que allarguen les notícies a mitjan Juliol… Qui serà el nou Villallonga? serà altra vegada Villallonga? no serà ningú?… Palomitas !!!.
23 de març 2009
13 de març 2009
Estafa massiva
Molt es parla estos dies sobre el famós pagaré de Soler, de pròxim venciment, però hi ha altre assumpte del que ningú es percata i que supera en gravetat al primer. Soriano ha deixat en herència un desfalc pressupostari de 70 milions d'euros.
El famós paperet que Zorio va mostrar en la junta d'accionistes del passat 17 de Novembre no solament va clarificar la forma d'actuar de l'administració Soriano, sinó que va perpetrar una estafa pressupostària amb la què Javier Gómez deurà bregar. L'exercici 2008/09 tancarà amb unes perdudes de 70 milions d'euros gràcies a l'afable i victorejada gestió de l'actual consell d'administració.
Bàsicament el regnat sorianista s'ha basat en una estafa massiva de greus conseqüències societàries. Ara el conseller delegat serà qui haurà de batallar amb les mentides d'uns altres, i de rebot, el club, es veurà obligat a buscar i traure d'on no hi ha, diners per a equilibrar un pressupost tremendament desajustat per obra i gràcia del president florer.
Descavalcat Vilallonga va començar l'estafa massiva. Soriano va enlluernar al màxim accionista amb ofertes per Mestalla per valor superior a 300 milions, a demés li va vendre una falsa amistat amb la cúpula d'Arena que reportaria prop de 400 milions per un grapat de localitats i la meitat de les llotges del nou camp, Arena mai va acceptar tal xifra a canvi de tan poc.
Ja en feina, com a contrapès al cicló Vilallonga, es va arrendar campanyes d'imatge per a deixar al ex de telefònica com a mentirós, Vila estava (està?) venut i Silva en portes, calia deixar malament al madrileny/madridista, una bona foto va servir per a llimar les suspicàcies que la figura del tigre de Puçol alçava.
L'altre punt fort del seu virregnat era la compra de les accions, Soriano mai va ocultar en la seua etapa d'opositor que no tenia cabdal per a fer-se amb el paquet accionarial de Soler, va donar noms i cognoms de qui li acompanyarien en la seua inversió, Soler va picar, els homes mai van aparèixer, i Soriano mai va plantar cara a cap termini per la compra d'accions, això si, no es va tallar en anunciar que havia adquirit la totalitat de les accions de Juan Soler…cosa incerta.
Incapaç de reconèixer el seu fracàs, va recórrer al circ. Una de les clàusules per les quals Soler va permetre el desembarcament de Soriano en el club testifica que Vicente Soriano mai podria vendre Mestalla sense abans haver adquirit de forma integra el 51% del capital social. Un segur per a evitar la compra d'accions amb diners bruts. En la junta d'accionistes del 17 de Novembre, Soriano va protagonitzar la seua millor actuació.
Va falsificar un pressupost en ares d'un bany de multituds, 140 milions de beneficis i uns ingressos de 240, la gestió de l'actual president solament deixaran unes pèrdues de 70 milions d'euros al tancament d'exercici. Ara és Javier Gómez qui ha de moure Roma amb Santiago per a trobar diners suficients per a equilibrar el fals pressupost perpetrat per Nanin Zorio i executat pel tigre de Puçol.
Quan el cèrcol del descrèdit amenaçava cada vegada més la figura presidencial, allà per desembre, vingué el castell de focs artificials, una pataleta en forma d'amenaça de dimissió per a tapar el seu incompliment sistemàtic amb la compra d'accions i la proximitat de la temuda data del 30 de Desembre, on quedaria en evidència… Després de molt de soroll, amb les escasses nous corresponents, es va anunciar la consecució de 40 milions d'euros per a sufocar la “punta de tresoreria” que ofegava al club…On estan.?
