Botarates amb contracte blindat.

Gràcies a la il·lusió que desborda pels quatre costats este club, i el bon que fer que han demostrat un grup d'acomodats milionaris sense ningú que els exigisca ni els aprete des de la banqueta, més aviat tot el contrari, vaig prendre la decisió fa tres setmanes, després de la vergonyosa actuació del Bernabéu, de no tornar a vore un partit del VCF en lo que restava de temporada. Total, tots sabíem el que anava a passar, més o menys. Hui tenia pensat homenatjar al Leeds United amb una entrada que parlara de Billy Bremner, símbol d'una època, d'un club i d'una afició, com tribut a l'ascens aconseguit pel club de Yorkshire a la segona divisió anglesa després d'un quinquenni negre, amb fallides, descensos administratius i múltiples problemes.

Però pareix ser, pel que llig i escolte, que el dissabte després d'eixa broma de mal gust que alguns van nomenar derbi, va haver una marioneta a sou de la nostra caixa amiga que va defecar sobre el nostre particular Bremner amb una pasmositat sorprenent, i segur que va haver algú que li va aplaudir. Són formes diferents d'agraïment pel treball ben fet, en les illes, Baraja, com ho té Bremner, Charlton, i tants altres jugadors franquícia que van marcar època, tindria una estàtua de bronze en la porta nord del vell estadi anglès, situat en el barri industrial de qualsevol gran ciutat britànica. El jugador, trencaria a plorar després del multitudinari homenatge, en un abarrotat estadi, que li haguera preparat el seu club, mai per ser coneixedor a través de la premsa de la puntada en el cul que li acabada de dedicar amb tota la intenció del món eixe al que fan nomenar president.

En la pràctica, no va ser més que altre exercici públic de nepotisme institucional, tan arrelat en les entranyes d'este València. Soles cal donar un cop d'ull a la llista dels últims agraciats amb l'insígnia d'or i brillants. La de Voro no fa més que reflectir l' estultícia amb la qual s'ha governat la SAD des de temps impertèrrits. Amiguismes, mangonejos i altres desfases immorals que són venuts pels gregaris a sou de les ones com actes de patriotisme (barat ) com mètode per a ocultar de forma pública les tones de merda que flueixen pels fonaments d'esta institució.

Igual que no han pogut esborrar de l' història la copa de 2008, i no ha sigut per falta d'intents, lo que el públic de Mestalla sent per Baraja (i que alguns tant odien, perquè mai ho tindran) no podran eliminar-lo amb un colp de ploma, com pretenen. Són tan insípids de ment, que no s'adonen, malgrat les múltiples evidències, que la tempesta de merda que amb tanta tenacitat llancen de forma continuada al carrer, no ha calat, ni mai calarà. No va funcionar per a fer-nos sentir idolatria per Quique, ni pel seu jugador-amic. Baraja és i serà, pese a qui li pese, un referent en l' història del club com ho van ser abans Kempes, Puchades , Claramunt o Arias. Els que van poder unir-se a esta llista, ells mateixos es van encarregar d'esborrar-se amb les seues actuacions. Que no envien ara als seus amics per a fer de sicaris. Baraja sempre tindrà l'afecte i el respecte del valencianisme, malgrat que el seu club, el nostre, estiga segrestat i quede exempt d'esta tasca.