18 de maig 2011

Trencar el passe i no tornar

Si hi ha alguna frase recurrent que pot definir a la perfecció una costumista, i bel·ligerant, postura del valencianista envers el govern del seu club és aquella de trencar el passe. Esta afirmació ha format part de la graderia, a espècie de lema revolucionari, des de la fundació de l'entitat allà per 1919. Una amenaça vetlada entesa per l'aficionat com única arma de protesta possible contra el dirigent, sempre propici a viure en un món massa allunyat al de la seua base social. Actitud que en certes èpoques era qualificada d'escandalosa, pues no havia més que entonar-la per a posar-se'ls de corbata al secretari, dutxe en les arts malabars per a quadrar amb cert enginy els pressupostos, que per altra banda, mai han contat amb massa folgança al llarg dels temps.

La sempiterna sentència del desencantat ha trobat motius diversos que li han dut a enarborar la bandera de la deserció, quan no era l'eixida d'un jugador insígnia, era l'arribada o renovació d'altre que no contava amb el grat popular, i si no havia jugadors per mig, bastava amb entrenadors o presidents, entesos com díscols, que havien colmat el got general de la paciència. Una simpàtica advertència que duu ressonant per Mestalla més de 90 anys, i que segons pareix, continuarà per les restes recordant-nos, com tic exagerat, la nostra remota relació napolitana durant el segle d'or valencià. Escenificant amb dita sobreactuació, tan típica d'aquelles terres surenyes, la fartada, potser moltes vegades justificada, amb una situació determinada.

Esta espècie de xantatge ha estat un arma de terror no sempre utilitzada amb intel·ligència. Quan els passes encara eren de cartó, a dos tintes, i amb el segell estampat de l'entitat, arribaven a amuntonar-se en la porta de Mestalla - o en les mateixes escalinates de la tribuna - trencats per la meitat com mostra inequívoca cap a la llotja que allò no era un faról. Curiosament aquella irreverència massiva sempre coincidia, o ha coincidit, amb les últimes jornades de lliga, moment hàbilment escollit per a indicar-li amb atí al president de torn els passos a seguir durant el període estival. Vehemència o bravuconería. La realitat és que el mestallero típic sempre ha sigut un exagerat, tremendista per a lo roin i entusiasta per a lo bo, quedant aquells gestos de ràbia, acompanyats amb soflames al·legant a la ruptura definitiva, diluïts amb les calors estivals, fent-li regressar sense remei, com és costum, a la seua cadira. Actitud submissa que despertava al alter-ego d'eixa massa contradictòria, entonant sense objeccions, i amb especial orgull, un sonor: “Xe sento, no deies que no anaves a tornar”, que de forma automàtica feia apareixer un balboteig ininteligible en els llavis de l'agraviat, que ha servit sempre d'estranya explicació al seu canvi d'opinió.

Esta actitud de sobres coneguda sempre ha estat utilitzada pel poder al seu antoll. Quan el trellat s'imposava, sabent la fidelitat infrangible, els passes esquarterats eren escombrats pels empleats de neteja sense dilació ni remordiment algun. Per contra, aquells gestos de la graderia eren utilitzats com excusa per a perpetrar decisions preses amb antelació, o desbloquejar problemes als quals ningú s'atrevia a ficar mà per por a les reaccions. L'escut del populo ha estat un arma que pocs dirigents han dubtat en desaprofitar. Un doble joc que ha exercit de balança en la història d'este club des de temps remots. El soci descontent sempre ha respost a un perfil vehement, a una minoria sorollosa que ha dut la veu cantant i que molts han transformat en falsos altaveus. No obstant això la majoria silenciosa, aquella que calla, encara que no atorgue, ha sigut la que veritablement ha complit sempre les seues amenaces, de les que mai hem tingut noticies. L'únic període en la història en el qual Mestalla es va buidar va ser els anys previs al descens. Aquells que trencaven els carnets, tornaven com addictes al seu seient, incapaços de renunciar a algo tan gran com la seua passió per uns colors. No obstant això, els veritablement desencantats amb la situació, els quals complien amb ells mateixos, abandonaven per a sempre el recinte sense alçar la veu, cansats de viure eternament en terra de ningú i enganyats a perpetuïtat per una classe dirigent ruin i covard.

L'anunci de la renovació de Emery ha tornat a posar de moda allò de no renovar el passe, ja de plàstic i de difícil ruptura manual. Frases clàssiques de la cultura de graderia que quedaran en no-res als pocs mesos, quan qualsevol figura bé venuda, amb el seu corresponent vídeo repetitiu en Canal9, provoquen remordiments. Ni entrenadors ni jugadors, han fet fora de Mestalla a cap aficionat. La silenciosa deserció dels “coherents i cabals” la va provocar la anarquia interna del club, l'absència de rumb, l'engany constant de la directiva i la falta de projecte. El pasional, cridaner, i exagerat militant mai compleix les seues amenaces.

6 comentaris:

Sempre Che ha dit...

Trencar el passe i no tornar... gent que no té dos dits de front...

THB ha dit...

si que tenen, més de lo que pareix, però ja saps que ací tenim un "pronto" de cuidao... per a després ser més mansos que una margarita.

THB ha dit...

@AntonioHermi hola antonio, se me hacea raro compartir con un blog sevillista, más cuando este no creo que lo entiendan mucho por allí XD. No me parece mal.

PD: He visto lo de QSF , mejor no lo ficheis!!! os meteis una bomba en casa, ese tio es nocivo!!.

Anònim ha dit...

jajaja, mi abuelo era de esos, la ulima vez en unas semis de copa con el Zaragoza, se pasaba días tirando pestes y luego como tonto a sacarse el pase ora vez XD.

cheblogvalencia ha dit...

Interesantísimo. La verdad es que casi todos los años se oye, "yo no renovaré el pase" tal y cual. Pero luego los que pueden lo compran. Yo por desgracia no puedo.
Ahora, si que es verdad que esa otra afición descontenta y silenciosa ya está actuando y la consecuencia es un Mestalla cada domingo más vacío.

Pillgrim ha dit...

Muy cierto, los que "rajan" siempre son los que tambien acuden siempre al estadio.

Los pesados del menos silbar más animar suele ser gente que no va al estadio nunca, o que desaparecen de él cuando se ponen mal las cosas.

La cultura del rajón tambien acompaña una fidelidad inquebrantable.. quizá por eso son tan infelices criticandolo todo XD

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...