Entre crèdits fantasma (d'usura) amb fins personals més que empresarials que mai van arribar, es va arribar a l'acord amb Mediapro, acord venut pels seus sectaris mediàtics com la repera. La realitat és més crua, obviarem els problemes de la productora i que el contracte no te avals ni garanties… entrem en matèria:
- L'acord diu ser de 43 milions durant el primer any i 49 a partir del segon i fins a la seua finalització.
- Els seus aláteres, poc donats a l'anàlisi i a la veracitat, no s'han adonat d'un detall: A partir del segon any el contracte és tan alt perquè inclou tota la publicitat del nou estadi.
- Partida que explotada per lliure pot reportar el doble d'ingressos dels què ofereix Mediapro, 6 milions, incloent la "U" televisiva. Tampoc han caigut que el contracte televisiu té clàusules de nivell esportiu, que augmenten o redueixen la quantitat base a percebre.
Comptat i debatut, la millora respecte a Canal9 ha estat pírrica, fins i tot es perd diners, ja que l'explotació per lliure de la publicitat del nou camp reporta per si sola molt més del que paga mediapro…
l'estafa contínua…
El famós paperet que Zorio va mostrar en la junta d'accionistes del passat 17 de Novembre no solament va clarificar la forma d'actuar de l'administració Soriano, sinó que va perpetrar una estafa pressupostària amb la què Javier Gómez deurà bregar. L'exercici 2008/09 tancarà amb unes perdudes de 70 milions d'euros gràcies a l'afable i victorejada gestió de l'actual consell d'administració.
Bàsicament el regnat sorianista s'ha basat en una estafa massiva de greus conseqüències societàries. Ara el conseller delegat serà qui haurà de batallar amb les mentides d'uns altres, i de rebot, el club, es veurà obligat a buscar i traure d'on no hi ha, diners per a equilibrar un pressupost tremendament desajustat per obra i gràcia del president florer.
Descavalcat Vilallonga va començar l'estafa massiva. Soriano va enlluernar al màxim accionista amb ofertes per Mestalla per valor superior a 300 milions, a demés li va vendre una falsa amistat amb la cúpula d'Arena que reportaria prop de 400 milions per un grapat de localitats i la meitat de les llotges del nou camp, Arena mai va acceptar tal xifra a canvi de tan poc.
Ja en feina, com a contrapès al cicló Vilallonga, es va arrendar campanyes d'imatge per a deixar al ex de telefònica com a mentirós, Vila estava (està?) venut i Silva en portes, calia deixar malament al madrileny/madridista, una bona foto va servir per a llimar les suspicàcies que la figura del tigre de Puçol alçava.
L'altre punt fort del seu virregnat era la compra de les accions, Soriano mai va ocultar en la seua etapa d'opositor que no tenia cabdal per a fer-se amb el paquet accionarial de Soler, va donar noms i cognoms de qui li acompanyarien en la seua inversió, Soler va picar, els homes mai van aparèixer, i Soriano mai va plantar cara a cap termini per la compra d'accions, això si, no es va tallar en anunciar que havia adquirit la totalitat de les accions de Juan Soler…cosa incerta.
Incapaç de reconèixer el seu fracàs, va recórrer al circ. Una de les clàusules per les quals Soler va permetre el desembarcament de Soriano en el club testifica que Vicente Soriano mai podria vendre Mestalla sense abans haver adquirit de forma integra el 51% del capital social. Un segur per a evitar la compra d'accions amb diners bruts. En la junta d'accionistes del 17 de Novembre, Soriano va protagonitzar la seua millor actuació.
Va falsificar un pressupost en ares d'un bany de multituds, 140 milions de beneficis i uns ingressos de 240, la gestió de l'actual president solament deixaran unes pèrdues de 70 milions d'euros al tancament d'exercici. Ara és Javier Gómez qui ha de moure Roma amb Santiago per a trobar diners suficients per a equilibrar el fals pressupost perpetrat per Nanin Zorio i executat pel tigre de Puçol.
Quan el cèrcol del descrèdit amenaçava cada vegada més la figura presidencial, allà per desembre, vingué el castell de focs artificials, una pataleta en forma d'amenaça de dimissió per a tapar el seu incompliment sistemàtic amb la compra d'accions i la proximitat de la temuda data del 30 de Desembre, on quedaria en evidència… Després de molt de soroll, amb les escasses nous corresponents, es va anunciar la consecució de 40 milions d'euros per a sufocar la “punta de tresoreria” que ofegava al club…On estan.?
Entre crèdits fantasma (d'usura) amb fins personals més que empresarials que mai van arribar, es va arribar a l'acord amb Mediapro, acord venut pels seus sectaris mediàtics com la repera. La realitat és més crua, obviarem els problemes de la productora i que el contracte no te avals ni garanties… entrem en matèria:
- L'acord diu ser de 43 milions durant el primer any i 49 a partir del segon i fins a la seua finalització.
- Els seus aláteres, poc donats a l'anàlisi i a la veracitat, no s'han adonat d'un detall: A partir del segon any el contracte és tan alt perquè inclou tota la publicitat del nou estadi.
- Partida que explotada per lliure pot reportar el doble d'ingressos dels què ofereix Mediapro, 6 milions, incloent la "U" televisiva. Tampoc han caigut que el contracte televisiu té clàusules de nivell esportiu, que augmenten o redueixen la quantitat base a percebre.
Comptat i debatut, la millora respecte a Canal9 ha estat pírrica, fins i tot es perd diners, ja que l'explotació per lliure de la publicitat del nou camp reporta per si sola molt més del que paga mediapro…
l'estafa contínua…
11 de març 2009
Caspa i gominoles.
Si la capacitat de sorpresa d'un valencianista d'a peu no estava ja prou desquadrada, esta setmana, entre plans de viabilitat i auguris apocalíptics van saltar a escena els apòstols del moviment caspós.
La saba vella i caduca, amb la parsimònia que li caracteritza i fent gala de rostre dur, va presentar en escena un “projecte” per a democratitzar, diuen ells, la SAD. En el seu concepte ja parteixen d'un error, les SA no es regeixen baix criteris democràtics, sinó capitalistes.
El model cooperativa ja es va instaurar en Donosita, la “Reala” va ser l'únic club que va fer un pla de conversió basat en preservar l'esperit de club social que la llei orgànica que va obligar a alguns clubs a convertir-se en empresa va matar. La inestabilitat societària del club basc ha estat més que tormentosa, fins i tot més que en la nostra pròpia casa, que no ha sigut poca.
Este projecte en qualsevol part del món (democratitzaran els Lakers algun dia, o el Manchester?) seria impensable. En la curta però atrafegada i convulsa vida societària del València SAD hi ha hagut un factor comú que ha anquilosat sistemàticament totes les vies de creixement i expansió de l'empresa, mai s'ha acceptat la realitat.
No a soles el problema d'este club ha sigut de gestió, que no de model, últimament prou en entredit, sinó la no acceptació i assimilació del mateix. Durant tots estos anys una empresa com esta ha sigut gestionada com un club social, un casal faller, una penya taurina… una gestió inadequada que ha dut a construir i consolidar una estructura empresarial deficitària.
S'han deixat escapar quasi dos dècades per a implantar un model empresarial seriós i professional, en l'actual conjuntura és difícil construir o revitalitzar l'estructura empresarial, però seria un primer pas per al renaixement futur de l'empresa, donant la mateixa els seus fruits a llarg termini. La democratització d'una SA es fa via ampliació de capital, únic model que aporta capital abundant i net d'impostos i càrregues a les arques. En el regne del personalisme i la egolàtria, solament ens faltava convertir-nos en cooperativa… president nou cada 15 dies.
La saba vella i caduca, amb la parsimònia que li caracteritza i fent gala de rostre dur, va presentar en escena un “projecte” per a democratitzar, diuen ells, la SAD. En el seu concepte ja parteixen d'un error, les SA no es regeixen baix criteris democràtics, sinó capitalistes.
El model cooperativa ja es va instaurar en Donosita, la “Reala” va ser l'únic club que va fer un pla de conversió basat en preservar l'esperit de club social que la llei orgànica que va obligar a alguns clubs a convertir-se en empresa va matar. La inestabilitat societària del club basc ha estat més que tormentosa, fins i tot més que en la nostra pròpia casa, que no ha sigut poca.
Este projecte en qualsevol part del món (democratitzaran els Lakers algun dia, o el Manchester?) seria impensable. En la curta però atrafegada i convulsa vida societària del València SAD hi ha hagut un factor comú que ha anquilosat sistemàticament totes les vies de creixement i expansió de l'empresa, mai s'ha acceptat la realitat.
No a soles el problema d'este club ha sigut de gestió, que no de model, últimament prou en entredit, sinó la no acceptació i assimilació del mateix. Durant tots estos anys una empresa com esta ha sigut gestionada com un club social, un casal faller, una penya taurina… una gestió inadequada que ha dut a construir i consolidar una estructura empresarial deficitària.
S'han deixat escapar quasi dos dècades per a implantar un model empresarial seriós i professional, en l'actual conjuntura és difícil construir o revitalitzar l'estructura empresarial, però seria un primer pas per al renaixement futur de l'empresa, donant la mateixa els seus fruits a llarg termini. La democratització d'una SA es fa via ampliació de capital, únic model que aporta capital abundant i net d'impostos i càrregues a les arques. En el regne del personalisme i la egolàtria, solament ens faltava convertir-nos en cooperativa… president nou cada 15 dies.
9 de març 2009
Models d'entrenador.
En el món de l'esport n'hi han dos classes de triomfadors, els campions i els guanyadors. Els campions són aquells que pel seu caràcter i la seua formació posseeixen una llarga trajectòria de triomfs i èxits que els duen a marcar una època. El clan dels guanyadors és altra estirp, la conformen aquells que no exempts de qualitats no tenen la mentalitat ni la capacitat de sacrifici per a mantenir-se en l'elit, solen viure d'un èxit efímer però intens, en el ciclisme o en la Formula 1 igual que en el futbol és un fenomen estès.
Centrant-nos en l'esport que ens ocupa i ens preocupa, podem observar les similituds que uneixen a aquells tècnics que triomfen o han triomfat al llarg dels anys, tots tenen punts en comú, coincideixen en línies mestres: fort caràcter, estil intocable, idees clares, un intens estil de treball i una quasi malaltissa mania de control total de tots els aspectes del joc.
Dins d'este grup no sol estar lligat l'èxit a la superioritat de les seues plantilles, tots ells tenen trajectòries triomfals des de nivells baixos i mitjos, han conegut de forma habitual el fracàs, fracàs que els ha curtit lo suficient per a alçar-los a l'elit, on clarament, les seues aptituds s'han vist reforçades per la major qualitat de recursos al seu abast.
Per contra l'altra cara de l'èxit sol estar plena d'oportunistes, de gent que sap estar en el lloc idoni en el moment oportú, i que temps després, davant oportunitats més modestes, o més ambicioses, fracassen a causa de la seua poca actitud davant de reptes o problemes, estos solen acabar prompte les seues carreres en les banquetes conreant la seua “llegenda” des de llocs de comentarista.
Igual que els seus antagònics, també estos coincideixen en punts clau: Solen ser amants d'omplir-se la boca amb estils fastuosos de joc que després no treballen, alardeen de coneixements que no solen demostrar tindre, solen fracassar quan el partit no els ix com ho havien plantejat, naufraguen en situacions de crisis, i quasi sempre solen començar a entrenar a lo gran, desconeixent els baixos fons, fons que de fet són els què te doten de taules.
En el VCF hem conegut de les dos classes, els primers són els quals han omplert les vitrines de nous triomfs, els segons són els què han fracassat amb millors equips que els seus antecessors. Altre pecat mortal que afegir a la llarga llista d'este club, trair l'estil que li va donar èxit.
Centrant-nos en l'esport que ens ocupa i ens preocupa, podem observar les similituds que uneixen a aquells tècnics que triomfen o han triomfat al llarg dels anys, tots tenen punts en comú, coincideixen en línies mestres: fort caràcter, estil intocable, idees clares, un intens estil de treball i una quasi malaltissa mania de control total de tots els aspectes del joc.
Dins d'este grup no sol estar lligat l'èxit a la superioritat de les seues plantilles, tots ells tenen trajectòries triomfals des de nivells baixos i mitjos, han conegut de forma habitual el fracàs, fracàs que els ha curtit lo suficient per a alçar-los a l'elit, on clarament, les seues aptituds s'han vist reforçades per la major qualitat de recursos al seu abast.
Per contra l'altra cara de l'èxit sol estar plena d'oportunistes, de gent que sap estar en el lloc idoni en el moment oportú, i que temps després, davant oportunitats més modestes, o més ambicioses, fracassen a causa de la seua poca actitud davant de reptes o problemes, estos solen acabar prompte les seues carreres en les banquetes conreant la seua “llegenda” des de llocs de comentarista.
Igual que els seus antagònics, també estos coincideixen en punts clau: Solen ser amants d'omplir-se la boca amb estils fastuosos de joc que després no treballen, alardeen de coneixements que no solen demostrar tindre, solen fracassar quan el partit no els ix com ho havien plantejat, naufraguen en situacions de crisis, i quasi sempre solen començar a entrenar a lo gran, desconeixent els baixos fons, fons que de fet són els què te doten de taules.
En el VCF hem conegut de les dos classes, els primers són els quals han omplert les vitrines de nous triomfs, els segons són els què han fracassat amb millors equips que els seus antecessors. Altre pecat mortal que afegir a la llarga llista d'este club, trair l'estil que li va donar èxit.
4 de març 2009
I per a açò es va tirar a Vilallonga?
Ja predeia el ex de telefònica que els actuals gestors no estarien capacitats per a traure endavant tal empresa, “por que no saben” afirmà. Raó no li faltava, una oportunitat històrica més que este club va deixar escapar amb al·legacions de barri i fent gala de l'esperit faller. Què hauria passat si se li haguera deixat treballar a Vilallonga?. Qui lo sa. Fins i tot en la seua barrabassada amb Aragonés, que en el seu moment vaig criticar, tenia raó, Emery no està per a este vestuari.
La solució aportada, que té pinta de temporal, en el dia de hui és “altra més” de les solucions improductives que han encorsetat a esta SAD fins acabar per ofegar-la. Esperaré amb ànsies les explicacions post-consell i escoltaré amb atenció les al·locucións que es facen, si es fan. Seria una sorpresa majúscula que de dites boques ixen precioses solucions, però l'experiència dicta que no serà així.
Descarrilat el tren Vilallonga, potser caldria agafar el del professor Gay, però este igual que el primer, ve de fora, i ja sabem els valencians que de fora no han de vindre a dir-nos el que hem de fer, per molt que demostrem dia darrere dia que no tenim ni idea de la poca idea que tenim. Vist que ni estem ni estarem mai preparats per a aplicar grans solucions i treballar amb plans d'empresa professionals i de talla, soles ens queda com a recurs lo mateix de sempre, la loteria i la rifa juntament al ja vorem….
Oblidats pues els plans d'internacionalització de la marca, l'eixida a borsa i l'explotació de la imatge de jugadors reclam, soles ens queda tornar al passat. Greu no té perquè ser, però és donar passos arrere i no cap a endavant, i això no agrada. Tornar a conformar equips a l'estil del primigeni VCF campió, temporada 98/99, no té perquè suposar un trauma, ni perdre competitivitat.
Graciós és escoltar hui dia bramar als què no fa molt varen muntar campanyes mediàtiques i varen patrocinar guerres civils perquè un senyor d'Arezzo es negava a donar plans de pensions a veterans del Vietnam. Lo que es faça en temps actuals marcarà per a sempre el futur del club. M'entres continuem en mans de qui continuem estant, la SAD mai creixerà. Venguen les seues accions d'una vegada i deixen-nos en pau.
PD: Foto del gordo y el flaco (Soler y Soriano).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
